Josep Pinyol

L’exigència del dret és l’eix
central de la via democràtica a la sobirania: exigència
del dret a decidir. En les darreres dècades el nacionalisme
català majoritari ha posat l’èmfasi en la identitat
nacional i ha deixat en segon terme marginat el dret a
l’autodeterminació, perquè aquest és
incompatible amb la Constitució de 1978, que tant CiU com el
PSC-PSOE han legitimat. Mentre la identitat és subjectiva,
emotiva i pot dividir els ciutadans dels Països Catalans,
l’exigència dels drets democràtics com a nació
és racional, aplega tots els habitants del nostre territori i
situa amb claredat el conflicte català amb l’Estat Espanyol. A
més el dret a decidir forma part de l’ordre jurídic que
la Humanitat ha elevat a legislació internacional com l’únic
fonament estable de la pau mundial, perquè el dret a
l’autodeterminació és la única alternativa al
dret de conquesta. Per això el dret va estretament lligat a la
pau i la justícia i per tant a l’ètica. Oleguer Presas
ha encertat de ple en titular ?La bona fe? el seu article
sobre la justícia espanyola. La bona fe és inseparable
de la justícia i la seva administració i de l’exercici
del poder democràtic. A la Constitució de la
Confederació Suïssa trobareu repetidament la bona fe com
principi essencial de la vida política, al costat de principis
com la llibertat, la igualtat o la no-discriminació. En un
Estat plurilingüístic com el suïs la bona fe i la
mentalitat cívica que l’acompanya s’ha convertit en el
principal signe d’identitat que uneix els cantons. Remarquem que la
identitat nacional suïssa no deriva de la llengua, sinó de l’ordre democràtic.

La concepció ètica del poder és
una premissa bàsica per al procés de llarg recorregut
de la via democràtica a la sobirania. La dimensió moral
de les lleis i de les institucions va molt més enllà de
la lluita contra la corrupció, el tràfic d’influències,
l’amiguisme, la manipulació dels mitjans de comunicació
públics. Implica la interiorització de la llei
democràtica, per part de tots els ciutadans com un imperatiu
moral. La contrapartida necessària és l’exercici del
poder amb bona fe, no de manera autoritària, sinó com a
?servei públic? tant per part dels governants com dels
funcionaris.

El moviment sobiranista només podrà
assolir l’hegemonia entre el poble català si s’exigeix a si
mateix un alt nivell ètic; si el seu projecte de República
catalana es fonamenta en la noció de servei públic i si
els ciutadans i dirigents catalans renuncien al cercle viciós
de la picaresca a baix i la corrupció a dalt. Una democràcia
de qualitat, a més de l’equilibri i la separació de
poders, exigeix un àmbit moral capaç de relligar tots
els membres de la societat. Assolir aquesta mentalitat cívica
va ser una de les grans fites de la civilització de les
societats europees entre 1875 i 1914 coincidint amb els grans
moviments pedagògics. Per això a casa nostra el gran
pedagog Alexandre Galí en la seva monumental ?Història
de les Institucions i del Moviment Cultural a Catalunya? situa
la ?mentalitat cívica?, com una de les grans fites de
l’Europa contemporània, al mateix nivell, per exemple, de la
ciència.

El civisme és una actitud difícil
de definir però que es nota en el compliment de les normes i
les lleis sense l’amenaça de ser castigat, sinó perquè
es consideren justes. En un llibre recent un corresponsal anglès
a Madrid explica els escrúpols de consciència que va
sentir la primera vegada que va telefonar a un conegut per tal que li
facilitessis un tràmit que no podia resoldre per la finestreta
corresponent. Aquests tractes de favor que al Regne d’Espanya troben
tant normal, al Regne Unit és inacceptable, perquè
implica pràctiques discriminatòries i amiguisme. Però
aquest compliment de la llei afecta tant al que paga el bitllet
d’autobús o tramvia encara que no hi hagi vigilant, al que
evadeix impostos com al polític que manipula d’un mitjà
de comunicació públic o nomena per un càrrec la
persona més fidel en comptes de la més capaç.
Estem tant avesat a aquestes pràctiques ens sorprèn que
una ministra sueca dimiteixi quan es descobreix que no havia pagat la
seguretat social d’una ?cangur? que cuidava els seus fills.
Aquesta mentalitat cívica és l’antítesi de la
concepció del poder del Regne d’Espanya. Alexandre Galí,
dècades abans de la monarquia postfranquista, ja va assenyalar
el principal dèficit de l’Estat i la societat espanyola:
?L’europeïtzació s’imposa a Espanya d’una manera
fatal, o sigui de la pitjor manera que un poble es pot europeïtzar:
superficialment, a remolc, sense arribar a l’essència?.

