El
debat sobre la política d’ERC al govern Montilla fa evident la
necessitat d’una perspectiva general que permeti esbossar un full de
ruta cap a la sobirania. El cap
de setmana passat l’exconseller Joan Carretero va remoure les aigües
esmorteïdes amb els seus articles qüestionant la política
d’aliances d’ERC i el seu comportament dins del Govern del President
Montilla. Denunciava la satel·lització política
d’Esquerra i la colonització mental dels republicans per part
dels socialistes. Però, de moment, no oferia cap alternativa.
Aquest
dissabte i diumenge l’exconseller Xavier Vendrell en fa la rèplica
amb una doble vessant: per un costat constata que l’intent d’ERC
d’assolir una Espanya federal ha estat rebutjat, que aquest fracàs
ha obert els ulls a molta gent sobre la necessitat de la
independència. Però no encara als 2.500.000 ciutadans
que es necessiten per guanyar un referèndum
d’autodeterminació. Per l’altra esbossa una estratègia
basada en el gradualisme político-electoral. Dissenya un pla
d’etapes el primer graó del qual és un referèndum
sobre l’energia nuclear, que serviria d’entrenament per pujar el
següent graó, el del referèndum
d’autodeterminació. De manera significativa Xavier Vendrell
evita parlar del suport d’ERC a la presidència Montilla i de
les condicions en que aquesta es desenvolupa.
Des
de la consolidació de la monarquia post-franquista he escrit
com incidir en l’evolució de la societat catalana per
orientar-la vers el procés històric que porti a la
sobirania de la nació catalana. A començaments del
segle XX el catalanisme va ser capaç en només 30 anys
de fer el salt des de les eleccions dels ?quatre presidents?
l’any 1901, les primeres en que es va presentar una força
d’obediència catalana, fins el 14 d’Abril de 1931 i la
proclamació de la República Catalana. Va ser un canvi
profund que va afectar tots els aspectes de la societat catalana, des
de la població que va passar de 2 a 3 milions d’habitants, de
l’educació que va passar del 50% d’analfabetisme a la seva
quasi desaparició, de canvis econòmics, amb la
diversificació industrial de Catalunya i la seva
electrificació, amb canvis socials amb la consolidació
d’un fortíssim moviment obrer i pagès. Sobre aquest
procés històric va cavalcar l’evolució política.
També avui el camí cap a la sobirania passa per un
procés històric que es retroalimenti amb les
estratègies polítiques.
L’any
1981 vaig publicar ?La Sobirania Nacional? que analitzava els
canvis estructurals de la societat catalana en les dècades de
?desarrollismo? i mostrava com el marc legal de la monarquia
postfranquista no permetia la reconstrucció nacional. El
restabliment de L’Estatut de 1932 era la gran esperança de
tots els que vam participar en l’Assemblea de Catalunya. No només
era el reconeixement de la nostra llibertat; eren també les
polítiques educatives, urbanístiques, culturals i
tantes altres que havien de permetre la reconstrucció
nacional. Jo havia militat a la Convergència Socialista i al
PSC Congrés. Però el nou PSC (PSC-PSOE) i els altres
partits majoritaris (CiU i PSUC) van legitimar la Constitució
de 1978 i l’Estatut de 1979, desnaturalitzant els quatre punts de
l’Assemblea de Catalunya, que incloïa el dret a
l’autodeterminació. Davant el panorama dels partits
majoritaris assimilats pel nou règim i partits
independentistes amb una visió de la realitat allunyada de la
nostra realitat vaig intentar traspassar als Països Catalans els
plantejaments del Partit Québequois. Vaig plantejar a La
Sobirania Nacional?, crec que per primera vegada, la ?via
política a la sobirania?. Jordi Carbonell va escriure el
pròleg d’aquest llibre i crec, modestament, que va dotar del
marc intel·lectual imprescindible a l’acció política
de Nacionalistes d’Esquerra i en el desenvolupament posterior
d’Esquerra Republicana.
A
començaments de la dècada dels 90 vaig entrar a militar
a Esquerra Republicana de Catalunya. Poc després, quan la
caiguda de la Unió Soviètica va provocar una nova onada
d’Estats a Europa, vaig dissenyar, coordinar amb altres autors i
escriure una bona part del llibre ?República Catalana?.
