Josep Pinyol

Al llibre ?La Sobirania Nacional? (1982) ja vaig assenyalar que el conflicte entre el poble català i l’Estat Espanyol no era només una qüestió de ?règim?, aleshores el franquista finalitzat feia poc de mort natural, sinó una qüestió d’Estat: tenir un Estat propi. Quan el Tribunal Constitucional dictamini que l’Estatut aprovat pel nostre Parlament, degudament retallat per les ?Cortes Españolas? i aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya, no cap en la Constitució de 1978 serà la monarquia constitucional la que veurà qüestionada. Reclamar l’autodeterminació és la resposta més espontània del moviment sobiranista després de quatre anys de vodevil del nou Estatut. Els més ingenus suposen que, havent-hi una majoria de diputats nacionalistes al Parlament del Principat, un govern entre CiU i ERC podria convocar un plebiscit d’autodeterminació i guanyar-lo. Només cal veure el que ha passat amb la proposta d’Estatut del País Basc, l’anomenat ?Pla Ibarretxe? per adonar-se que aquesta possibilitat és quimèrica. Cal recordar que el PNB no va votar la Constitució de 1978 i en canvi CiU la va votar i la continua avalant. Els defensors de bona fe del front catalanista no haurien d’oblidar que ?no és pot ser alhora constitucionalista i sobiranista?.

La reforma de la Constitució, que apunten algunes veus de la direcció d’ERC com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, és més inviable encara que la reforma de l’Estatut. Es tracta d’una Constitució redactada sota l’amenaça de cop d’Estat militar, amb el Rei nomenat per Franco tutelant la seva redacció i blindada totalment perquè cap dels seus elements capitals pugui ser alterat. No és una Constitució que pugui ser esmenada com la d’Estats Units d’Amèrica o la de Bèlgica o de tants altres països, sinó d’una Constitució-bunker. És la Constitució més bloquejada dels 200 estats de les Nacions Unides. Sota la pressió dels anomenats ?poders fàctics?, es va deixar l’estructura bàsica de l’Estat heretat del franquisme, començant per la monarquia i la negació del dret a l’autodeterminació ?atada y bien atada?. El règim constitucional vigent sembla tant inamovible que fins els independentistes l’identifiquem amb l’Estat Espanyol. La desaparició de la tradició republicana espanyola ha contribuït decisivament a descartar el canvi de règim com alternativa al règim actual i com a pas previ al reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Davant aquest règim bunkeritzat els independentistes bascos, catalans i gallecs hem seguit separadament la nostra pròpia estratègia d’enfrontament amb l’Estat Espanyol. De fet m’atreviria a dir que fins fa poc l’independentisme representava més el refús radical de l’Estat Espanyol i un posicionament ideològic que no pas un projecte polític que es considerés que es podia portar a la pràctica. Crec que ara estem avançant, encara que no sempre per la via encertada. Fins ara havíem prioritzat la lluita político-conceptual per un Estat basc, català i gallec propi i ho hem fet, sobretot, a les institucions pròpies (Ajuntaments i autonomies). I hem tingut un cert èxit tenint present de la situació de la que partiem. Però mai hem elaborat una estratègia conjunta amb un full de ruta amb els passos polítics i jurídics a seguir per aconseguir els nostres propis Estats.

Els patriotes de les nacions ibèriques ha atacat més l’Estat Espanyol en el seu conjunt que no pas el règim postfranquista. I ens hem enfrontat més als partits del règim (PSOE i PP) com a representants d’un Estat que no pas com a defensors de la monarquia instaurada per Franco. Donada la composició social de la ciutadania d’Euskadi i dels Països Catalans derivada de les immigracions del tardofranquisme aquest enfrontament directe amb Espanya ha dividit Euskadi i els Països Catalans, mentre que unia l’opinió pública espanyola al voltant del mite de la ?Unidad de España?.

La via unilateral a la proclamació de la independència catalana no passa per l’organització d’un referèndum d’autodeterminació per part d’un Govern de la Generalitat. L’Estat Espanyol el prohibiria i jutjaria el President de la Generalitat que el convoqués. Però suposant que s’arribés a realitzar la Generalitat no tindria mitjans per obligar a l’Estat Espanyol a complir la voluntat del poble. Declararia inconstitucional el resultat!.

Una via possible és la presentació de les demandes catalanes d’independència per part d’un Govern de la Generalitat i el Parlament al Comitè de Descolonització de l’ONU i l’aprovació posterior per l’Assemblea de les Nacions Unides. En aquest cas l’Estat Espanyol, com a potència colonial, es veuria obligada a organitzar el plebiscit. Però el cas del Sàhara, per exemple, ens mostra el poder dels Estats d’aparcar de manera indefinida els afers que no els interessen. D’aquesta manera el Regne Alauita no ha convocat mai el referèndum que les Nacions Unides li van manar. Les institucions europees no poden fer pràcticament res a favor de l’autodeterminació de les nacions ibèriques. Ja ens ho van dir amb molt bones paraules a Estrasburg quan hi vàrem anar amb el Tren de les Nacions, als anys 80.

Evidentment no podem renunciar a la via unilateral que té un gran avantatge: només depenem de nosaltres mateixos. Encara que no s’aconseguís l’objectiu final, el lliurament de la petició d’independència per part del President de la Generalitat al Comitè de Descolonització que té la seu a Ginebra, acompanyat per tants milers de catalans com a la final de Basilea tindria una repercussió sensacional.

Queda la via multilateral. Després del fracàs dels Estatuts (el del Parlament basc refusat pel Congreso de los Diputados, el del Principat desnaturalitzat, el del País Valencià i el de les Illes redactats pel PP i el gallec no arribat a presentar) aquesta via només pot consistir en un canvi de règim. I donada la bunkerització de la Constitució de 1978 aquest canvi de règim només pot ser la ?ruptura republicana?. Totes les nacions europees que han aconseguit un Estat propi ha estat gràcies a un canvi de règim. Estònia, Letònia, Lituània, Armènia i la resta de repúbliques de la URSS gràcies a l’enfonsament de la Unió Soviètica. Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i ara Montenegro gràcies a la crisi del règim fundat per Tito a Iugoslàvia. Només el cas d’Eslovàquia s’escapa d’aquesta tendència gràcies a les conviccions democràtiques del president Vaclau Havel.

Com fer esclatar la crisi del règim de la monarquia postfranquista és el gran repte que tractaré en el proper post. Avanço que la via unilateral i la multilateral no són excloents.