Prendre la paraula
jordimartifont
sinó que es fan. Seria una frase falsa ni no tinguéssim exemples a munts aquí
on vivim. Primer que res ens caldrà definir què és això d’una gran veu. Hi
afegirem paraules per acabar d’arrodonir definicions i així acordarem, entre
totes les que xerrem sense parar alhora que escrivim, que les grans veus són
les que perduren quan passa la moda.
Les grans veus són, doncs, les que van
directes al ventre i el cor de la col·lectivitat, les que no necessiten
màrqueting per quedar-se a viure amb tu els dissabtes per la tarda abans de
l’estripada de la nit o quan, desconcertat, el cos és agredit per etíliques
quantats excessives d’inspiració mentre el cap manté la lucidesa que li és
pròpia perquè sempre està més alt i no s’ofega fàcilment malgrat ho intentem.
Cesk Freixas i Pau Alabajos, a
banda de compartir número i disc de l’”Enderrok” fa uns mesos, els vaig
descobrir junts a Constantí fa una mica més d’una any. Hi tenia reticències
perquè tothom en parlava i desconfiat com sóc (cada cop que m’equivoco en temes
així, m’agrada més equivocar-me) pensava que els dos eren producte d’una nova
campnaya, aquest cop adreçada a alguns moviments socials, orquestrada i
justificada per les seves afinitats o militàncies en aquests mateixos
moviments. Em vaig equivocar i ho vaig notar ràpidamt en veure el Cesck tocar
al peu de l’església de Constatí i en escoltar “Futur en venda” del Pau, al
concert del qual vam fer tard perquè les tapes es van fer pregar i quan vam
arribar al concert la seva actuació havia acabat. Tant un com l’altre són
blocaires i la lectura dels seus escrits continuats em va acabar de confirmar
que un i altre tenen una gran veu en formació, perquè abans de cantar cal saber
mirar i veure. I el Cesk i el Pau miren, hi veuen i són capaços de fer cançons
amb el que veuen, sigui perceptible a la vista o a qualsevol dels altres
sentits.
El Cesk ha anat creixent alhora
que expandint-se i ja té temes, més en directe que en disc ara mateix, que
interpretats i cantats deixen veure que el que hi ha darrere no és un bluf sinó
un compositor, intèrpret, autor, músic i, en definitiva un artista que ja no és
promesa sinó realitat. Aquests nous camins l’obren al món de la poesia més
potent de la contemporaneïtat en la veu, per exemple, d’Agustí Bartra, el fidel
deixeble de la paraula viva maragalliana. Fins i tot se li poden perdonar
alguns pecats de primera joventut que el van portar a musicar pamflets que no
s’adeien tant amb qui serà una gran veu. Vista, oïda, tacte i olfacte però
sobretot veu, veu que no esdevingu veu dels amos sinó del poble. Sóc conscient
del perill que contenen paraules tan amanides i plenes de ditades de tot tipus
com és aquesta, però en el cas del Cesk les paraules són, i seran cada dia més,
punys; i carícies quan estenguin el palmell i els dits esdevinguin comunicació.
El Pau és autor d’un disc de fa
ben poquet (“Teoria del caos”) en què demostra de nou les maneres, les bones
maneres, que apuntava a l’indispensable “Futur en venda”, on trinxava tot allò
que podia ser trinxat i esdevenia, per pròpia decisió personal, continuador
d’algunes de les grans veus sense seguidismes de cap mena i amb corrosiva
relectures d’ells mateixos.
Potser la cosa més interessant
dels dos músics és precisament el que a mi tanta por em feia. Un i altre no són
producte del bon rotllo i les lletres afins amb alguns moviments socials dels
Països Catalans. Malgrat això, sí que hem de tenir en compte que la seva
primera projecció ha estat dins i com a conseqüència d’espais culturals
alliberats que han crescut dins o a la vora d’aquests moviments socials. Tenint
en compte que no fan ni punk, ni hardcore ni tan sols ska, el Pau i el Cresk
han transitat una porta que abans ja havia fet Feliu Ventura tot i que no
totalment en què els cantautors catalans ja poden néixer entre els qui lluiten
contra l’Espanya rància però també contra els Països Catalans de la caspa
regional, aquells Països Catalans que es vesteixen de festa a Prada de Conflent
una setmana i mitja a l’any i guarden les gales la resta per parlar de peix al
cove i de misèries semblants. El Pau i el Cesk són fills d’uns espais que són
alliberadors i per això s’atreveixen a somiar i ens els somnis hi ha grans veus
que han oblidat les renúncies perquè quan canten el món s’eixampla.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona ressenya per a un molt bon concert: genial la veu del Cesk, les lletres de les cançons, el guitarrista… feia temps que no disfrutava tant i tant.
Moltes gràcies al Cesk i al seu guitarrista -disculpes pe no saber-ne el nom- i al jordi pels seus comentaris.
Salut