Prendre la paraula

Peus descalços sota la
lluna d’agost va ser publicada
al 2009 per l’editorial Arola de Tarragona dins de la col·lecció
Textos a Part de teatre contemporani, una col·lecció de la qual
Cavallé en va ser director durant força anys. L’obra havia guanyat
el premi 14 d’abril el 2008 atorgat pel Memorial Democràtic i va ser
distingida, després de la seva publicació, amb el de la crítica
Serra d’Or de 2010. Es tracta, doncs, d’una obra reconeguda per la
crítica literària i premiada també pel Memorial Democràtic, la
principal institució que des del Principat s’ha dedicat, de moment
durant els anys del tripartit, a treure la pols al record i la
memòria dels tiranitzats sota la dictadura franquista. És també en
aquest context que cal situar l’obra. De fet, al mateix pròleg,
l’estudiós del món del teatre i alhora director del jurat que va
atorgar el premi, Enric Gallén, ja explica que l’autor alcoverenc
havia enllestit una primera versió de l’obra al 2005, i que es
tractava d’”una obra completament distinta -de temàtica, de
registre, d’extensió- de les que havia escrit fins aleshores.”¹
Segons Gallén, l’autor va revisar el seu text a fons fa un parell
d’anys per presentar-lo al premi, un premi que per cert ha
desaparegut amb el nou govern convergent. No és estrany si tenim en
compte el nou camí que el Memorial sembla que prendrà després que
la vicepresidenta del Govern Joana Ortega destituís el seu director,
Miquel Caminal, “per reduir despeses supèrflues” i anunciés la
intenció “de recordar les víctimes de tots dos bàndols”.

És
important que destaquem que el Memorial
Democràtic de
la Generalitat de Catalunya és una institució pública que té per
finalitat “la recuperació,
commemoració
i foment
de la memòria
democràtica
durant el període entre 1931
i 1980”
i en aquest sentit, es
tracta de la primera institució d’aquestes característiques a
l’Estat espanyol. Vull assenyalar que, malgrat la lloable tasca
portada a terme per la institució, la feinada que tenia i té al
davant és tan gran que el que ha fet just ha començat a posar una
mínima il·luminació damunt l’oblid en què la democràcia
parlamentària espanyola ha mantingut els crims de la dictadura de
què és producte. Durant molts anys, la recuperació de la memòria
històrica a l’Estat espanyol ha estat una feina de minories i ha
romàs pràcticament inexistent a nivell institucional si exceptuem
aquesta breu experiència, tal com apunta Francesc Massip quan
afirma que “En aquesta entelèquia immotivada que anomenen “nación
española”, la salubritat democràtica està en una situació
cadavèrica, arrapada als parracs ideològics de l’única dictadura
europea que no s’ha assegut al banc dels acusats”.²
És davant d’aquest “silenci”, segons Massip, que s’aixeca l’art
com a possibilitat d’incidir sobre el present, ja que portar la
memòria al teatre “pot ajudar l’espectador a fer emergir aspectes
soterrats que haurien de conjurar per encara la realitat”.³

L’obra

Peus
descalços sobre la lluna d’agost
és una peça teatral llarga, una novetat en la producció teatral
del seu autor, distribuïda en quaranta-una escenes curtes que
faciliten el desenvolupament de l’acció explicada alhora que doten
el text d’una lleugeresa estructural fàcilment assumible que, sense
prescindir de la profunditat, en facilita la lectura i la
representació davant del públic.

