L’acord entre CiU i ERC sobre el procés de transició s’ha encallat en la data de la consulta. El problema real no és aquesta falta de dia, sinó la inconcreció sobre el marc legal en el que la consulta s’ha emparar; en definitiva què faran CiU i ERC en el cas que l’Estat espanyol la prohibeixi. Només hi ha un marc legal per a un referèndum d’autodeterminació vinculant: el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, el primer article del qual estableix el dret a la lliure determinació dels pobles. Només hi ha una escletxa en el búnquer constitucional vigent: el seu article 96 que estableix que els tractats internacionals signats pel Regne d’Espanya formen part de l’ordenament intern espanyol. Només hi ha un precedent legal a l’Estat espanyol aplicable a la transició nacional catalana: la llei 40/1975 de 19/11/1975, l’última en vida del general Franco, la primera del seu successor Juan Carlos de Borbón, Cap d’Estat en funcions. En aquesta llei l’Estat espanyol invoca la Carta de les Nacions Unides i declara que la província del Sàhara (legalment al mateix nivell que la de Tarragona) no havia format mai part del territori espanyol. Només hi ha una manera de forçar l’Estat espanyol a convocar un referèndum d’autodeterminació i admetre que Catalunya no forma part del seu territori nacional: una enorme pressió del poble català i de l’opinió pública internacional, mantinguda durant anys, que forci els governs europeus a exigir la seva celebració a l’Estat espanyol.
Tenim pressa. Tenim molta pressa perquè hi ha 840.000 catalans a l’atur quan el País Basc en té la meitat amb un nivell industrial similar. Tenim molta pressa perquè el Govern espanyol està decidit a destruir el sistema educatiu català. Tenim molta pressa per l’asfíxia financera de la Generalitat, per les retallades en educació i sanitat, per la manca d’infraestructures, pels peatges, per la lamentable situació de la justícia i per tantes altres coses. Però quan més pressa tenim, més fred hem de tenir el cap. Quan més amenaçat de mort es troba un poble, més ha de mantenir la calma i més ha d’empènyer, com va fer el poble anglès davant l’amenaça nazi.
El problema de l’acord pel procés de consulta entre CiU i ERC no és l’absència d’una data sinó la seva ambigüitat. En primer lloc la “Declaració de Sobirania” que proposa no es pot fonamentar, només, en les negatives de l’Estat espanyol a les propostes catalanes dels darrers trenta anys com fa el document que s’ha fet públic. Per incidir en la legalitat internacional cal recordar que el Parlament català i les seves institucions van ser abolides per la força de les armes i que va ser annexada al Regne de Castella apel·lant al dret de conquesta. El seu estat successor, el Regne d’Espanya, s’ha imposat sobre la voluntat del poble català amb guerres civils i dictadures militars. Són els tres segles d’ús de la força contra Catalunya i la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut plebiscitat pel poble català els que el legitimen a invocar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.
Un segon àmbit de contradicció és l’existència de dos procediments. El punt 4.2 del document publicat estableix la redacció d’una nova llei de consultes pel Parlament de Catalunya, que només depèn d’aquest. En canvi el punt 4.3 obre un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici al dret a decidir que inclogui l’opció a convocar un referèndum d’acord amb la llei de consultes aprovada l’any 2010. Mantenir la perspectiva d’una negociació és un gravíssim error estratègic. No podem esperar res de l’Estat espanyol, quan el seu Tribunal Constitucional s’ha atrevit a modificar un Estatut aprovat pel poble català en referèndum, quan es nega a negociar un pacte fiscal bilateral. Amb una expectativa de negociació mantenim la idea de que el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya és un afer intern espanyol davant.
El problema de fons és si el govern català ha de convocar la consulta encara que la nova llei catalana que l’empari estigui recorreguda davant el Tribunal Constitucional i suspesa de manera cautelar. Una convocatòria unilateral no vincularà l’Estat espanyol i només tindrà una força moral davant l’opinió pública internacional. Mostrarà la voluntat d’independència d’una majoria del nostre poble i farà insostenible la posició antidemocràtica de l’Estat espanyol. Però té riscos molt importants, el principal dels quals és que el boicot estatal i la campanya dels seus mitjans de comunicació es tradueixi en una baixa participació electoral. Una abstenció superior al 50% desvirtuaria els efectes que persegueix un referèndum no-vinculant.
Un tercer àmbit de confusió amara els quatre acords de legislatura que s’han fet públics. No hi ha una distinció clara entre compromisos concrets que només depenen dels signants i les aspiracions i desitjos que evoquen principis generals i que depenen de la voluntat d’altres, entre els quals l’Estat espanyol. Aquest és un mal molt arrelat a la cultura política catalana. Els nostres partits apel·len a les afinitats de pertinença a un grup ideològic o nacional dels votants, però no estan acostumats a retre comptes dels seus compromisos, l’accountability anglosaxona. La vaporositat facilita els acords de govern, però fa suposar a bona part de l’opinió pública que l’únic que interessa els partits és el poder i la seva menjadora. Traslladar els compromisos eteris a un acord de legislatura, on no hi ha el ciment dels càrrecs, és un camp de mines que augura explosions en els propers mesos.
