Estem quasi a la meitat d’abril. D’ací a poc més d’un mes farà un any que varen ser les eleccions autonòmiques i municipals en les quals, després de dècades de poder omnímode del PP al País Valencià, els representants d’aquest “partit polític” van ser escombrats de gairebé tot arreu. Per conservar alguna cosa, que sempre passa, van mantindre la Diputació de Castelló. En aquell temps, ja ni sabíem el temps que se’ns havia privat, sense cap argument de pes, de veure TV3. A través d’una xarxa de repetidors privats, que conste. Privats vol dir que en el seu moment es pagaren per subscripció popular. I no feia tant temps que el darrer president del País Valencià del PP, l’inefable Alberto Fabra, havia tancat, manu militari, RTVV. Del tot i per tal “de no haver de tancar escoles ni hospitals”. Tal i com va dir aquell personatge incapaç, que tampoc es va estar de tancar escoles, especialment línies en valencià, allà on va poder.
I el cas és que amb els nous, que varen prometre vinga coses, ja duiem gairebé onze mesos esperant que es reòbriga RTVV i que es puga veure TV3 i ací no arriba res de res.
Després d’onze mesos de govern “dels altres”, no hi ha cap mitjà de comunicació en valencià al País Valencià. Ni sembla que haja d’arribar mai. A les Balears ja fa mesos que poden tornar a veure TV3. I tenen la seua pròpia televisió. Ací, no.
De moment, la darrera cosa referent a la llengua que he escoltat dir és que la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, es diu Mónica i no Mònica. Però de televisió i ràdio pròpies, no en diu res. O com a mínim, ningú en fa res. Més enllà de la inoportunitat del detall, ja estaria bé que feren una mica de feina per evitar la desaparició total de la llengua. Al cap i a la fi, a Madrid els consideraran sempre “de provincias”. I, per si encara no se n’han adnat, “Podemos” ni pot, ni podrà. Temps al temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!