Prendre la paraula

L’acció
de l’Enric ha estat, al costat de la vaga del bus a Barcelona pels dos dies, la
més gran victòria dels moviments socials dels Països Catalans en els darrers
anys. No la vaga o l’acció en si, sinó el fet que s’han fet possibles perquè,
malgrat que ens ho sembli algunes vegades, ja no estem soles. I ben acompanyats
som capaços, com deia el Xavi Roijals utilitzant un símil futbolero, de fer
gols per l’esquadra.

Pertanyem
i som aquesta munió de lluites, grups i grupets, gent diversa i individualitats
que hem decidit, ja fa temps, dissentir del consens general i passar a la
resistència. La resistència no és armada, però té les armes més poderoses que
hi ha: la raó, la paraula, la imaginació i la voluntat de ser diversos i
solidàries, de buscar la justícia i tenir memòria, de somiar futur i
construir-lo alhora.

No
escriuré un pamflet poètic perquè ara no cal i ja en faig prou aquí i allà. Ara
bé, tinc clar que només somiant i fent exemple amb al propi cos acabarem amb la
crisi aquesta que omple les oficines de l’atur d’homes i dones que vivim de la
nostra feina, que malmet les relacions socials perquè ens han portat a
construir-les en bona part sobre els diners, que busca culpables i els troba en
els més pobres… I acabarem amb la crisi així perquè amb la crisi només hi
podrem acabar quan acabem amb el sistema de crisi permanent que els benmudats
tenen com a norma, quan acabem amb el capitalisme. Primer els desallotjarem de
les paraules i després dels palaus i xalets vigilats, no en tingueu dubte.

Ara
bé, qui pla seguirem? Doncs el detallo a continuació.

Necessitem
mantenir l’atomització que ara tenim, la diversitat que ens fa ser forts quan
ens sumem i esdevenim un puny -com les paraules que són punys. Però necessitem
també molta més coordinació i aquesta només la podem trobar si tenim bona
voluntat i perdem les pors que molts vegades ens fan veure les accions dels
altres com a competència o negació de les nostres mateixes.

Ens
cal aprofundir en el coneixement del que pensem, posant-ho en dubte
permanentment, no tancant els pensaments en urnes funeràries i no deixant que
esdevinguin dogmes. Ara bé, al mateix temps ens hem de formar (no en religió
sinó en coneixements), hem d’aprendre i ens hem d’espavilar per fer-nos grans
totes i tots. I quan dic grans no vull dir sense imaginació…!, lectors del
Petit Príncep.

I, per
acabar, necessitem que algunes de les organitzacions de les esquerres
anticapitalistes on vivim (jo preferiria anomenar-les humanistes) s’obrin i
esdevinguin eines útils a la societat que estem construint. Aprofundiré més en
aquest punt en propers articles i sé que serà polèmic, però ja sabeu que
m’encanta que ho sigui… i en aquest cas, a més, és necessari.