Han passat quatre dies des de la celebració de les eleccions al Parlament Europeu, temps suficient per poder analitzar, en fred, que ens ha passat. Dels resultats obtinguts per les diferents candidatures, de les reaccions dels partits polítics, de la valoració dels mitjans de comunicació i de les possibles conseqüències dels resultats sobre la política interna dels estats membres, podem treure tres conclusions, algunes d’elles preocupants i que no ajuden a millorar la salut del nostre sistema democràtic.
1- S’han complert les previsions pel que fa a l’alta abstenció. En quinze dies no es pot redreçar una realitat imperfecta: la feblesa de les institucions europees, la crisi econòmica, la supeditació de les polítiques comunitàries als interessos dels estats, les coalicions electorals, la circumscripció única a l’estat espanyol i una campanya indigna, la protagonitzada pel PP i el PSOE a nivell estatal, han contribuït a un més gran distanciament de la gent davant de les urnes. El 53 % d’abstenció a Espanya és homologable a nivell de la UE, però els nou punts afegits d’abstenció que s’han donat a Catalunya, sumats al 87% de catalans que es declaren desafectes envers la política i els polítics, segons la darrera enquesta del CEO, ens porten a un cul de sac preocupant. Aquesta realitat, que afavoreix als de sempre, hauria de ser motiu suficient per a la dimissió del Conseller Saura -el conseller de la Participació-,
i confirma, una vegada més, que el fet que governin els que perden les eleccions té un efecte devastador sobre la ciutadania. Preparem-nos doncs, per una llarga temporada de crisi política, institucional i de confiança ciutadana en les institucions públiques, i no esperem cap recepta ni del PP ni del PSOE orientada a superar el marasme en el que ens trobem.
2- El PSC-PSOE de Juan Fernando López Aguilar, Maleni
i Maria Badia és el guanyador de les eleccions a Catalunya i el PP, a Espanya, es beneficia del càstig que els electors infringeixen als partits que governen a causa de la crisi econòmica general i dels incompliments governamentals, tal com apuntava ahir mateix Miquel Iceta. La pèrdua de 205.000 vots que pateix el PSC-PSOE, sumades a les pèrdues que ha patit aquest partit a les darreres conteses electorals, són una clara mostra que continua i continuarà el cicle perdedor d’un partit que, malgrat tot, conserva 700.000 electors entossudits a votar la única força política del món occidental que maltracta als seus conciutadans i que a canvi rep l’agraïment d’un gens menyspreable 35% d’electors. Realment digne d’estudi aquest cas d’autoodi, de manca de lucidesa intel.lectual i d’acceptació acrítica dels nombrosos incompliments del socialisme cap a Catalunya, els catalans i les seves institucions d’autogovern. Nomès cal recordar la cèlebre frase d’un capitost socialista català: "encara que col.loquem un sofà com a cap de llista, tenim garantit el suport electoral dels nostres"(sic).
A més, el PSC-PSOE, portes enfora, encara és hora que faci autocrítica o que reconegui la rellevància política de la pèrdua de 200.000 vots d’una tacada.
3- A Catalunya, només una força política guanya vots i avança en percentatge de suports, en relació a les eleccions europees de 2004: Convergència i Unió, que puja més de 5 punts i guanya 70.000 vots. Un increment insuficient per a un moviment polític que aspira a acabar amb sis anys de Tripartit depredador de les energies d’aquest país, però significatiu del canvi de tendència que s’està donant des del 2006 ençà. CiU ha aconseguit col.locar Ramon Tremosa a Brussel.les i molt probablement acabi portant el democristià Salvador Sedó ben aviat, si es confirmen els pronòstics pel que fa als quatre eurodiputats que s’afegiran als 50 ja escollits. Dos eurodiputats als que cal sumar l’ex Presidenta del Parlament basc, la penebista Izascun Bilbao, força guanyadora a Euskadi. El nacionalisme de CiU i la Casa Gran del catalanisme de CDC han agafat més embranzida per a afrontar la mare de totes les batalles: les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, que han de ser les que portin l’esperança en la recuperació del nostre país, maltractat per un Tripartit sense brúxola, de la mà del millor equip humà i polític, encapçalat per Artur Mas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi, a propòsit de l’entossudiment de 700.000 electors a donar el vot al PSC-PSOE a Catalunya estic en desacord que sigui un cas únic a Europa i que exigeixi un estudi sobre el tema.
Es molt senzill: se’n diu vot ètnic. Un estudi de la UAB, molt ben amagat, ho va demostrar fa anys: els dos primers condicionants del vot a Catalunya són la llengua familiar i el lloc de naixement propi o dels pares.
La metrica electoral donava que si parles habitualment castellà i tu o els teus pares vau néixer a Espanya, votareu PP o PSOE. I si parles català i tens les arrels a Catalunya, votes CiU o ERC.
Així de simple. Se’n diu vot ètnic. Funciona en molts països del món.
Aleshores, el PSC es beneficia de la permeabilitat d’una part de l’electorat català, que trenca l’esquema i essent catalanoparlant, vota PP o PSOE.
Mentre que en l’extrem contrari, en canvi,, al cinturó de Barcelona cap espanyol vota CiU o ERC.
Ja hi podeu donar les voltes que vulgueu, però si mireu els resultats electorals de les europees de diumenge surt clavat: on son majoria els catalanoparlants, guanya CiU i ERC fa els millors resultats.
I viceversa.
La solució no la sé, però no cal fer cap estudi per detectar els fets.
Jo crec que l’estrategia hauria de passar per garantir, d’entrada, el suport de TOTS TOTS TOTS els catalanoparlants a la sobirania nacional, i amb aquests ja sumarien molt. Sumariem tant que enfront nostre ningú no tindria collons d’aixecar cap altre alternativa democràtica.
Com volem catalanitzar Cornellà si encara tenim catalans de socarrel de Girona o del Berguedà que passen de tot i s’abstenen?