Camí de l’Aeroport els ocells lívids i metàl·lics eren atrets per l’òrbita de la lluna, o així m’ho semblava. Ens hem desviat un poc del camí previst. Prop de la mar, al Carnatge, la mirada de la lluna despullava la fosca de misteri i, exultant, endevinava els amants al roquissar i el caramull de deixalles del govern que, a corre cuita, refà el carril de bicicletes fet tot just fa un any, no saps ben bé per què. No hi ha manera de veure la ciutat acabada mai.
Al passeig de terra i sorra els avions esclataven com bombes i ens xuclaven els vestits i el borrissol dels braços. Tu m’has agafat per a que no fos enduta per l’estrèpit o em tornàs de sal blanca i cristallina, com la dona de Lot, davant un món canviant i sorollós que no comprenc i m’atabala.
La lluna plena ens dilata les pupil·les i ens remou tots els fluids, ens fa la pell blanca, com l’escorça que ens mostra . Emblanquinats com a clowns lúcids ens mirem amb desig, més enllà de les nostres voluntats. Em fa ganes de moure els malucs i descalçar-me per la sorra, mirar el mar i riure i abraçar-te. No puc deixar escapar una nit com aquesta, perdré l’avió, però tant me fa.
Avui és lluna plena, res interessant m’espera a un aeroport. S’ha convertit en un espai inhòspit , el Fahrenheit del s. XXI, on tot és prohibit, o és pecat. M’imagino com un terrífic turment perdre’m a un aeroport i com un malson circular per les cintes que et separen dels amors i et duen capa els controls. Allí, despullats de tota identitat i humiliats, et passen per l’aro i t’assequen els somnis.
Tant me fa si perdo l’avió. T’ho dic de debò
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el perderes, l’avió?. La lluna plena d’hivern és una gèlida seducció, malfia-te’n , dona càlidament intel·ligent . Bon dia!. Carme-Laura.