Construïm la Catalunya independent

  Quan mirem les estrelles del cel durant una estona, totes elles semblen estar fixes en un punt d’una bòveda celeste que va girant al voltant d’un eix. Si prenem una imatge del cel nocturn amb una càmera que ens permeti fer una exposició molt llarga, de vàries hores, les estrelles queden marcades com uns arcs de cercle al voltant del Pol Nord celeste, el punt entorn del qual gira la bòveda. Molt a prop del Pol Nord celeste s’hi troba l’estrella polar. És fàcil de mesurar l’angle d’elevació d’aquest Pol Nord celeste respecte del pla horitzontal, respecte de l’horitzó.

  Aquest angle és igual a la latitud del lloc des d’on observem. Els científics de la Grècia clàssica ja van adonar-se de que aquest angle va variant quan ens desplacem de Nord a Sud sobre la Terra. D’aquí van deduir que la Terra ha de ser rodona: si la Terra fos plana, veuríem el Pol Nord celeste en la mateixa posició a tot arreu. Precisament, mesurant com varia la posició del Pol Nord celeste a mesura que ens desplacem de Nord a Sud sobre la Terra, podem deduir la grandària de la Terra.

 Imaginem, per exemple, que algun servidor de Jaume I el Conqueridor s’hagués deixat endur per la curiositat de saber més sobre el món que habitem, mentre partia de la seva ciutat d’Osca per anar a viure a València just després de la conquesta de 1246, on obtindria unes terres en propietat com a recompensa de la seva mudança. Aquest servidor hagués pogut mesurar que el punt al voltant del qual totes les estrelles giren forma un angle de 42.1 graus sobre l’horitzó des de la seva ciutat natal d’Osca, que es troba just en direcció Nord respecte a València, a una distància que en línia recta és d’uns 310 kilòmetres. En arribar a València, hom pot comprovar que el Pol Nord celeste està una mica menys aixecat per sobre l’horitzó que no pas a Osca: a València, l’angle que el Pol Nord celeste subtendeix amb l’horitzó és de 39.3 graus.

  El servidor de Jaume I hauria conclòs que en el seu viatge d’Osca a València, havia recorregut un arc sobre la superfície de la Terra igual a la diferència entre 42.1 i 39.3 graus, que és de 2.8 graus, i aquest arc correspon a la distància de 310 km. Així doncs, 1 grau correspon a 310/2.8 = uns 110 km. Com que el cercle complet conté 360 graus, el perímetre complet de la Terra ha de ser de 110km x 360, o bé d’uns 40000 km.

 Si volem saber el radi de la Terra, n’hi ha prou dividint el perímetre entre 2π: el radi de la Terra mesura uns 6370 km.

  La primera persona de qui tenim notícia que va realitzar aquesta mesura fou l’astrònom grec Eratòstenes, que va viure al segle III aC, i va obtenir una mesura molt propera a la correcta. Però les idees d’Eratòstenes van romandre desconegudes durant molt de temps.

  Si aquest servidor de Jaume I hagués existit i hagués recuperat el coneixement d’Eratòstenes, potser l’expansió marítima dels regnes catalano-aragonesos hagués pogut adreçar-se en direcció Oest amb un esperit de descobriment i exploració, enlloc de la simple conquesta. Però les persones humanes hem demostrat sempre tenir greus limitacions en aquest aspecte: som una mica curts de gambals, i per altra banda, tenim en general més interès per l’ambició personal, el poder i el diner que no pas per l’autèntica curiositat i l’exploració. Des d’Eratòstenes, van haver de passar un munt de segles fins que no hi va haver una nova empenta d’exploració científica. Esperem que actualment, de mica en mica, anem construint un món en què totes les persones siguin lliures de desenvolupar les seves inquietuds, creativitats i curiositats, i les ambicions de poder desmesurades estiguin més ben controlades.