A diferència d’Escòcia, la via democràtica a la sobirania no pot ignorar que l’actual règim, tutelat militarment mitjançant el Capità General nomenat per Franco, té l’obligació legal d’aplicar la força davant qualsevol atac a la ?Unidad de España?, amb la policia i els jutges en primer terme o amb la declaració de l’Estat de Guerra en casos més greus. La Constitució postfranquista de 1978 fa impossible la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i la proclamació unilateral de la independència per part de les nacions oprimides per Espanya. L’actual règim tampoc es pot reformar. Una reforma ?senzilla? com la que proposa Pasqual Maragall de l’article 2 per especificar les nacionalitats i les regions exigeix l’aprovació per tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, la dissolució de les Corts i noves eleccions, que la nova cambra ratifiqui la reforma i que després aquesta s’aprovi per referèndum (art. 168 de la C.E.). Això si que es deixar el règim imposat sota l’amenaça dels Cop d’Estat dels poders fàctics ?todo atado y bien atado?.
Aconseguir un canvi de règim no és fàcil ni immediat, però no és impossible, i no tenim gaires alternatives. És cert que el republicanisme espanyol ha desaparegut pràcticament del mapa polític. Però paral·lelament els moviments de població han alterat profundament els equilibris demogràfics històrics dins l’Estat Espanyol. Per això adjunto un quadre amb la distribució actual de la població segons l’Instituto Nacional de Estadística espanyol. Veurem que les nacions no espanyoles representen el 41,32 % del total dels ciutadans. I que les regions que tenen partits propis, on podria haver-hi una part de l’opinió pública favorable a una república federal suposen un altre 25 %.
El primer pas en el camí cap un nou 14 d’Abril és la creació d’un moviment alhora intel·lectual i polític a favor de la República i l’Autodeterminació, l’equivalent en els nostres dies del que va ser el ?Pacte de San Sebastián?. A diferència d’aquest pacte que va néixer en un moment de crisi profunda de la monarquia, i amb perspectives immediates de victòria, el nou moviment per la República i l’Autodeterminació hauria de tenir una perspectiva de llarg recorregut en el temps.
El nucli inicial d’aquest moviment haurien de ser lògicament els partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs que defensen el dret a l’autodeterminació. Però hauria d’estar obert i proclamar-ho amb claredat a la incorporació de republicans espanyols autènticament federals, és a dir que reconeguin el dret a l’autodeterminació. Com ho va ser, per exemple, Salvador de Madariaga. Aquest moviment ha de repetir el que va fer la Comissió de la Dignitat en reclamar els Papers de Salamanca: en una ciutat que semblava emocionalment hostil a les nostres reivindicacions va trobar persones capaces de reconèixer els nostres drets.
Una de les grans virtuts de la via multilateral és que altera la situació estratègica. Mentre que la via unilateral a la independència uneix reaccionàriament l’opinió pública espanyola en les campanyes anticatalanes i antibasques i divideix els ciutadans d’aquestes nacions, un moviment polític i intel·lectual per la República i l’Autodeterminació pot unir a la majoria dels ciutadans catalans, bascos i gallecs, mentre que acabarà dividint l’opinió pública espanyola. Perquè posarà de manifest la il·legitimitat d’origen i de conseqüències del règim postfranquista, la seva manipulació de la història començant per la Transició i també la corrupció de la oligarquia que ha creat.
Nacions Ibèriques Població
Percentatge sobre total espanyol
Països Catalans 12.942.667 28,95%
Euskadi 2.735.558 6,18%
Galiza 2.767.524 6,19%
Total 41,32%
Regions amb partits propis
Andalucia 7.975.672 17,84 %
Aragón 1.277.471 2,86 %
Canarias 1.995.976 4,46 %
Total 25,16 %
Total Estat Espanyol 44.708.964
En propers blocs detallaré els passos per crear un moviment d’aquest tipus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de tants i tants esforços inútils per canviar Espanya,com a mínim fa gràcia seguir apostant per aquesta via. A mi l’èpica de la nova Espanya no em posa, ja hem rebut prou, ja en tenim prou i la única sortida és la sortida unilateral.
Del que es tracta és d’anar forjant el consens social i el sentit de necessitat, i també els lideratges i les complicitats internacionals necessaris per anar-ho fent possible.
La resta, esperar "el permís" d’Espanya, ja hauríem d’haver vist que és definitavament inviable per no emprar altres qualificatius.
Benvolgut Josep,
Si vols dir que Espanya, presa globalment, és molt menys democràtica i té major tendència a la crispació que el Regne Unit, tens tota la raó del món. Ara: si el que vols dir és que el Regne Unit és "tolerant" amb les nacions oprimides, vas ben errat: el RU és una presó de pobles, i ha exercit i exerceix una política etnocida duríssima, tan "invisible" i efectiva com la de l’Estat francès. Només has de veure en quina llengua s’expressa l’independentisme escocès… I només fer un cop d’ull a Irlanda i a les massacres exercides per l’exèrcit britànic a Irlanda, sigui al segle XIX o tot al llarg del segle XX. O la manera com han impulsat la substitució lingüística de tots els pobles oprimits per la via de la desestructuració social. Etc., etc. El que passa al RU és que té un sistema jurídic molt diferent del romanístic. I una cultura política molt diferent de l’eurocontinental; compte!, no sempre per a bé.