L’Estatut d’Autonomia de 1979 es va guanyar amb ?tensió democràtica?, la que va portar a terme l’Assemblea de Catalunya, que va culminar amb les grans diades de l’Onze de Setembre de 1976 i 1977. També va ser la mobilització del moviment veïnal la que va permetre convertir en parcs públics l’Espanya Industrial de Sants, la Pegaso, Can Mercader de Cornellà, i tantes altres finques, abans de les primeres eleccions municipals el 1978. En canvi els trenta anys de desmobilització i la ?normalitat? institucional, de sacrificar els drets nacionals a la estabilitat de la monarquia postfranquista han permès la recuperació de la dreta i l’espanyolisme més caspós, de l’especulació urbanística i la degradació brutal de la situació laboral.
L’estratègia de ?tensió democràtica? és imprescindible en una doble vessant: per un costat per mobilitzar el poble català i treure’l de l’apatia i la moral de derrota; per l’altra per forçar una crisi estructural en l’Estat Espanyol. Pensar que ?el nostre mal no vol soroll?. Esperar que l’increment del percentatge de vots cada quatre anys pot portar un dia a una majoria absoluta sobiranista és somiar truites. Amb la rutina és més fàcil que el conjunt de càrrecs electes i els seus satèl·lits s’acomodin a la inèrcia institucional que no pas aconseguir la majoria absoluta en un referèndum d’autodeterminació. Es necessiten canvis profunds en les mentalitats d’amplies capes socials i aquests només es produeixen amb sotracs. La rutina política només porta al desinterès i aquest a l’abstenció.
Per això l’estratègia de la tensió és antagònica amb la definició d’ERC com a ?partit de govern? que es va es va aprovar al Congrés de Tarragona (2001). Segons aquesta opció la participació en el Govern de la Generalitat no és un mitjà que pot ser útil en determinades circumstàncies, sinó que esdevé l’objectiu prioritari d’Esquerra. Perquè, segons la tesi que va triomfar, assolir el poder és l’objectiu de qualsevol partit ?normal?. Aquest plantejament pot ser vàlid en una nació que no estigui oprimida, en una nació ?normal?, però no pas en una que no pot exercir poder, perquè se li nega el seu dret a decidir. En optar per esdevenir ?partit de govern? la direcció d’ERC, de manera implícita, va acceptar com ?normal? el règim d’opressió que viu la nació catalana.
Ara s’estan veient els resultats d’aquella opció. Per mantenir-se en el govern un partit que es proclama sobiranista accepta qualsevol decisió i promou la desmobilització ciutadana. Fins i tot arriba a defensar la posició del Govern Espanyol, l’advocat del qual proposa al Tribunal Constitucional una interpretació que desvirtua totalment un Estatut aprovat en referèndum pel poble català; un Estatut que prèviament ja havia estat tant retallat que les bases militants d’ERC havien imposat la negativa a acceptar-lo. En una estratègia de ?tensió democràtica? els dirigents d’un moviment sobiranista estarien mobilitzant el poble per quan es publiqui la sentència. Ja des d’ara convocarien un 14 d’abril amb grans manifestacions per demostrar que el poble català és majoritàriament republicà, atacant el punt més feble de l’actual règim, l’origen franquista de la monarquia. D’aquesta manera quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional, estaríem preparats per forçar la convocatòria de noves eleccions i convertir-les en un plebiscit contra la Constitució. L’any 1905 amb un incident menor com l’assalt a la Veu i el Cu-Cut es va poder fer reaccionar el poble català amb un moviment com el de la Solidaritat Catalana que va desterrar els partits sucursalistes de casa nostra. Ara, quan un Tribunal clarament manipulat es prepara a desautoritzar a milions de votants, la resposta seria més contundent si tinguéssim dirigents a l’altura de les circumstàncies.
La gran paradoxa és que l’actual direcció d’ERC, que no creu en la tensió, sinó en la rutina política, ha aconseguit els seus millors resultats gràcies a la tensió que ha provocat no ella, sinó el PP. Fins al 2004 gràcies a l’hostilitat del govern del PP, que va convertir Josep Lluís Carod-Rovira en l’enemic públic número d’Espanya. Després gràcies a la ferotge campanya anticatalana mentre es tramitava l’Estatut.