A
partir d’aquí, a banda dels personatges més o menys realistes dels
arqueòlegs, els buscadors de fòssils o algun xafarot del poble,
apareixen els personatges dels morts, a qui pertanyen els cadàvers
localitzats. Corresponen a una família sencera: mare, filla, avi,
fill i pare. Abans de començar l’obra, l’autor indica que aquests
personatges, a banda de vestir diferent, no han d’actuar de forma
naturalista sinó com a morts que són ja que realment no hi són.
Tant amb les caracteritzacions dels morts com amb l’Home de Tots els
Temps, l’autor deixa clar que no estem davant d’una obra que vulgui
reproduir la realitat tal com és sinó que utilitza aquesta realitat
per reflexionar sobre, en aquest cas, la memòria i l’oblid. Cavallé,
però, aprofita aquesta reflexió per parlar de moltes altres coses,
com la guerra i la por. Així, alguns dels personatges secundaris,
com els arqueòlegs, quan parlen ho fan des del moment del
descobriment de la fossa amb un rebuig evident cap a la guerra i la
civilització que la produeix: “Tot això hi hem guanyat, amb la
civilització. El pas de la destral de pedra a la bala.”⁴
Un tema, aquest del rebuig de la guerra, que és present al llarg de
tota l’obra i que n’esdevé una de les seves constants. Així, per
exemple, en la primera escena que apareix, la Filla, un dels
personatges morts, canta:

“Els mals de les guerres

trinxaren les terres,

cremant les espigues

el foc dels canons;

els camps i mesures

farcits de malures,

la fam hi portaven

pels
quatre cantons”⁵

Ara
bé, el centre temàtic de l’obra, tal com ja hem apuntat, és la
memòria i per tal que això quedi clar primer cal parlar de l’oblid,
començant per l’autoritat municipal, l’Alcalde, que l’exemplifica
quan conversa amb l’Home de les Preguntes. Un i altre deixen clar, a
l’escena VII, titulada “La ignomínia”, que no sabien res sobre
la troballa de la fossa però alhora expressen la seva estranyesa pel
fet que el poble a prop de l’indret on s’ha trobat sempre havia estat
un indret pacífic i allunyat de les tensions polítiques pròpies de
l’època en què se suposa que es van produir els crims.

Cavallé inclou dins de l’obra una barreja evident entre
personatges morts, la família assassinada, i vius. Només l’Home de
Tots els Temps transita d’un món a l’altre sense cap mena de
dificultat, alhora que es manté allunyat de l’acció que es
desenvolupa a l’obra, però la coneix i la comenta. També hi ha dues
parelles de personatges que serveixen a l’autor per expressar una
certa normalitat o perplexitat davant les troballes de les tombes.
Són personatges amb poc trellat i escassa educació que parlen un
català allunyat de l’estàndard i són identificats per les seves
feines de guàrdies de seguretat i d’escombriaires.

L’escena
XI aporta un nou personatge al repartiment, en aquest cas coneixedor
de la història amagada, un personatge, però, que alhora que la sap
la vol oblidar, vol que els altres l’oblidin i per això ha apostat.
Aquest personatge és el Metge. Des de la seva primera intervenció,
quan diu “Ens obliguen a recordar! Ens obliguen a recordar! Com si
no haguéssim patit prou! El que va passar va passar i per més que
desenterrin, investiguin i enredin la troca tant com puguin, res no
tornarà a ser com abans.” ⁶,
la seva defensa del no record, de l’oblid és clara i concisa,
utilitzant la majoria dels arguments que a l’Estat espanyol els
hereus de l’anterior dictadura fan anar per mantenir els morts del
bàndol perdedor de la guerra civil sota terra. En el seu diàleg hi
destaca l’acumulació de petits tòpics i de llocs comuns. El Metge
parla del bàlsam de la història que tot ho cura, dels records que
no valen la pena perquè no aporten cap benefici, de destapar velles
ferides que ens poden amargar la poca existència que ens queda…
però alhora com a Metge que és no nega les morts, ni les coses
terribles que van passar en aquell poble i a la resta de pobles. El
Metge representa el paper dels que no volen que se sàpiga la veritat
perquè alguns avantpassats seus hi podrien haver estat implicats,
per això relativitza l’obertura de fosses ja que segons ell pot
portar aparellada un retorn al conflicte social i al conflicte
bèl·lic. El seu interlocutor serà l’Home de les Preguntes, que ja
havia intervingut en l’obra al costat de l’Alcalde, que ajuda a
aclarir els fets gràcies, precisament, a preguntar allò que no està
permès en el món de l’oblid.

