Estem a finals de maig. I aquesta mateixa setmana, el president Puigdemont i els consellers Junqueras i Romeva han anat a Madrid a presentar la darrera oferta de diàleg al poder central abans de continuar amb el seu camí cap al referèndum que ha de certificar la independència del Principat a finals del proper mes de setembre. I, com no podia se de cap altra manera, des de l’altre bàndol, se’ls ha rebut amb una ofensiva total. D’entrada, la sol·licitud era per anar a presentar aquesta oferta al Senado, que figura que és la càmera on s’ha de tractar els assumptes territorials. Però allà no s’ha considerat adequat aquest espai, ni tampoc cap altre. En realitat, el que es pretenia era que no hi anaren, però sembla que no ho han pogut evitar. Per fi, ha segut l’alcaldessa de Madrid qui ha posat a disposició dels representants de Catalunya un auditori adequat. I no li ha eixit de bades, que només per cedir-lo, ja se n’ha hagut d’escoltar de tots colors. Fins i tot, la presidenta de la comunitat autònoma d’allà, va arribar a dir que la conferència era il·legal.
Però la ofensiva havia de ser total i així ho ha segut. Donat que no es podia evitar que anaren, el millor era fer-los el buit. així que els mitjans oficials de comunicació, diaris, televisions i demés, no en parlaven. Si de cas, quatre solts per tal de treure importància a una xerrada que s’anava a donar a la capital per part d’uns catalans fora-senyats.
Havent arribat la data, en les files espanyoles havien tingut un parell de contratemps que semblava que els anava a espatllar la festa. D’una banda, al PSOE, convertit en poc més que una crossa per sostindre un govern que sembla estar format per corruptes de la pitjor espècie (però tots casos aïllats, que conste) es van fer eleccions primàries a la Secretaria General. la candidata oficial, recolzada per tot l’aparell del partit (una colla de vells ineptes o d’allò que a la Plana s’anomenen llepons), recolzada per tots els mitjans de comunicació i recolzada també pels principals líders del partit popular i dels mitjans de comunicació més rancis, ABC, la Razón, etc, va i perd. I perd contra el mateix al qual ella mateixa va fer fora ara fa quasi vuit mesos d’una manera ben poc elegant i clara. I la dona, ni tan sols va felicitar al guanyador, que és el mínim que es podia esperar d’un adversari. Total; que de sobte, el PP= ja no veu tan clara la possible supervivència del seu govern en minoria. Perquè si el PSOE se li gira en contra i es convoquen noves eleccions, segur que el PP les perdrà de molt. Al mateix temps, com coincidia la data de la visita dels catalans amb la derrota de la candidata “oficial” del PSOE, les forces polítiques d’allà van decidir no anar a escoltar als independentistes irredempts. “Si no hi anem nosaltres, no tindrà cap importància” es veu que van pensar. Però quan van veure que hi havia personal acreditat de una vintena d’ambaixades ja no degueren pensar igual. El problema estava en què l’auditori es veu que no és massa gran i ja no quedaven entrades. Així que els únics que hi van anar van ser els representants de Podemos. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE (quina primera badada, senyor) no s’hi van presentar. I ara estan condemnats a saber el que es va dir allà a través del que els expliquen els altres. Dels mitjans propis, no se’n poden fiar gaire. I dels estrangers, tenen el problema de l’idioma. De l’única cosa que podien estar segurs era de que els incondicionals no els fallarien. I no ho van fer. Uns quants feixistes es van plantar al davant de l’auditori per a dir les seues frases habituals i sense sentit, els seus crits, els habituals insults i per a mostrar les mateixes banderes i emblemes d’una època que fa fàstic a gairebé tot el món. Fins i tot algun corresponsal estranger se’n va adonar de la seua presència i ho va esbombar.
Però la ofensiva era total. de manera que el País, allò que abans era un diari i ara ja no se sap si encara té lectors, va filtrar el que ells afirmen que és la llei de transitorietat i que ja sembla molt clar que no ho és. I van malparlant dels catalans sense entendre ni tan sols de què parlen. Se’ls ha de comprendre, però, perquè amb el fragor de la batalla, s’han de disculpar algunes llicències.
I ara, els catalans han tornat a casa. A la feina, que en tenen molta i d’important. Allà, a falta de res més a fer, el País continua fent estelles d’una filtració que ja ha estat desmentida. Els representants diplomàtics hauran tornat a les seues legacions i hauran començat a prendre mesures per adaptar-se al que sembla inevitable que vindrà. I les forces unionistes continuen mirant a veure què podran fer per aturar un rellotge que els apropa molt ràpidament cap al final de setembre. de moment no sembla que puguen fer res, però ja s’empescaran alguna cosa. D’això en podem estar segurs. Per començar i com a mostra del seu tarannà dialogant, ja li han comunicat a Carme Forcadell, que no està protegida per la immunitat parlamentària per les seues opinions o per permetre debatre aquestes opinions en seu parlamentària. Em sembla que hi ha alguna enyorança dels temps del concili de Trento. Com a mínim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!