Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

3 d'agost de 2020
25 comentaris

Una dinastia fracassada

L’anunciat anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens agafa per sorpresa. És més, probablement esdevingui un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle.

Probablement aquests dies es parlarà a bastament dels motius que han fet acabar d’aquesta manera tan esperpèntica la figura d’un monarca fermament blindat per l’estat profund i el conjunt d’interessos associats a la pervivència del franquisme en el règim actual. Probablement també hi haurà debats sobre la viabilitat d’una monarquia molt tocada tant per la feblesa del règim com dels errors personals dels titulars que ostenten el cim de la piràmide estatal. Tanmateix, en aquests dies que vindran, convé mirar en perspectiva el que sembla un graó més d’una dinastia fracassada.

Si bé la monarquia, com a concepte, sembla una anomalia en el conjunt de democràcies europees, la borbònica és un cas excepcionalment tòxic. Fent una repassada a la història dinàstica, observem el següent:

Carles IV: exiliat el 1808 (i mort a l’exili el 1819) després d’haver estat víctima d’un cop d’estat del seu propi fill i enfonsat pel desprestigi.

Ferran VII: exiliat entre 1808 i 1814. Va abdicar del seu regne en favor del germà de Napoleó per una gran suma de diners. Paradigma de la inutilitat, la seva política tan “absolutísticament” estúpida, li va fer perdre l’imperi.

Isabel II, la seva filla, coneguda per la seva incompetència política i corrupció econòmica la va portar a l’exili el 1868, on morirà el 1904.

El seu fill, Alfons XII, també l’haurà acompanyat a l’exili entre 1868-1874, fins que un cop d’estat reaccionari el torni a col·locar al tron, fins a la seva mort prematura.

Alfons XIII també va acabar a l’exili per aquesta barreja d’incompetència, corrupció i inutilitat política. Va exiliar-se el 1931, i morirà a la Itàlia de Mussolini el 1941.

El seu fill, Joan de Borbó, també va passar a l’exili la major part de la seva vida, entre 1931 i 1977 (tot i que, des de la victòria franquista seria un exili voluntari). Va donar suport al franquisme, i va ser traït pel seu propi fill a l’hora de saltar-se la línia dinàstica.

Efectivament, Joan Carles de Borbó també va passar els seus primers anys a l’exili, i sembla que hi acabarà els seus anys. Els escàndols econòmics, la seva incompetència política ha dilapidat el prestigi induït per la protecció dels mitjans i el blidatge de l’estat.

Queda l’actual inquil·lí de la Zarzuela, que tampoc es caracteritza per les seves habilitats personals ni polítiques.

Com a balanç, sembla increïble que tota una dinastia que ha comès errors de tota mena amb tanta persistència ocupi encara un tron quan, a més, representa una excepció en el conjunt de les dinasties reials supervivents a Europa. Cal recordar que tant la casa reial holantesa, noruega, britànica, danesa van mantenir el seu estatus per haver-se oposat al feixisme durant la Segona Guerra Mundial. En el cas espanyol és just a l’inrevés. Si hi són, és gràcies al feixisme en versió hispànica, l’Espanya franquista, aliada oficiosa de Hitler i Musssolini.

Entenem que hi ha un nerviosisme intens en el conjunt de l’estat profund espanyol que tracta de mantenir l’ordre de 1939, i per al qual, la dinastia borbònica esdevenia un instrument al seu servei que possibilitava la supervivència d’aquest ordre. La brutalitat anticatalana, la sortida dels caus del feixisme de carrer en base a Vox (i abans UPyD, i després C’s) no deixa de ser un intent desesperat per mantenir uns interessos més de grup que de classe. En tot cas, més enllà del que pugui esdevenir els propers mesos (que entenc que poden arribar a ser conflictius), queda demostrat que els Borbons ha estat una dinastia fracassada, la riota del món, els apestats que cap monarca europeu voldria tenir a prop, i més tenint en compte com s’han anat esdevenint fets que ens pensàvem inimaginables fa una dècada.

 

  1. Benvolgut Xavier: al meu parer la dinastia borbònica hispànica són la representació més fidel dels súbdits sobre els quals regnen d’ençà el segle XVIII. La descripció que en fas no és la mateixa que la del poble culturalment espanyol?Corrupció, inutilitat, incapacitat, no són a grans trets les característiques duradores de la cultura hispànica? Cóm si no s’explica la adaptabilitat i perdurabilitat borbònica a tots els canvis en la societat espanyola? Al cap i a la fi ells sempre hi són…

  2. Aquets propers dies,tindrem l’oportunitat de veure quina es la reacció del poble espanyol.Em temo que la de sempre,cap.

  3. El poble espanyol és un misteri al meu entendre. Les capes socials que viuen directament del manteniment d’aquesta dinastia ho entenc com a modus vivendi, però la resta de ciutadans que pateixen a la seva carn la conseqüència de la corrupció a tots els estaments no comprenc com no desperten per treure’s de sobre aquesta xacra.

