Emigdi Subirats i Sebastià

L’apunt d’avui és d’aquells que no m’hauria agradat escriure mai. Aquesta setmana molts independentistes hem passat de la il·lusió màxima a la decepció absoluta. He dedicat 28 anys de la meua vida al foment independentista. De més jovenet amb militància política a l’independentisme extraparlamentari (MDT, Catalunya lliure), ja de més gran amb militància local a Campredó a ERC i sobretot amb militància en l’àmbit de la cultura i la literatura ebrenca i catalana. No he estat mai una persona de sigles, i he anat col·laborant amb persones ideològicament diverses i amb procedència política heterogènia. Amb totes, però, òbviament, m’unia un denominador comú: la catalanitat.
El moment que viu part del país actualment és extraordinari. A partir de les grans manifestacions ciutadanes, la darrera l’11 de setembre, bona part del poble català ha dit prou a les continues agressions espanyoles en l’àmbit financer, d’obra pública, polític, educatiu i cultural. No faré com la Chacon que parla del que volen els catalans, em refereixo solament a una part molt significativa dels ciutadans de Catalunya, els i les que volen anar-se’n d’Espanya. La revolta ciutadana és històrica. Ciutadans d’edats diferents i procedència social diversa ja no tenen por a la separació, ja la veuen com a única sortida a l’atzucac provocat per la dèria anticatalana que porten a l’adn els polítics espanyols, de dreta o d’esquerra.
Aquest estiu en el marc de la universitat catalana d’estiu a Prada de Comflent , uns representants de l’Scottish National Party manifestaren que a Catalunya hi havia més independentistes que a Escòcia, però que en el seu país els polítics eren més ferms. Frase per a la reflexió.
El fracàs de la cimera independentista em va cabrejar molt, i em va alterar molts dels meus pensaments i enfonsar il·lusions. Hauríem estat sens dubte la segona força del país. Els personalismes i les estratègies de partit ho han tornat a tirar tot en orris. Ara s’han incentivat de nou rivalitats i animadversions. Jo no vull saber qui ha estat el culpable. No vull llegir excuses ni explicacions que em semblen inversemblants. Senzillament els poso un semàfor roig, i em declaro lliure de fer el meu camí. Sempre deia que jo era de tots, que simpatitzava amb totes les formacions independentistes i col·laborava amb elles (cosa no gens fàcil, ja que si no ets fidel a unes sigles et miren de reüll tots i totes…). Ara, per suposat, continuo creient en la independència com a solució, no de vades he fet de la catalanitat l’essència de la meua vida. Tot i això, m’ho miro des de la barrera.
No desqüalificaré els passos de CiU envers l’estat propi, tot i que tenen una història de baixadadepantalonisme al darrere. Que facin, creure-me’ls és una altra cosa. L’ERC de Junqueras m’agradava molt fins a aquesta setmana. Esperem que mantingui un discurs apropiat i que faci les passes adequades. SI ha consolidat un discurs, manca veure si se’n surten, quan a ser dialècticament contundents contra els que pensen semblant a ells sí que se’n surten malauradament. Els dirigents d’Rcat quan estaven a ERC eren els que més m’agradaven, ja veurem si consoliden discurs o cauen dintre de CiU, cosa que ja ni critico. La CUP es va descartar ja del procés unitari, malgrat totes les excuses vessades al respecte tinc clar perquè ho van fer, la història es repeteix i no canvia. Sempre m’hi havia sentit ideològicament molt prop, ara allunyat.
El procés unitari de Solidaritat catalana a principis de segle XX i d’ERC el 1931 va portar a l’èxit. Ara diuen que eren moments diferents. Sí… el moment d’ara és molt millor, tenim la independència a tocar. Tenim, però, el moviment independentista lluny de liderar el procés pels personalismes i tacticismes que ens han empresonat durant els darrers trenta anys. Trenta anys perduts…