La primera setmana de març el pessimisme emboirava una trobada de militants de l’ANC del Baix Llobregat: només un terç de les Assemblees locals de la comarca es mantenien actives. Cap al final de la reunió es va saber que en Lluís Llach es presentaria pel Secretariat Nacional. De manera instantània l’ambient derrotista va deixar pas a l’esperança. L’alenada es va expandir per totes les bases de l’Assemblea. En els mesos anteriors no es presentaven prou candidats per cobrir les baixes dels òrgans de l’associació. Des de l’anunci del cantant de Verges es van disparar les candidatures al Secretariat Nacional fins a superar en un 20% les de 2022.
Només les persones tòxiques que controlaven el Comitè Permanent van rebre amb recel el pas de Lluís Llach. S’han caracteritzat per denigrar als que no són de la seva corda, amb judicis d’intencions o directament amb falsedats. I han considerat una cèl·lula subversiva qualsevol iniciativa aliena a la seva colla.
Aquest grupuscle fa dos anys va acaparar el Comitè Permanent sense presentar cap projecte concret. Després es va focalitzar en la Llista Cívica, bandejant qualsevol altre iniciativa, per exemple la lluita antirepressiva. Va aprofitar el ressentiment contra els partits polítics per aglutinar la majoria del Secretariat Nacional. Però el seu tancament en ell mateix li va impedir portar a terme el seu propi programa. Va ser incapaç, per exemple, de fer la consulta sobre la Llista Cívica el segon semestre de 2023, com establia el Full de Ruta. Aquest retard va impedir reaccionar davant les eleccions anticipades. El seu isolament mental ha fet impossible treballar seriosament amb la resta d’entitats independentistes. Aquesta direcció ha sacrificat tota l’acció de l’entitat al projecte de participar a les eleccions al Parlament, abandonant a la seva sort les territorials i les sectorials. El balanç final és que ha deixat l’Assemblea en la pitjor situació de la seva història, amb el menor número de socis de ple dret, amb la menor incidència social i política.
Aquest grupet dissabte passat va bloquejar l’elecció de Lluís Llach com a President de l’Assemblea. Va forçar cinc votacions per negar la Presidència a qui doblava els suports del seu candidat. A la tercera votació en Josep Punga i l’Uriel Beltran van oferir retirar la seva candidatura a canvi de la Vicepresidència. L’obstrucció només tenia un objectiu: imposar un sistema de quotes de poder. Però els estatuts estableixen que cada càrrec es vota de manera separada, no es poden presentar tendències com passa als partits. Si s’admet al Secretariat les quotes es reproduiran a les Assemblees de Base que ara no estan enfrontades en «sensibilitats». Han bloquejat el Secretariat Nacional sense importar-los el desànim que han desencadenat entre els socis.
L’antiga direcció no ha tingut el coratge de postular com a President un dels seus membres, per exemple Uriel Beltran. Han ideat una «jugada mestra»: impulsar la candidatura de Josep Punga, de 27 anys, amb una gran capacitat oratòria i arrecerar-se al seu darrera, animant-lo com a hooligans.
En Josep Punga va centrar el seu programa en tres erres: regeneració, reflexió, represa. Aquestes paraules poden sintetitzar un programa o bé ser un enfilall d’atractives i emotives «closques buides». El politòleg argentí Ernesto Laclau en llenguatge acadèmic les denomina «significants buits».
Regeneració és una idea vàlida si va acompanyada de propostes concretes. Per exemple accions per rellançar l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes, desapareguda sense cap intent de la direcció anterior de rellançar-la. Faig una proposta: reformar els estatuts de manera que el president de l’ANJI formi part del Comitè Permanent. Regenerar per deixar enrere les pràctiques sectàries de l’antiga direcció, és un punt de coincidència amb en Lluís Llach.
Reflexió és imprescindible per a l’Assemblea. Reflexionar era la finalitat de la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista. Però es va convertir en una closca buida. El juliol de 2022 vaig proposar a la Comissió d’Estratègia i Discurs la redacció d’un document de base a debatre amb la resta d’entitats per definir una estratègia compartida fins a la independència. Es va desestimar i es van organitzar una vintena d’actes arreu del Principat amb diversos ponents. Els parlaments, entre els quals els d’en Josep Costa, van ser molt interessants, però no es va arribar a cap conclusió estratègica. Perquè el procés no era deliberatiu, sinó proselitista: difondre l’estratègia de la Llista Cívica, a la qual cap gran entitat es va sumar. Les idees que volia aportar al document-base de la Conferència Nacional les he desenvolupat en el llibre «Tornem-ho a fer!». Bona part d’aquestes inspiren les propostes de Lluís Llach i estic segur que, si en Josep Punga les llegeix, les compartirà.
Represa és una necessitat urgent. Hem d’estroncar el degoteig constant de socis i d’Assemblees Territorials i Sectorials que esdevenen inactives, per l’absència de campanyes nacionals. Si Josep Punga examina el programa de Lluís Llach constatarà que hi ha feina programada fins a esgotar les nostres energies. A més, al servei d’una estratègia: preparar un nou embat amb l’Estat espanyol al carrer, a les institucions i a escala internacional.
Dissabte vinent el Secretariat Nacional ha de deixar enrere l’obstrucció sense projecte a la construcció amb un pla de treball ben elaborat. El S.N. ha d’elegir els quatre càrrecs orgànics d’acord amb les seves propostes i la seva vàlua personal; no com a fruit d’un repartiment de quotes. Ningú de l’Assemblea no té dret a obstruir l’alenada d’esperança que es va iniciar tres mesos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!