Per aconseguir que la propera legislatura aprofiti l’oportunitat històrica que travessem és imprescindible que CiU i ERC concretin que faran en el previsible cas que l’Estat espanyol impedeixi la consulta. Aquesta és la veritable qüestió i no pas la data de la seva celebració. Com a mínim hi hauria d’haver el compromís escrit de convertir les eleccions europees de 2014 i les espanyoles de 2015 en un plebiscit sobre el dret a decidir. Això es pot aconseguir mitjançant la presentació d’una candidatura unitària entre CiU i ERC, oberta a tots els partits catalans que defensen el dret a decidir. La victòria d’aquesta coalició obtindria el mateix efecte moral sobre l’opinió pública internacional que una consulta no-vinculant. Amb l’avantatge que és un procediment que només depèn dels partits catalans i contra el que l’Estat espanyol no pot prohibir-la i els seus mitjans de comunicació no poden fomentar el boicot i l’abstenció. A l’Europa democràtica del segle XXI la negativa del Regne d’Espanya a respectar la voluntat dels catalans, manifestada de manera sostinguda elecció darrera elecció, esdevindria insostenible. El govern espanyol hauria de seguir l’exemple del Regne Unit i permetre la convocatòria d’un referèndum vinculant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les converses aquestes les han de fer davant tot el Poble, les han de fer a la llum pública. Això ja va passar quan ERC va insinuar que volia pactar amb SI, Eeagrupament i la Cup. Com que no es va fer amb plena “Glasnoty” -transparència- tots els independentistes van quedar dividits pel dubte: Qui és el culpable “SI” o “ERC”?
Ara torna a passar el mateix i el perjudicat sempre és el Poble Català!
Aquest desacord en el que sigui, tan me fa! em fa pensar malament de tots, però primordialment del Sr. Mas, un dels “Onze -11- contra la Independència”. Que em fa pensar a mi que Mas en un mes o dos mesos a més tirar hagi canviat un plantejament de fons com aquest: Estar a favor de la dependència miserable dels catalans o estar compromés amb la Independència de Catalunya, el valor suprem de tota nació?
Abans de les eleccions, jo tenia ben clar que Artur Mas era el Mas de les sabates grans, no pas com la Princesa de La Ventafocs. En Mas és dèbil i no vàlid per a la Independència o és traïdor dels “”Onze -11- contra la Independència”?
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
Estic emprenyat! encara que no els vaig votar perquè ja sabia que passaria això!
Estic emprenyat! és clar que estic emprenyat. Són uns miserables. Qui no té esma pel seu país i per la seva gent és un misarable!
Això sí, tots plegats deuen esperar amb candeletes el rebut de final de mes!!!
Collons ja!!!
En aquests moments. ara i en els mesos que seguiran, hi ha dues portes vitals per a la nostra nació, la una és la Declaració d’Independència i l’altra és la Proclamació de l’esmentada independència, creuar aquestes portes cadascuna en el seu moment urgent i precís és la millor manera de garantir l’èxit del procés.
La Declaració d’Independència, declaració oficial i internacional de quin és el nostre objectiu -La Independència de Catalunya- i de quina és la nostra determinació en fer-la realitat, així com a tret de sortida de totes les actuacions serioses i concretes en aquest sentit, és la millor porta d’entrada al cancell del Referèndum d’Autodeterminació, referèndum que normalment plau a la comunitat internacional per a poder donar-hi reconeixement i pàtina de legalitat.
Entrar en el procés referendari havent fet els deures, o sigui havent fet amb tots els ets i uts la corresponent Declaració d’Independència -com es feu a Kosové- i havent cercat també el suport dels més significatius actors internacionals favorables al Dret Humà número 15, defensat per Wodrowow Wilson aquell 1914, any de gràcia en aquest sentit-.
Catalunya estima el Dret i sobretot La Llibertat i jo us certifico que el món ho reconeixerà! Trobarem aliats arreu i serem actors de la Pau molt significats … MOLT !!! MOLT SIGNIFICATS !!!
Un cop haguem guanyat el Referèndum d’autodeterminació, tot ja serà molt més fàcil i creuar la porta de la solemne Proclamació d’Independència de Catalunya serà cosa de quatre dies. Aleshores els motors del nou estat català independent es posaran en marxa amb una finor com no s’haurà vist mai.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
———
Us recomano i torno a recomanar que llegiu el text que Alfons López Tena ens ha llegat com a testament de la seva incansable tasca per a la Independència de Catalunya, tasca que ha desenvolupat amb gran honorabilitat des de dins del Parlament Català durant tots els dies i totes les hores d’aquests dos darrers anys que ha durat la darrera i curta legislatura en la que Tena i Solidaritat han defensat Catalunya com quasi ningú des de Macià la ha defensat.
(Continua el Document Tena …)
Doncs resulta que el fonament del Decret de Nova planta es lesmentat tractat i el dels Pirineus.
No soc un expert en els temes juridics internacionals, faig aquest esment, perque crec, CREC i no estic segur, que podriem presentar el cas del Principat a l’esmentat Comite d edescolonitzacio.
Si Espanya ho accepta, donara arguments a Gran Bretanya, si no ho accepta, reconeixera, A LA ONU, que Catalunya mai va formar part del territori de castellá.
En qualsevol cas, el debat encara es obert i arribarema la Republica Catalana lliure i sobirana, tan sols per un factor DETERMINANT: la mobilitzacio social autoorganitzada i empenyent als partidistes.
Si estem aqui, es MALGRAT els partidistes i gracies a la POLITICA de la societat.