Des de la Plana

Tothom sap que les taronges valencianes són les millors del mon. O, com a mínim, tothom ho diu. El cas és, però, que és prou difícil trobar-ne als mercats. En realitat, el que s’hi troba són aquestes mateixes taronges amb tot un seguit de tractaments previs per tal de “fer-les més boniques i atractives” i que inclouen un encerat de la pell. Així, efectivament, s’aconsegueix un aspecte més llustrós. Però a la vegada, la pell s’impermeabilitza; i amb això, de seguida comença a fermentar. El resultat són unes taronges molt boniques però que no tenen bon sabor.

D’altra banda, des que s’han imposat les grans i mitjanes superfícies, aquestes han aconseguit convèncer gairebé tothom que hi ha de tot tot l’any. I les taronges, o les cireres, no han de ser una excepció. En canvi, les taronges, com les cireres o com totes les fruites i verdures, tenen temporada. En el cas concret de les taronges “menudes”, aquelles que es pelen amb la mà, les més bones que es produeixen al País valencià, són les clemenules, que estan bones des d’octubre fins a quasi finals de gener. La resta de l’any, ací no n’hi ha, d’aquestes. Abans, estan les “primerenques” (que es poden menjar al setembre però que no tenen tan bon sabor) i les tardanes (a partir de febrer, però tampoc tan bones com les clemenules). I, en qualsevol cas, de taronja menuda, entre abril i agost, no n’hi ha. és el temps de les taronges grosses, que en general s’usen per a fer suc i que no es poden pelar amb la mà.

Però aquesta absència de producte al llarg de tants mesos deixaria “desabastits”  els supermercats i els hipermercats. De manera que, el que fan és comprar taronges a l’altra banda del mon. Des de Sudàfrica fins al Perú, passant pel Marroc. D’allà venen amb vaixell i, molt sovint són envasades ací. El problema és múltiple. D’una banda, els qui en compren són enganyats. Perquè no poden tindre les mateixes característiques que les d’ací. Entre altres coses, quan es venen al consumidor final ja fa molt temps que s’han collit. A més a més, molts d’aquests països no tenen una normativa fitosanitària comparable a la europea, de manera que sovint s’importen plagues que ací eren desconegudes. Des de la Xancrosi fins el darrer tisanòpter que s’ha importat, possiblement des  de Sud-àfrica però que és originari del sud-est asiàtic.

Finalment, hi ha un tercer perjudici. En general, es veu que les grans empreses de distribució aconsegueixen aquestes taronges a molt baix preu, de manera que els ix a compte importar-les mentre les que es produeixen ací es fan malbé sense que ningú se’n preocupe. Excepte els llauradors, que sempre són els qui acaben pagant els plats trencats de les males polítiques.

Aquest problema, que es repeteix any rere any, es veu complicat pel fet que, per tal de fer arribar les taronges valencianes a qualsevol lloc, tant és a Madrid com a Berlin, no hi ha cap altre mitjà que els camions. I ja sabem que aquest és un mitjà car, lent i cada vegada més mal mirat. Però ací continuem, sense cap infraestructura ferroviària seriosa (més enllà dels AVE, que són caríssims, però seriosos no) des de fa moltes dècades.

Els llauradors valencians sempre han segut de “l’any que ve”. L’any que ve segur que ens anirà millor, perquè pitjor que aquest és molt difícil. Però cada vegada en són més els qui abandonen els cultius i deixen que la terra s’erme. Tant de bo algú aplique alguna solució abans no es perda el darrer hort de taronges. Només per donar una dada concreta, aquesta temporada les taronges clemenules, s’han venut a trenta-sis pessetes el quilo (menys de 0,22€). Penseu en dos detalls. Quina és la diferència de preu entre el que rep el qui les cria i el que n’heu pagat al supermercat o a la tenda. I també en el detall interessant que les taronges es continuen venent en pessetes (desaparegudes des del 2001).

A les imatges, clemenules dalt de l’arbre i una vegada encerades per a la seua comercialització.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!