    1. Crec que el motiu de la inacció del poble espanyol rau en l’esperança d’aquells que encara no tenen una sinecura o regals, els hi arribi algun dia directament o per via familiar.

    2. No desperten perquè estan narcotitzats, o perquè tenen por de sortir del cau. Prefereixen mirar cap a un altre cantó que encarar la llibertat, així, de cara. A vegades les altures provoquen vertigen, però també ofereixen perspectives, oi? Però hi ha gent que opta per viure arrossegant-se per terra, i no s’alcen no sigui cas que perdin l’equilibri. És trist!

  4. El pueblo español tendrá la misma reacción que ha tenido una parte de él (los catalanes) respecto a su máximo representante político (Puyol y compañía). Cataluña es España, los catalanes son españoles y la monarquía se votó en una Constitución, que tiene mecanismos para cambiarse; otra cosa es que sea difícil llegara a un acuerdo sobre qué tipos de cambios: porque si hay gente que quiere la independencia, o la república, hay otros que quieren un estado más central, sin autonomías y sin diferencias fiscales

    1. Els catalans són catalans. Si et refereixes al concepte colonial, els catalans estàn ocupats per espanya i frança. Per tant n’hi han sota jou francès i espanyol.

    2. Comentario tendencioso y con errores de calado:
      – Para gran parte de los catalanes, los Pujol (no Puyol) son unos apestados sin ninguna relevancia política, de los cuales lo único que se espera es que tiren de una vez de la manta que cubre al régimen fascista del 78 con el que convivía mientras no se declaró independentista.
      – Cataluña mal que te pese no es España. Cataluña ya existía en el año 1.050 y tuvo su primera Constitución el 1283, es decir 508 años antes que Francia y 529 antes que España.
      – La sacrosanta constitución española no ha sido más que el burdo montaje del régimen franquista para crear una apariencia de democracia y perpetuarse en el poder. Era un “la aprobáis o sigue la dictadura” y lo más vergonzoso es que los dos grandes partidos de entonces fueron (y son cómplices) del chantaje haciéndola inmodificable.

    3. La verdad a medias es la peor mentira.

      – situación excepcional
      – caballo de Troya (Sr. Suárez declaró colamos la monarquía…)
      – blindar un sistema que para cambiarlo hay que cambiar todo el gentío del país, como ponerse un candado y tirar la llave

      Y paso de puntitas sobre el tema de que los catalanes, por huevos, tengan que ser ñoles.

    4. Sr. o Sra. Anónim de las 1:13 h….vostès amb la seva ignorància que no sap diferenciar entre el MHP Pujol i el futbolista Puyol, no te cap crèdit per lo falsari que es. La monarquia ja ens va confessar el mateix Adolfo Suárez, ens la varen colar amb una Constitució tutelada per las armes, per tant, cap trampa pot ser licita i molt menys democràtica. Si es va votar massivament la Constitució, va ser com a esperança de poder marxar del franquisme, però el franquisme ens va enganyar, i es aquí tant viu com sempre encara que dissimulat,..avui ja no tant. I no es tant difícil sotmetre tot a referèndum, com fan molt democràticament a Suïssa a cada land, tot sovint, i que sigui el poble per majoria en cada Nació o autonomia que digui cap on volem anar, las minories si son democràtiques en aquests territoris, tenen d’acceptar la voluntat de las majories. Es molt fàcil de fer, falta que el franquisme ho deixi fer…..

  5. Espanya és un país on els “chanchullos” i la corrupció, es consideren normals, qui no ho fa és perquè no pot. Té la monarquia i els polítics que es mereix. La corrupció i la manca honestedat és estructural

  6. No entenc com no es parla de Felipe V (i la seva salut) i la guerra dels 10 anys (1705-1715), a partir de la que s’imposen les lleis de Castella (“las mejores del Universo, segons el conde-duque de Olivares) i els 300 anys de la nostra derrota a les seves mans i armes (“justo derecho de conquista”).

    I com no es parla més d’Ortega i Gasset: “España es un invento de Castilla” a España invertebrada.

    1. Potser que rebobinis al 1640-1659 i veuràs un quadre més nítid de Catalunya sense el prisma hispanocèntric.

  7. Jordi Casanellas
    04.08.2020  |  12:52

    D’acord amb els conceptes, no amb els adjectius (però aquests son l’anècdota), ni amb una frase. Si el poder que tindria un president de la possible república espanyola és el mateix que el que te el rei, poca cosa te. A les monarquies parlamentaries, el poder està en el parlament (las Cortes a Espanya). El president de la república italiana te els mateixos poders que el Felip. Pocs. No és el mateix que el president de la república francesa, que els te tots. No obstant això, del Sr, Giscard d’Estaing podem parlar també de la seva promiscuïtat (acompanyat/acompanyant el Juan Carlos), i de les seves relacions amb el president de la república centre africana, el Sr. Bokassa, que li van permetre gaudir de festes, diamants i amants africanes que el van fer caure en benefici del Sr, François Miterrand. Què vull dir amb això? Que tant li fot el que hi hagi a Espanya ( i a Catalunya), perquè les Institucions importants son les Corts i el Parlament. Si a la República catalana li toca un president del 3%, doncs….. ‘ Però tant hi fa perquè des d’ara res ja no és igual’. Aquesta és la frase d’en Partal amb la que no hi estic d’acord, perquè ho he viscut a Catalunya. Si aquí, la corrupció de la família Pujol no va ni regenerar ni enfonsar Catalunya, a Espanya tampoc ho farà la del Juan Carlos. Seguirà tot igual. Els poders i els pobles s’assemblen més del que pensem. Trist perquè aquesta història del 3% (o 5 o 10 o 20….) l’hem viscuda a Catalunya i, si hi ha hagut algun esforç, ha sigut per ‘blanquejar-lo’

