Des de la Plana

Tot plegat és un enorme despropòsit. Però sembla que no se n’adonen. Parlen de diàleg, però no dialoguen. Estan convençuts de tindre “la Raó”. La única raó possible. I, com ja veuen que s’han quedat sense temps per maniobrar, ara tracten d’espantar. De fet, una de les finalitats de l’Audiència Nacional sembla ser la d’espantar. Recorde jo quan van fer anar a declarar un xiquet (un menor) perquè havia enviat correus electrònics a diferents empreses reclamant l’etiquetat en català en nom de l'”Exèrcit del Fènix” (en clara al·lusió a Harry Potter). O quan es van empresonar uns titellaires per fer titelles, acusats d’enaltiment del terrorisme.

I ara li ha tocat el torn a Joan Coma, per afirmar, sembla ser, “que per a fer una truita cal trencar ous”.

El problema es planteja, per a ells, quan es recorda que l’Audiència Nacional és l’hereva directa (sembla que amb poc més que un canvi de nom) del Tribunal de Órden Público (TOP) franquista. I es recorda també el singular currículum del jutge encarregat del “cas”. Fins i tot sembla que els arguments del jutge es basen en lleis franquistes que ja no estan en vigor. Immediatament es veu que la voluntat de diàleg del poder de Madrid no està enlloc. És més. Perduda la iniciativa, sense gaire estratègia i sense massa recursos, es recorre al franquisme més descarnat. A allò que es volia fer creure que s’havia enterrat en la transició. I que ara es veu que està igual que sempre, però afeblit. Com tota la resta. I ja no els acaba de funcionar. Però és que, a més a més, l’objectiu d’espantar no s’aconsegueix no poc ni gens. L’acusat, lluny de semblar espantat, ix de l’Audiencia Nacional somrient, lliure amb uns càrrecs que semblen basats en lleis franquistes que ja no estan en vigor. Sembla que els qui s’havien d’espantar són els qui espanten els altres. Perquè les concentracions de persones, de càrrecs, en suport de “l’acusat” són molt nombroses i fermes. I, immediatament, el nou cas també s’internacionalitza.

I s’anuncia que ja hi ha acord sobre la Llei de Transitorietat (de fet, la llei que proclamarà la República Catalana). Tot a la vegada. Això, sense comptar les mostres de preocupació que ja han arribat de nombrosos parlaments europeus. O del fet que Malloquins i Valencians ja semblen haver-se posat en marxa, també. Per no parlar dels problemes diaris de les persones: l’atur, els qui treballen però no aconsegueixen arribar a final de mes, els desnonaments que no s’aturen, les infraestructures paralitzades, la guardiola de les pensions gairebé exhaurida…

Per això, tota la ofensiva judicial que s’ha ordenat des de l’Altiplà sembla un despropòsit. Aconseguirà fer més mal allà que ací. Però sembla ser tot el que es pot esperar d’unes elits que no donen per a més. Segurament, els seus mitjans de comunicació anunciaran una altra vegada el final del procés. De fet, fa cinc anys, negaven l’existència del procés. Fa quatre, el qualificaven de soufflé i ara ja no saben què dir. El mateix que fan els representants dels seus partits polítics cada setmana. El problema està en que estan en minoria, al Parlament. I al carrer, gairebé són invisibles. O inexistents. Ara mateix, sembla que el crit de guerra dels d’allà siga aquell desesperat “no pasarán”. Però i tant, que van passar. Era inevitable. Com ara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!