Prendre la paraula

Conte tot el que conte, que els homes i les dones són contes per contar i les
històries, contades, ens ajuden a explicar. Així que sense més preàmbuls,
conegueu el per què del blau del cel i de com van arrelar les engrunes de menjar
a la sorra impossible de la platja.

Tot és tan bonic amb Marnie
que ni travessant autopistes endolades de passats recents el cotxe no s’atura. I
enfila carreteres transitades i altres on no hi trobem ningú. Sant Mateu em
continua esperant des del dibuix que en va fer el Moisès quan teníem sis o set
anys, però ara tampoc hi anirem. No, a aquest cotxe no li cal ni gasolina ni
res més que so, ara música i després, el silenci que parla sol. I intransigent
com és, des de la Xina
no l’aturen tampoc teclats d’ordinador ni pantalles de no res, ni des dela vora paraules falses ni mitges mentides, que ja sabem de
sempre que escriure i parlar mai no pot ser tan gran i ample com un bes. Canta
Kiko Veneno “En un Mercedes blanco” i Habeas Corpus li replica que no, que no
vull ser santa per molt que canti l’Eduardo això de les nafres i tal…
Sonen Caravan amb versió de Cohen i diuen que “l’amor és cec”, abaixem
els caps i diem que sí, cadascú cap al seu costat de món… i volem, i les barreres s’aixequen i les
càmeres deixen de filmar, i robem, rodem i robem. Ens agafem les mans i sumem panxes, pits, cares i colls, suaument, les mans ens enganxen els cossos i ens arrelem en el terra de qualsevol indret desconegut. Mentre
ploren els ulls i canta Paco Ibáñez que “Tú no puedes volver atrás”, Orxata
ressonen a cops de baix i electricitat; cridem: Visca Chimo Bayo!!! I correm
com Jules i Jim, i ens emocionem com naltros mateixos. I tot pot canviar si
volem, i volem i canvia. Com a  “A bout de soufle” o a l’inrevés.

Ens allotja la platja del
Rector, buida de gent, i els carrers i carreteres, buides també. El blau del
cel, protector. Suzanne té una casa… per habitar-te!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!