Jordi Mayoral

Els catalans ja tenim assumit que patim un espoli econòmic majúscul: els diners que cada any se’n van a Espanya i que no tornen, un fet que lamina greument l’economia del país, unes dades contrastades que representen el 8% del PIB català. Però el greuge i la injustícia no és només econòmica, sinó de molts altres tipus. Avui, en aquest article, farem cinc cèntims d’un espoli que també es perllonga sine die i que és un peatge etern per no tenir un estat propi, l’espoli esportiu.

Sí, són centenars de vegades les que hem vist com els esportistes catalans triomfaven en multitud de modalitats esportives individuals, però no ho feien sota bandera catalana. Així, la victòria, malgrat és nascuda del talent català, mai ha computat ni computa a favor de Catalunya. A més, ens els esports col·lectius, la presència d’esportistes catalans en les seleccions espanyoles és nombrosa i determinant. D’aquesta manera, l’espoli esportiu, tots els títols i les medalles que s’apunta Espanya i que no tornen, té unes dimensions colossals. Alguns diran que en part, també és un èxit que nombrosos esportistes catalans facin guanyar les seleccions espanyoles, però més aviat fa créixer la paradoxa. I és que com mes catalans participen a les seleccions estatals, mes gran es fa l’espoli i la injustícia. Cal recordar-ho, l’espoli esportiu és fruit d’una prohibició cruel i antiesportiva, perquè si les seleccions catalanes no existeixen és perquè s’han capat totes i quantes aspiracions albiràvem, arran d’una recollida oceànica de signatures (més de 500.000) i la majoria del Parlament de Catalunya favorable a les seleccions nacionals.

I bé, quins efectes comporta l’espoli esportiu de Catalunya? Bàsicament, el talent propi queda en mans de l’estat, es perd una projecció de marca de Catalunya gegantina, amb la conseqüent variable econòmica, i es perd també un element de cohesió i orgull nacional destacat. I és que fins ara som el país invisible, perquè tenir reconegudes algunes federacions d’esports minoritaris, no és equitatiu amb l’actual força esportiva catalana. Al capdavall, l’èxit esportiu se l’emporta qui no el protagonitza. Fora bo, que algú comptabilitzés la pèrdua de marca econòmica que suposa per Catalunya, el fet de no tenir seleccions pròpies. Seria interessant algun gest públic i determinant d’esportistes catalans en bloc, fent sentir el seu posicionament. Fora bona, una nova iniciativa política al Parlament, manifestant de nou el suport institucional.

Cal obrir els ulls definitivament, cal alçar-se i dir prou i s’ha acabat, cal promoure per terra, mar i aire les seleccions catalanes, en el marc d’un espectacle esportiu protagonitzat per competicions on els himnes i banderes formen part quotidiana del paisatge. Però per per solucionar-ho, per aconseguir que competeixin oficialment les seleccions pròpies, ho sap tothom i es profecia que nomes hi ha un camí i i ja som majoria els que el volem dur a terme. Caldrà assolir-lo per poder existir i competir amb normalitat.

(Publicat el 9 de juliol de 2012 a El 9 Esportiu)