Fa uns dies, uns personatges van penjar una bandera espanyola en el balcó d’un apartament de lloguer del centre de Sort. Ben aviat, i degut en part als crits provocatius dels espanyolistes aquells, un bon grapat de gent curiosa i molesta van acostar-se al carrer, just sota el balcó. Els de dalt buscaven en els d’aball una resposta, volien que la provocació acabés en una confrontació de banderes o pitxor, en una guerra entre els que pretenen veure Catalunya sotmesa a Espanya, entre els imperialistes que volen imposar-nos la seva bandera i la seva cultura, entre els que voldrien esborrar-nos com a poble, i aquells, nosaltres els Catalans, que ara per ara tan sols podem permetre’ns el luxe de sobreviure, de seguir aguantant l’embestida, per molt que el nostre desig vagi molt més enllà.
L’últim cop que recordo a Sort una bandera espanyola penjada en un balcó és de fa molts anys. Recordo que va ser després d’un partit que el Barça va guanyar a no sé quin equip, una final europea. Tothom va còrrer a penjar les senyeres o les banderes del barça, excepte en un balcó del poble on va aparèixer-hi penjada una bandera espanyola. Es veu que aquell pis havia estat llogat feia molts pocs dies per un jove portugués que s’havia instalat al poble amb la seva dona. En saber de la victòria del Barça va voler fer un acte d’integració i d’acostament a les sensibilitats de la gent del país sumant-se a la festa, però desconeixia que no era a espanya, que havia anat a parar a un altre país. Quan es va adonar de l’error va sortir al carrer amb la cara enrogida de vergonya i es va disculpar d’una per una de les persones que anava trobant pel carrer. I realment la gent ho va agraïr.
Així sóm els Catalans, agraïm el mínim gest d’integració dels que ens visitien, estem tan acostumats a perdre, a ser sempre els que canviem, a doblegar-nos per tot, que quan algú, sigui de la cultura que sigui, del color que sigui, ens obsequia amb una mica de comprensió envers la nostra realitat cultural, s’esforça per parlar en la nostra llengua, rep automàticament la consideració de Català, és a dir, no cal que fassi gran cosa més perquè se’l consideri plenament integrat en la nostra societat.
Els espanyols ens segueixen provacant, segueixen exercint el seu paper de cacics conqueridors, i nosaltres, com l’altre dia a Sort, ens els mirem i ens riem de la seva estupidesa mentre seguim esperant el nostre moment, que no tardarà en arribar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I què fareu quan ‘arribi el moment’?
En una ocasió vaig decidir ruxar-ne una amb llexiu. Sembla un accident.