És
interessant de destacar el nom que posa Cavallé a aquesta escena,
“Antígona”, i la referència directa que l’Home de les Preguntes
fa al personatge de Sòfocles -però també i sobretot aquí
d’Espriu- quan diu que “No semblen cossos oblidats després d’una
batalla. Algú es va prendre la molèstia, si més no, de tapar-los.
Algú que no podia suportar la idea dels cossos abandonats. Algú a
qui quedava una mica de dignitat”. ⁷
No serà aquesta l’única referència als clàssics teatrals de
diverses èpoques evidenciats en els títols de les escenes ja que a
l’escena XXVI l’Alcalde afirmarà que “Això no és Hamlet. A la
realitat, la veritat s’enterra amb els cadàvers.” ⁸,
el que remet directament al protagonista de l’obra de Shakespeare i a
una de les seves escenes més conegudes; o la comparació amb Èdip
quan el poble coneix la veritat sobre les morts violentes a l’estany
de la Lluna. De la mateixa manera, podem parlar de referents clars en
el teatre internacional (dels cors grecs clàssics fins al mateix
Brech) i de la tradició pròpia (un cop més, Espriu) per entendre
la potència d’un personatge com l’Home de Tots els Temps, qui tot ho
sap i ens mostra tot el que passa i el que passarà sense que això
tregui ni un bri de dramatisme a la història que a poc a poc anem
coneixent a través de la boca dels seus protagonistes i d’altres
personatges..

La història ens aclarirà que els ossos dels cinc
cadàvers pertanyien a cinc forasters nouvinguts al poble que van ser
assassinats pels soldats victoriosos en no trobar ningú més per
matar quan van entrar al poble. En aquest punt, tot i que entenc que
l’obra pot guanyar força pel fet de no marcar ni històricament ni
territorial l’acció que s’hi desenvolupa, penso que s’allunya del
que podria ser o hauria de ser aquest teatre de la memòria de què
parlem. Si la memòria es construeix en l’aire, sense dates, noms,
cares, mans… no és memòria completa. Si la memòria obvia
precisament els motius dels assassinats polítics que es van
desenvolupar en la rereguarda i l’avantguarda de la guerra civil del
1936 al 1939, d’alguna manera també està soterrant els morts i
parlant només de metafísica. La física, la baixada a l’infern de
la realitat concreta, amb tota la seva complexitat i alhora cruesa,
penso que és un dels motors bàsics de la memòria i aquest teatre
que se’n vol part i que des del món de l’art vol obrir les fosses
comunes de l’oblid també l’hauria de practicar. Ho penso així
perquè, fugint del pamflet, si no posem noms concrets als assassins
i als assassinats, mai no entendrem res del que va passar, passa o
passarà. Alhora, és evident que aquesta obra no busca només
recordar o saber sinó sobretot reflexionar i, tal com he apuntat
abans, un dels seus temes, potser el que més encertadament hi és
retratat i sobre el que hi ha una reflexió més potent, al costat de
la tensió entre memòria i oblid, és el de la guerra i les
violències que aquesta desencadena, i l’alienació davant aquesta
violència; i, alhora, al voltant de l’actitud ètica que com a
éssers humans podem tenir davant seu.

Serà
en l’homenatge a les víctimes on es farà més fefaent la lluita
contra l’oblid. És, també, l’acte d’homenatge l’espai on els
habitants del poble es poden reconciliar perquè ara ja tenen
memòria. Aquesta memòria és, tal com diu el Metge “sense
rancúnia”, per això fins i tot ell passa a acceptar l’homenatge,
ja que el que li agrada “és que no hi ha rancúnia. Han estat uns
parlaments molt sensats,molt centrats. Han insistit molt en la
necessitat de perdonar, perquè si no es perdona el país no va
enlloc”. ¹³

Tres escenes amb tres monòlegs conclouran el tema.
Primer parlarà l’Home de Setanta Anys, marcat per sempre per la
desaparició d’una família de la filla de la qual es va enamorar, la
Clara. A continuació parla el Metge, que continua repetint el seu
discurs contra el fet que es remogui el passat. Tanca la tanda de
monòlegs l’Alcalde, qui alhora que ha propiciat l’homenatge manté
una postura centrada que es correspon amb el fet que a casa seva
tenien molt a veure amb els vencedors a què pertanyien els
assassins.