L’eix ètic és una frontera tant o
més poderosa que la divisió entre dreta i esquerra o
entre catalanisme i espanyolisme. El catalanisme van desplaçar
totalment els partits espanyols en les dues dècades que van de
1901 a 1922 gràcies a l’abisme ètic que hi havia entre
els partits clientelars i corruptes amb la direcció a Madrid i
l’exemplaritat dels partits catalans, tant de dretes com d’esquerres.
Fins i tot Francesc Cambó perdia diners amb la política
i de fet va esdevenir immensament ric quan la va deixar a causa de la
Dictadura de Primo de Rivera. No cal parlar de la capacitat de
sacrifici de republicans com Pere Corominas o Francesc Layret capaços
de jugar-se la vida per les seves conviccions, o del mateix Francesc
Macià que sacrificava el seu patrimoni per finançar les
seves iniciatives polítiques. El contrast amb el
republicanisme d’Alejandro Lerroux era sideral. Però també
en els altres camps, com per exemple l’ensenyament, les diferències
eren abismals entre, per un costat, els ?maestros nacionales? o
les ordres religioses dedicades a l’ensenyament i per l’altra els
mestres del moviment de renovació pedagògica. En tot el
moviment cultural que estudia Alexandre Galí entre 1900 i 1936
trobem aquesta vocació de servei i d’abnegació que va
ser determinant perquè el catalanisme assolís
l’hegemonia dins la societat catalana. Avui per repetir aquest camí
de renovació dels estrats més profunds de la mentalitat
col·lectiva és imprescindible la dimensió ètica.

Un dels virus més destructius que la
baixa qualitat política del règim actual ha inoculat en
el catalanisme polític és la ?concepció
instrumental de la democràcia?, fruit de la tradició
autoritària espanyola. Els partits polítics catalans
han perdut la gran distància moral que abans de 1936 distingia
les forces catalanes de les forces sucursalistes. S’han convertit en
partits de professionals de la política que se sustenten dels
sous, les dietes i les subvencions de les institucions públiques,
en la que hi ha poquíssims militants que no tinguin càrrecs
remunerats, i no tenen moviments socials al darrera.

Aquesta democràcia de baix to, expressió
mecànica de la ?correlació de forces? en la que
prevalen els ?interessos? sense dimensió moral també,
prové de la concepció leninista del poder. S’ha
substituït l’assalt al Palau d’Hivern per l’accés al
govern gràcies als resultats electorals, confiant en canviar
la societat des del poder. Darrera d’aquesta visió hi ha el
determinisme històric de Marx i la seva successió de
?modes de producció? (esclavisme, feudalisme, capitalisme,
socialisme) que considera l’ètica com una superestructura
derivada de les condicions materials de cada època. La majoria
de dirigents del PSC-PSOE i d’ICV estan formats en aquest marxisme
de manual i tendeixen a comportar-se en el poder com les
nomenclatures que denunciava Vaclav Havel.

Però també forma part d’aquest
?paradigma? molts dirigents que provenen del PSAN i el concepte
d’?Esquerra Nacional? del que parlava Cesc Poch en el seu bloc fa
unes setmanes. Paradigma extret dels moviments d’alliberament
nacional d’Argèlia i d’altres antigues colònies,
vehiculat per la Unió Soviètica com antiimperialisme.
D’aquesta manera es podia enllaçar amb les teories marxistes
de Hilferding i el mateix Lenin que presenten l’imperialisme com la
fase superior del capitalisme. Tot aquest pensament de base leninista
ignora un fet que sempre han tingut present els grans teòrics
del pensament democràtic: és més fàcil
que el poder canvii als que l’exerceixen que no pas al que el
pateixen. Dit d’una altra manera ? poder corromp i el poder
total corromp totalment?. Per això Locke va propugnar
l’equilibri de poders (balance of powers) i Montesquieu la seva
separació al seu llibre ?l’Esperit de les Lleis?.

La via democràtica a la sobirania ha
d’inspirar-se en els grans moviments activistes i pacífics que
han abans d’accedir al poder lluiten per transformar les persones i
la societat, per exemple mitjançant l’educació. En són
exemples el moviment cartista a Anglaterra que va aconseguir el
sufragi universal masculí al segle XIX, el moviment feminista
al segle XX, el conjunt del moviment sindical europeu que al llarg
del segle XX ha forçat l’Estat del Benestar, el Congrés
Nacional de l’Índia dirigit per Gandhi, el moviment d’objecció
de consciència que ha eliminat el servei militar obligatori,
el moviment ecologista que està canviant la manera de concebre
les relacions entre l’home i la natura. Evidentment tots aquests
moviments socials han de tenir una vessant política que s’ha
de traduir en legislació i acció governamental. L’acció
social i l’acció política és retroalimenten i en
actuant en sinergia poden accelerar l’evolució general de la
societat, com veurem en un altre bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!