A la Plana, quan algú no pot tindre cap responsabilitat en una determinada activitat, es diu d’ell que “val per suret”. És el que passa quan es juga a qualsevol esport d’equip i n’hi ha un jugador molt maldestre, o que només és un xiquet molt menut. Però, quan això passa, sempre hi ha algú altre que se’n fa responsable. Un pèssim jugador de futbol pot valdre per suret, però no pot pegar colps de peu a ningú. Si ho fa, ni el deixaran jugar a ell ni al seu responsable. I amb raó.
Un altre exemple és aquell en el què un xiquet menut entra a una tenda amb els pares. Ningú li dirà res, però ell ha de saber que no pot tocar res. Perquè si ho trenca, els pares ho hauran de pagar.
El cas és que, en algunes democràcies occidentals, el cap d’Estat, per exemple el rei, en tant que rei és inviolable. És a dir, val per suret. Això passa, sense anar més lluny, al Regne Unit de la Gran Bretanya. Allà, la reina és qui llig, al principi de cada legislatura, el discurs que li ha escrit el cap del govern. Ella pot llegir qualsevol barbaritat. Però la seua única responsabilitat és llegir bé el que diuen els fulls de paper que té al davant. La responsabilitat d’allò què diu és del cap del govern.
Altre cas diferent, és la vida privada de la reina (o de la família reial). En realitat, no en tenen. Tot el què fan és públic. I si el seu comportament no s’ajusta a allò que el poble espera de la seua primera ciutadana, pot acabar al carrer. Per exemple; es comenta que la pròpia reina d’Anglaterra té en gran estima a Tony Blair perquè aquest, essent primer ministre, va ser qui li va recomanar canviar la seua actitud davant de l’accident que havia mort la seua nora. En principi, la manca de sensibilitat mostrada envers aquella dona morta accidentalment, havia fet baixar molt la popularitat de la monarca i es veu que fins i tot algú es va començar a plantejar la possibilitat de suprimir una institució tan arcaica.
Al Regne d’Espanya, el rei també és inviolable. El problema és que ací no es tracta de mostrar més o menys sensibilitat davant d’una desgràcia de la família. Ni de tindre més o menys amants. Això tant és. El problema és que el encara rei emèrit ja fa temps que és investigat per blanqueig de capitals i altres delictes econòmics. Com que és inviolable, no l’investiga cap tribunal espanyol. Ho fa la fiscalia suïssa. El fiscal Bertossa. A la vegada, també investiga una antiga amant que sembla que sap on està amagada (o ho estava) la fortuna del rei emèrit.
Com a conseqüència d’aquestes investigacions, el rei fill, l’aparta de l’activitat oficial. I diu que renuncia a uns diners aparentment negres que son pare li havia llegat i que, a més a més, ell ja sabia on estaven i que eren per a ell des de prou abans de renunciar. Aquesta setmana, tal i com el setge de la justícia suïssa s’anava estrenyent, el rei emèrit fuig d’Espanya i s’amaga en alguna destinació que, de moment, encara no està clara.
El problema rau en que l’endemà mateix de la fugida, el cap del govern es vanta d’haver col·laborat amb la casa reial en la fugida d’un dels seus membres. I pretén embolcallar la seua actuació amb una colla de bajanades sobre la solidesa d’algunes institucions gens sòlides. El problema consisteix en que ajudar a fugir a un sospitós d’haver comés delictes és a la vegada un delicte. Delicte de complicitat.
Així que, si es pretén que el rei emèrit (perquè a hores d’ara ningú, ni la casa reial ni el govern li han retirat el títol) siga inviolable, que ho siga. Si val per suret, val per suret. Però si es confirma que ha delinquit, el responsable és qui assumeix la culpa. Dit en altres paraules: si es confirma que ha emblanquit capitals i tota aquella rècua de delictes pels quals l’investiga el fiscal Bertossa, caldrà condemnar el president del govern per aquests delictes. I si ha d’anar a la presó, hi haurà d’anar. El que no pot ser, és que hi haja persones que roben centenars o milions d’euros i valguen per suret.
En cas contrari, serà un altre membre de la mateixa família, els Borbons, que se n’anirà a l’exili. I sempre pel mateix. Per tindre les mans massa llargues amb els diners del seu país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!