La ?tensió democràtica? no suposa una estat d’agitació permanent, que moltes vegades s’acaba per esgotament. No significa fer atzagaiades ni emboscar-se com sovint es diu per desqualificar-la. La ?tensió democràtica? significa partir de la desqualificació de l’Estat Espanyol i del règim de la monarquia postfranquista i establir una estratègia a mig i llarg termini que combini l’organització del poble català i la seva mobilització amb l’acció política. En propers blocs desenvoluparé cada un d’aquests aspectes, organització, mobilització i acció política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Josep,
et felicito un cop més per la sèrie d’articles. És un luxe poder llegir textos com els teus al bloc. Respecte d’aquesta darrera aportació, només voldria apuntar que estableixes una relació directa entre l’aposta d’Esquerra per ser partit de govern i la desmobilització de la societat civil. Penso que la societat civil s’ha de moure al marge de les estratègies dels partits. Si Esquerra intentés capitalitzar aquests moviments aconseguiria que les adhesions fossin més entusiastes, però potser no gaire més nombroses (hem de tenir en compte el resultat del referèndum de l’estatut). Opino que la societat civil sobiranista i Esquerra tenen funcions diferents dins l’estratègia independentista. Si la confrontació amb l’estat afavoreix Esquerra, només és qüestió de temps que el PP torni a governar i que tinguem la confrontació assegurada, aleshores ja de manera irreversible. Mentre a Espanya mani el PSOE, l’estratègia d’ERC passa per desactivar el suport social del nacionalisme espanyol no radical a Catalunya, el que es considera de centre perquè veu el PP a la dreta i els independentistes a l’esquerra, però que té un argumentari carregat de punts febles. Per a ells, el més senzill és desqualificar un partit independentista assegurant que no és capaç de governar i que és una font d’inestabilitat, però Esquerra els ho està posant difícil, perquè quan acabi aquesta legislatura acumularà una experiència de govern notable; i respecte de la inestabilitat, cada cop és més clar que no ve d’Esquerra sinó d’Espanya, del nacionalisme espanyol i d’una dinàmica generada pel PP que té el PSOE atrapat per desgràcia del PSC.
Benvolgut Josep
Llegeixo els teus posts en cap de setmana amb molt interès, i et dono tota la raó en tota l’estratègia de desafecció, i de tensionament amb l’estat espanyol.
Però hi ha un problema, veig un país destensionat, anestesiat, endormiscat, i descativat, no ho sé potser és una sensació personal.
Només es pot despertar el país amb un mitjà de comunicació potent afí als nostres interessós, com no tenim lobyes econòmics potents complices, no el podem crear, i això és un peix que es mosega la cua.
Tinc la sensació, que si demà al matí ens llevem del llit i en comptes de la Constitución tenim las 7 leyes fundamentales del estado franquista, la gent anirà a treballar com si res, preocupada per la classificació del Barça.
Tu tens molta més experiència que jo i una dilatada carrera en el combat polític, i et demano, si tens en compte aquests factors que esmento alhora de fer una anàlisi sobre la nostra estratègia.
Penso en el factor psicològic de l’esgotament que suposa pels dirigents independentistes estar 20 anys picant pedra com tu.
I la temptació del càrrec i la poltrona després d’anys de lluita sense resultats potents deu cremar molt. No és una justificació, és una anàlisi (de professió sóc psicòleg).
L’estrategia del tensionament, és la millor indubtablement, però cal com a mínim un percentatge d’un 10-15% de la societat a viure de forma tensionada, als llocs de treball, exigint etiquetage en català, fent un consum resposable de productes afins a la causa, no negociar amb cap partit polític sucursaliste si no és a canvi de coses tangibles i inmediates, no promeses supèrflues que ens entabanen els progres, i un llarg ect de coses, una mena de Batasuna però sense violència, posant pressió social als grups espanyolistes, i regionalistes.
Però veig un país desorientat i sense rumb, i el menfotisme és alarmant, repeteixo no ho sé potser és una sensació personal.