Des de la Plana

Avui m’ha sorprès la notícia que per les autopistes catalanes circulaven combois militars amb vehicles blindats (carregats dalt de grans plataformes). Ho havia sentit a dir, però he mirat el facebook i allà hi havia videos on es veien els grans camions amb les tanquetes camí de Barcelona.

Evidentment, la única intenció d’aquests moviments de material bèl·lic és fer por. Perquè ara mateix, l’Estat Espanyol no té cap mena de solvència per començar cap mena d’operació militar. Enlloc. I menys, a Catalunya, una de les poques regions que encara manté (si és que la manté encara) que son productives. Des del Ministerio de Defensa s’han afanyat a dir que “això son moviments rutinaris per tal d’entrenar les forces en l’us del material”. Però a ningú se li escapa que anar a fer maniobres a Catalunya aquest cap de setmana és un intent d’espantar.

Si fem memòria, de tant en tant, algun polític o personatge important de l’Estat amb seu a Madrid es despenja amb aquella teoria que diu que “per mantindre la pau i l’estat, cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”. El darrer, si no em falla la memòria, fou Gregorio Peces Barba, però igual l’acuse d’una cosa que no digué. El darrer de tots, ha segut un tal Albert Boadella, director de teatre i showman feixistot sense gràcia, que ha dit que cal mostrar les armes i la força als catalans. Ell, mal que li pese, ho és. Convertit a tertulià d’Intereconomia i cadenes afins, però català.

El problema (per a ells) rau en que ara no ho poden fer, això. Si poguessin, ja ho haurien fet. Fem memòria. Primer, tot allò de la gran manifestació del 2012, que ja estava al carrer i a Madrid no en sabien res, “era un souflé”. Vist que no, els titulars dels seus diaris, anaven desinflant el sobiranisme. Fins que arribà la manifestació del 2013. la via catalana. I els catalans passaren a ser portada a tot el món. I el President digué que organitzaria una Consulta.

De seguida, els de l’altra banda, afirmaren que no ho podia fer. Anà al Parlamento español a demanar permís i li digueren que no. De manera que tirà pel dret. Plantejà Consulta, amb data i pregunta. I no passà res. Ningú el feu fora, ni l’anà a buscar ningú, ni res de res. Només Alejo Vidal Quadras (curiós. Un altre català. També n’hi ha, de catalans de mala cantera) digué tot allò del general de brigada; però l’únic que passà fou que va anar al carrer. Del Parlament Europeu i del Congreso que tant s’estima, segurament.

Des d’aleshores, des del desembre del 2013, ha segut un no parar. Mentre s’apropava la data del 9N, les declaracions rimbombants de Madrid anunciaven totes les penes de l’infern per als catalans. En això ajudava Alícia Sánchez Camacho o Maria de los Llanos de Luna. D’aquestes no faré comentaris, que em direu masclista. Només un consell en general, per a la gent normal. Complir anys està bé. Un es fa gran i el seu aspecte canvia. I la forma física empitjora. Però el botox és toxina botulítica. Una de les coses més tòxiques que coneixem. Paralitza els músculs. No us en poseu, per favor.

El cas és que, després d’afirmar que la consulta no tenia validesa, ni importància, ni servia per a res, hagueren de córrer al TC per tal que la prohibís en una pirueta de poca legitimitat. I torna-li, a clamar que ja s’havia acabat. Aleshores, el President, convocà l’altra consulta. La que es farà. Que no acaba de ser però sí que serveix per a saber què pensa la gent i quanta gent ho pensa. I una altra vegada. Que si la fireta, que si, que si no… I la darrera prohibició del TC, reforçada pel Tribunal Supremo, que deixa la Justícia espanyola a l’alçada que la deixa.

I, en tot aquest temps, el Govern, el seu President, els voluntaris (que en feien falta 20000 i n’hi ha més de 40000) han anat treballant i encara hi estan. Perquè cal anar a votar diumenge. Ja no ho diré més, però el diumenge cal anar a votar. El que siga, però votar. Tothom. Segur que farà bo i us ho passareu bé. I després ho podreu explicar als fills. I als nets. I feu-vos la foto, que aquesta serà de les que fan època.

I es veu que, vist que no es podia fer por amb els antidisturbis que han aparcat al Maresme (que son els mateixos que es veuen als camps de futbol els caps de setmana), ara han tret els blindats a passejar.

Per si no ho sabeu, una guerra costa diners. Molts. I l’Estat Espanyol no en té. De fet, deu més d’un bilió (un milió de milions) d’euros. Ja fa temps que els seus efectius no es poden entrenar per fer la seua feina perquè no tenen diners ni per a combustible d’avió. Això, sense comptar algunes errades còsmiques, com els submarins de la sèrie 80, totalment espanyols i que no suren, però sí que s’han de pagar.

De manera que, evidentment, aquest material no es pot fer servir. Per si de cas. Perquè hi ha inversors que tenen deute espanyol i de seguida es voldrien posar a cobert. I no els queda res per vendre. Bankia no la vol ningú ni regalada i Aena es veu que tampoc massa.

Al meu parer, aquest darrer gest, treure els tancs al carrer, igual com ho feu Milans del Bosch quan jo estudiava a València però sense baixar-los del camió, és una greu errada. I segurament no ho crec només jo, perquè, immediatament, dues agències, com Bloomberg i la BBC s’han pronunciat. I claret, que ho han fet.

Com era d’esperar, sense cap raó, veient que no poden fer res, que tenen la partida perduda i que el final és a tocar, han recorregut a la violència. I la violència és el darrer recurs de l’incompetent.

Pot ser però, que jo estiga en un error. Que en realitat ja hagen començat les negociacions i que tot aquest material de guerra siga la part que li pertocarà a la nova Catalunya Independent. Pot ser.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!