Aquesta obra actualitzava l’estratègia bàsica a via
democràtica a la sobirania, amb alguns elements estratègics
que han marcat el debat polític fins al debat del nou Estatut,
com la reivindicació d’un nou finançament i elm tracte
bilateral directe entre l’Estat Espanyol i la Generalitat. Després
vaig proposar a Àngel Colom convertir la reivindicació
del Concert Econòmic en l’eix de la política d’ERC i
d’aquí va sortir la campanya amb centenars d’actes que va
culminar amb el gran acte del Parc de la Ciutadella. Al cap d’unes
setmanes Felipe González va convocar eleccions i el Secretari
General d’ERC va cooptar a Pilar Rahola com a cap de llista al
Congrés dels Diputats i va començar un dels períodes
més esperpèntics de la història recent
d’Esquerra Republicana.
En
el Congrés de Tarragona del 2001 vaig fer una darrera
aportació al debat sobre el procés històric i
l’estratègia que ens pot portar a la sobirania. A la
Conferència Nacional de Manresa de l’any anterior m’havia
oposat a la proposta de la direcció d’ERC de donar suport al
President Jordi Pujol, que ja s’havien abstingut en la seva
investidura. Tot el treball d’implantació d’ERC a Cornellà,
la meva ciutat, com a tota l’àrea metropolitana, se’n aniria
en orris amb el suport a Pujol. Esquerra es convertiria en un partit
frontissa, capaç de pactar amb CiU o amb el PSC, però
incapaç d’esdevenir un partit autoreferent, amb un projecte
històric propi. A Tarragona la ponència oficial
defensava dos eixos bàsics: ?L’Estatut Nacional? i ?Partit
de Govern?, que han conformat l’acció política d’ERC
des de 2001. La combinació d’aquests dos conceptes, combinada
amb la reacció contra la criminalització del
nacionalisme des del PP, va portar al salt electoral d’Esquerra fins
els 600.000 vots del 2004. Però, també, aquella
estratègia ha provocat l’enorme desconcert actual del
sobiranisme, un cop fracassada l’opció del nou Estatut, però
s’ha mantingut la prioritat d’estar al govern a qualsevol preu.
En
la meva esmena advertia que l’Estatut Nacional era incompatible amb
la Constitució de 1978 i que el que calia qüestionar no
era l’Estatut sinó la Constitució. Proposava substituir
l’etapa de lluita per l’Estatut Nacional pel combat per una República
Federal que reconegués el dret a l’autodeterminació.
Enfront de la definició d’Esquerra com a ?partit de govern?
proposava una estratègia centrada en la ?tensió
democràtica? amb l’Estat Espanyol i, entre d’altres eixos,
per mantenir aquesta tensió proposava accentuar la campanya
contra l’espoli fiscal. No vaig obtenir ni el 10% de suport i no vaig
ser elegit per ser un dels 150 membres del Consell Nacional. Es va
imposar la conclusió de que les meves tesis no tenien futur dins d’ERC.
Malgrat
tot em proposo actualitzar en aquest bloc la meva reflexió
sobre el procés històric que pot portar la nostra nació
a la sobirania seguint la via democràtica. Començaré
amb els aspectes ideològics que són decisiu perquè
condicionen la resta, començant per la concepció del
poder. Continuaré repassant els canvis estructurals, des de la
demografia a la globalització, que ha patit la societat
catalana des de 1991. Aquest bagatge permetrà afrontar els
aspectes estratègics generals de la via democràtica a
la sobirania en tres àmbits: 1) el camí vers
l’hegemonia a la societat catalana; 2) les relacions amb l’Estat
Espanyol i 3) la internacionalització del cas català i
la Unió europea. El nucli d’aquesta estratègia és
la combinació de l’acció política i electoral
amb la mobilització, tenint present que la primera va molt més
enllà de l’acció electoral i institucional i la segona
implica molt més que agitació. Finalment caldrà
abordar el tema de l’organització interna del moviment
sobiranista, que inclou el partit polític que l’ha de
representar. Aquest és el full de ruta dels propers blocs, que
ha de permetre esbossar la meva visió del full de ruta vers la
sobirania.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola company,
Estic esperant amb ànsia la teva visió del full de ruta vers la sobirania.
Mira si us plau de fer-ho entenedor i fes-ho en varis capítols per tal de que no sigui massa feixuc. El més important es sumar complicitats de tothom vers la sobirania.
En el meu cas, no tinc pas molt de temps i el meu bagatge com a historiador o pensador polític, es pobre.
Per altre costat, si requereixes quelcom de mi, com experiències en el mon de la indústria , de la salut o les meves experiències en la política com a responsable de una secció local durant els anys "esperpèntics" d’ERC, no dubtis que treure el temps de on sigui.
El debat es sempre enriquidor si aporta quelcom de nou i no es estèril.