Des de la Plana

Aquest darrer dissabte, el Real Madrid va guanyar al Barcelona. I ho va fer en el Nou Camp. El dia de l’homenatge a Johan Cruiff. I la premsa de la capital de l’Altiplà s’ha omplert d’èpica. Ja es veuen reconquerint allò que mai havien perdut. I retornant a les grans paraules i conceptes: “grandeza”, “cima planetaria”, “orgullo”, “honra”, “sudor”, “resistencia” i ni se sap quants adjectius qualificatius més. En realitat, tot va ser molt més senzill. Com hauria dit Cruiff, “Ganas si haces un gol más que los otros. Es muy sencillo”.

Molts anys enrere, jo era només un xiquet. I tenia un veí que era molt del Barça. Ell en deia del Barcelona. I era la única persona que he conegut que en tenia un motiu objectiu. Es veu que l’home tenia una lesió a l’esquena i l’havia intervingut el qui aleshores era metge del Barcelona. I el meu veí, el senyor Vicent, li va prometre al cirurgià que si eixia en bé de l’operació, tota la vida seria seguidor de l’equip. Es va recuperar i va complir la seua paraula.

L’home patia amb els arbitratges injustos, s’alarmava quan fins i tot l’equip arribava a anar molt endarrerit a la taula. N’estava molt satisfet quan guanyava i terriblement entristit després de cada derrota. Però mai semblava tindre gran interès per aconseguir que el Barça guanyés la lliga. Quan jo li demanava, amb la meua innocència d’infant, perquè mai la guanyava, ell sempre em responia que “això no pot ser”. I semblava veritat. Per aquells anys, just fins que aterrà Cruiff, van passar catorze anys sense que el Barcelona guanyés una lliga.

Però els partits contra el Real Madrid eren una cosa a banda. Quan, de tant en tant, el Barcelona guanyava algun d’aquells “derbis”, el senyor Vicent reflectia una satisfacció enorme. L’alegria li durava setmanes. I recordava cada instant d’aquells partits màgics que, al capdavall, al final de la classificació, no servien tampoc per a guanyar la lliga. En aquell temps, el Barça no era un equip guanyador. I el Real Madrid havia guanyat cinc copes d’Europa. No hi havia comparació possible.

Han passat molts anys. Més de quaranta. I ara, el Real Madrid ha aconseguit guanyar el derbi al Nou Camp. I ho celebren com si aquesta fóra la gran victòria de la temporada. Fins i tot, havent quedat a set punts del Barça, ja pensen que la lliga recupera “vidilla”.

La copa del Rei (que aleshores era del Generalísimo) no en té, perquè els va eliminar el Càdiz en la primera eliminatòria per alineació indeguda d’un jugador. I a la Champions (ara de la Copa d’Europa se’n diu així) ja en parlarem, no fóra cosa que el Wolfsburg l’elimine, que tot pot ser.

El cas és que, en aquest temps, el Real Madrid, l’equip de la “capital” aquell que té una llotja al seu estadi on es diu que es tanquen els més sucosos negocis del país, ha perdut la seua moral de victòria assegurada. Es veu que ara en té prou amb guanyar, de tant en tant, un partit al Barcelona. Amb això guanya “moral” de cara a la nova eliminatòria de la “Champions”.

Si el senyor Vicent ho pogués veure, segur que riuria. I no poc. Perquè que després de perdre a casa contra el Madrid, la bèstia blanca del seu estimat Barcelona, aquest encara li dugués set punts d’avantatge, li hauria semblat impossible. Com segur que li ho hauria semblat que el Vila-real, el seu estimat Vila-real que aleshores jugava en la tercera divisió, ara estigués jugant a la primera divisió i dels primers classificats.

Però és que els temps han canviat molt, en aquests quaranta i pocs anys. Si en aquell moment se li hagués preguntat a qualsevol per la independència de Catalunya, segur que s’hauria petat de riure. Ara, per arribar-hi, només cal que els qui tenen la responsabilitat d’estar al capdavant de les institucions facen el mateix que el Barça. Mantindre l’avantatge i, si es pot, augmentar-lo. Al final de qualsevol competició, sempre és bo esprintar. Com ho és somriure una vegada s’ha creuat la línia de meta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!