JORDI CARRERA for NuCCs

El 14 de novembre del 1707 l?exèrcit borbònic va entrar a Lleida després de sotmetre-la a un bombardeig implacable. 40.000 homes van desencadenar ?la catàstrofe més dissortada de la seua història?, en paraules de l?historiador Josep Lladonosa. No hi va haver misericòrdia. La ciutat va quedar reduïda a 300 ànimes, ?una xifra que no pot ser més eloqüent?. Els civils es van refugiar a la Seu i al convent del Roser. Només en aquest darrer, les tropes francoespanyoles van massacrar 700 vells, dones i xiquets. La ciutat sencera va ser saquejada i cremada. Tota la part alta i els ravals van ser arranats, van tancar l?Estudi General, que Jaume II havia atorgat en exclusiva en tota la Corona i que n?era el principal motor cultural i econòmic, i la catedral i el tossal que l?envolta es van convertir en una ciutadella per controlar els lleidatans ?fins a 1948!

Els fets, tanmateix, no representaven cap novetat. La devastació ha estat una constant a la ciutat des de la guerra contra Joan II. Durant la contesa dels Segadors, Lleida va patir tres setges. Després va venir l?atac del Francès, les guerres del XIX i els bombardejos i la repressió de Franco, que va fer perdre a la ciutat una quarta part dels habitants. Lladonosa atribueix a Lleida un endarreriment secular, respecte a altres poblacions similars de Catalunya, pel fet de ser la porta del país venint de Castella. A penes recuperava la demografia i la iniciativa, li?n queia una altra a sobre.

Joan F. Mira fixa els decrets de Nova Planta sorgits de la derrota d?Almansa del 1707 com l?acta fundacional d?Espanya, ?por justo derecho de conquista?, i constata que ?en la història moderna d?Europa no es dóna un cas de similar brutalitat per esborrar un poble de la faç de la terra?. L?espanyolitat que se?ns atribueix no és innòcua: està basada en la misèria i el sofriment com una constant històrica. Aquesta sí que és una veritat incòmoda, en especial quan es constata que la mentalitat no ha canviat, si bé ara els setges es fan des dels pressupostos de l?Estat, les comunicacions radials, l?Audiència Nacional i la televisió.

Aquests dies Lleida commemora la tragèdia del novembre del 1707 amb actes diversos, però els mitjans de Barcelona no se?n donen per assabentats. Els gurús evoquen 1714, que no deixa de ser una data centralista. València i la Catalunya interior van caure el 1707. Mallorca i Eivissa, el 1715. Per què esperem el Godot del 2014? Per què un referèndum el 2014? Simplement perquè queda lluny i no compromet a res. Ara que, per no comprometre?s, aquell castís que va dir que Catalunya haurà de decidir el seu futur ?dins d?aquest segle?. El 31 de desembre del 2099 en tornem a parlar (per bé que difícilment serà en català).