    1. Aquest és el problema de barrejar naps amb cols. La corrupció i la independència són conceptes que no admeten supeditacions. Qualsevol país del món hauria de tancar. El problema de que hi ha una munió de catalans llepafils.

    2. Totalment d´acord. la familia Pujol està totalment desprestigiada, l´antiga CiU desaperaguda, l´evolució cap el PDCAT està en vies de desaparició. JxC amb Carles Puigdemont i la gran transversalitat que hi ha a dins les seves files dibuixen un escenari totalment nou a Catalunya.
      Qui conserva encara molts tics del règim del 78 és precisament qui sempre ha fardat de sér el més indepe, Junqueras i els seus parroquians, però que a l´hora de la veritat son els que han reculat més. Fins i tot renegant del que sempre havien dit que volien per Catalunya. I també ajudats pels llepafils de les CUP.
      Malgrat tot, les coses estàn canviant molt ràpidament, i els fets van situant cadascú al seu lloc. La gent ja no s´empassa tanta trola processista. Quan tornem al carrer ja no ens treurà ningú!

  8. Xavier, un article amb un nombre tan gran de faltes de tot tipus ha de passar pel corrector abans de publicar-se. Com a mostra, la més divertida de totes: el “tro” (dues voltes). Una persona que escriu sobre la monarquia hauria de saber que el tro és el que es sent després de caure un llamp.

  9. Si la llibertat de Catalunya tingues una mica de base històrica i la fes valdrà internacionalment, cosa que no fa i crec que ni farà, probablament fora el momentum català. La nostra sobirania va desaparèixer amb aquests mamons… Cal recordar-ho a tot el món, sobretot a Europa.
    Aquí els nostres procecistes estaven per fer una cosa nova. Quina ximpleria…

  10. Magnífic article senyor Díez. El tema d’avui és el d’aquest. Pel que fa a algún del comentaris que em precedeixen, estic d’acord amb el que diu en “Sam”, amb allò de no barrejar naps amb cols .
    És més que sabut que en la monarquia parlamentària espanyola, les “Cortes” és tan sols un dels 4 poders del estat, si bé de facto, en hi ha 6 . Tots ells del règim del 78 , inclós el PP i el PSOE que simulen que és barallen per mantenir tal règim. El joc del poli bo i el poli dolent, les 2 cares de la mateixa moneda.
    Per altra banda, el recurs al però tu més, comentant tal article, em sembla una fugida d’estudi, el que no vol dir que no reconegui la corrupció del senyor Pujol, cas 3%, cas Palau,, i etc. , també del PSC.
    Ningú ignora que tots els partits del Parlament de Cat. són producte del dit régim. Que no canviarà res el tema d’avui ?, és possible, però jo tampoc canviaré i continuaré lluitant a favor de la ruptura.

  11. Para Sam. Respeto mucho que te sientas catalán o lo que quieras, pero si eres de Barcelona (por ejemplo) eres barcelonés, catalán, español y europeo. Y Cataluña es una CCAA de España, a día de hoy. Pero, si quieres que cambie la cosa, adelante, habrá catalanes y otros españoles que intentaremos impedirlo.

    1. No, no te confundas.
      De catalán sólo debes tener la residencia o el comer butifarra, como mucho.
      Así que sólo ñoles intentarán impedirlo.

    2. Me parece muy bien, siempre y cuando intenten impedirlo democràticamente segun la democràcia Europa, no la “democràcia organica espanyola”…no hagan trampas, ni usen a las fuerzas armadas a su favor, por que nosotros también las pagamos…sean éticos, no violentos, e intenten impedirlo en las urnas…..Pido disculpas si me olvide los tildes o los acentos…..

  12. Els espanyols, fills de la nació espanyola tindran una reacció nul.la. Per que? Es ben simple: es crea un enemic, els catalans i, davant aquest enemic qualsevol cosa és irrellevant: els borbons, la corrupció estructural, la desviació del poder judicial, la miseria econòmica del pais. Davant un enemic comú, totes les miseries internes es tapen, com també hem de reconeixer s’ha tapat certa corrupció al nostre petit pais davant l’agresivitat espanyola. I això és el mon i els espanyols ho fan molt be: un dia és el contubernio judeo-masonico exterior, un altre dia és la ETA, ara son els catalans. Crea’t un enemic i faras una raó d’existir i d’això viu el règim, de crear un enemic per deixar tranquil al poder

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!