L’obra es tanca amb dues cartes, un dels encerts del
llibre ja que rebla el discurs al voltant de la guerra que al llarg
de l’obra ha acompanyat el tema de l’oblid i la memòria. La primera
carta és la d’un soldat que explica a la seva mare com s’esdevé un
assassí amb uniforme. La segona és la carta d’un altre soldat,
aquest, però, que odia la guerra i prefereix l’afusellament abans
que continuar esdevenint un assassí.

Memòria-Amnèsia

Peus
descalços sota la lluna d’agost
és un agosarat intent d’establir una necessitat artística bàsica
en un país com aquest que l’ha generat. Passats quaranta anys de la
mort del dictador Francisco Franco, que va arribar al poder com a
conseqüència d’un cop d’estat el 1936, allargat en forma de guerra
civil fins al 1939 i durant tota la seva dictadura, les institucions
“democràtiques” encara no s’han atrevit a fer una política de
memòria mínima que tregui de dins de les fosses on foren llençats
els centenars de milers de cadàvers de persones assassinades durant
la guerra i en primera postguerra per un dels bàndols, el dels
vencedors. Franco sí que va tenir polítiques de memòria, va
honorar els seus i els va elevar a la categoria de “màrtirs”, va
aixecar mausoleus a la seva memòria com el Valle de los Caídos i
els va dedicar carrers, places i estàtues arreu. En una situació de
canvi de règim allò lògic hagués estat el record per als que no
havien existit segons els manaires franquistes. Però la democràcia
espanyola era producte de la dictadura. El procés de transició va
ser tutelat per l’exèrcit i l’oligarquia espanyola, inclosa la
catalana col·laboracionista. Els franquistes de sempre van deixar de
ser franquistes i es van convertir en demòcrates de tota la vida,
alguns ocupant destacats llocs en el nou règim. Amb aquesta
situació, treure els morts de les vores de les carreteres era
impossible, ni tan sols per soterrar-los com cal.

Les polítiques de memòria desenvolupades a altres
indrets del món, des d’Argentina fins a Alemanya, des de Sud-àfrica
fins a Txèquia, van ser inexistents aquí i ningú no es va atrevir
o a ningú li va interessar prou el tema per posar-lo en la seva
agenda. Ha calgut esperar l’arribada del tripartit d’esquerres i
catalanista (així s’autodefinien PSC, ICV i ERC) al Govern de la
Generalitat de Catalunya per assistir a la creació del Memorial
Democràtic. No ha estat aquesta la solució a tots el mals però sí
que, durant uns anys, ha estat un espai per fer possible la memòria
oblidada, la de tothom, la dels massacrats pel feixisme. L’obra de
Cavallé aprofundeix en el discurs que aquesta situació ha comportat
i tot i que en algun punt potser segueix massa les conseqüències
d’aquesta situació, en tot el que suposa el debat i el pensament al
voltant del tema de la necessitat de la memòria cal dir que
l’encerta de ple. Ara ja és possible recordar els morts però no hi
ha tasca sistemàtica de recuperació de cossos i és per això que
la fossa del poble de l’obra la troben per casualitat dos homes que
buscaven fòssils.

L’obra, tal com ja he apuntat, també conté altres
subtemes que no per no ser el centre d’atenció de l’autor o de la
crítica deixen de ser interessants i destacats, com per exemple,
íntimament lligat amb l’argument de l’obra però alhora amb una
sèrie de reflexions que crec interessants, el tema de la guerra i la
violència i, sobretot, el paper dels soldats, que al cap i a la fi
són persones que un dia trien obeir i matar o bé plegar i no fer-ho
per no esdevenir assassins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!