Josep Pinyol

El president del Parlament europeu el Sr. Martin Schultz ha demanat que les eleccions del mes de maig no es converteixin en plebiscitàries. Li hem de fer cas perquè el que més convé al poble català en l’estratègia vers la independència és consolidar i ampliar la base social dels partits sobiranistes. L’exigència d’un referèndum d’autodeterminació no pot defugir la tràgica situació del nostre país. Al contrari és la principal raó de la seva urgència.

Hi ha un tall brutal entre els països centrals de l’eurozona i els països perifèrics. Els primers pateixen la recessió mundial i la derivada de la crisi de l’euro, però tenen taxes d’atur inferiors al 10% i no pateixen retallades en els serveis públics bàsics. En canvi els segons, entre els que cal incloure Catalunya, sofrim una depressió en tota regla, amb més d’un 20% de la població activa sense feina, que supera el 50% entre els joves, milers de famílies són desnonades, s’ha d’assegurar l’alimentació de desenes de milers d’infants amb beques-menjador, i la sanitat, l’educació i d’altres serveis públics han sofert doloroses retallades pressupostàries. Aquest “gap” és conseqüència d’errors conceptuals i estructurals en la configuració i gestió de l’euro que no han estat corregits i que poden significar una dècada més de l’anomenada “devaluació interna” amb altíssims índexs de desocupació.  

 Els representants del poble català a l’eurocàmara han de plantejar alternatives de futur a aquesta situació. Els partits sobiranistes han de convertir la dimensió europea de la crisi econòmica en el tema central de la confrontació electoral i aquesta ha de ser la qüestió que marqui la diferència respecte els partits constitucionalistes espanyols. Perquè es oligarquies extractives de l’Espanya constitucional ens abocat a la pavorosa crisi que patim. El PP i el PSOE són els partits que, des del 2000 al 2008, van malbaratar les oportunitats que oferia l’entrada a la moneda única. Van abocar els centenars de milers de milions d’euros que van arribar (i que ara representen un deute insuportable) als negocis fàcils de la bombolla immobiliària i a la borratxera d’inversions públiques improductives. Van demostrar una incapacitat congènita a destinar-los a l’economia productiva, a un nou model industrial i empresarial basat en la recerca i la internacionalització. De cara al futur l’”statu quo constitucional espanyol només és capaç d’aconseguir la “recuperació dels rics”, és a dir l’augment de les cotitzacions de la borsa, l’entrada de diners especulatius internacionals, la multiplicació dels beneficis de la banca.

Els partits sobiranistes catalans no tenen una única alternativa de futur ni proposen la mateixa estratègia a nivell europeu per superar el profund abisme que separa els països centrals i els perifèrics de l’eurozona. Per aquesta raó si es presentessin en una candidatura única no ampliaríem la majoria social pel referèndum d’autodeterminació, sinó tot el contrari, la reduiriem. Sobretot perquè reproduiriem la percepció d’un catalanisme només preocupat pels aspectes identitaris i culturals i allunyat de les preocupacions quotidianes de la gent. Contra el model espanyol del totxo i el turisme, el model de país dels partits sobiranistes són els petits estats d’Europa. En aquests hi ha les menors taxes d’atur del món, compatibles amb la més alta protecció social, les diferències socials més petites, l’estimació més alta per la cultura, el nivell ètic i de responsabilitat política més elevat i la sensibilitat i la legislació mediambiental més avançada.

Tanmateix els avenços dels petits països europeus no són el final d’un camí de roses, sinó el resultat de llargues confrontacions democràtiques entre interesos i ideologies diverses. A la futura Catalunya independent aquests antagonismes es repetiran. Intentar amagar aquestes diferències amb falses unitats no contribueix a avançar vers la recuperació de la sobirania; tot el contrari dificulta la penetració del projecte de futur en amplis sectors socials. Aquestes desavinences inevitables no han de dividir-nos fins el punt de fer-nos oblidar que les candidatures catalanes comparteixen l’horitzó de que Catalunya esdevingui un país d’Europa al nivell dels més avançats del continent. I que aquesta fita és antagònica de manera radical amb el projecte espanyol de mantenir l’ordre establert. El mateix règim constitucional i els seus dos partits (PP i PSOE) han desplegat la mateixa política econòmica i social que ens ha portat a la dramàtica actual i aquests mateixos partits no són capaços de treure el nostre poble d’aquesta crisi.