JORDI CARRERA for NuCCs
Posicions per una Política catalana central amb fonaments.
l’emprodà, l’estaca, el cant de la civada, el cant del poble,
aqueres montanhes que tant autes son, què tingem sort,
i n’eren tres tambors que venien de la guerra ….ram ram ram pataplam,
plou i fa sol, baixant de la font del gat, la pepa maca,
la sardana de les monges, llevantina, el virolai, per tu ploro,
era copa santa, sa ciutat de parella, la balanguera, el cant dels ocells,
la dança de l’amor, el meu avi, rossinyol que vas a França, tio canya,
no no no.. no serem moguts de quan l’SDEUB, el cant de la senyera,
som i serem gents catalana, mi tierra llamada libertat de Labordeta,
els goigs de la marededeu del Mont, el cant de la marededeu del Remei,
som el dia de Nadal i farem molta gatzara, ….Nadal ha vingut, ……..
i Catalunya terra nostra, himne de l’Assemblea de Catalunya dels 113
a la Model, 1973, lletra de Josep Ayza i música de Carles Santos, perduda.
Pensant en alguna camço per dur-hi la lletra, a la nit a l’ARA em vaig trobar amb l’escrit de Llibert Ferri.
Cantar en cors de camp improvitzats.
La Revolució Cantada del pobles bàltics d’Estònia, Letònia i Lituània que varen irrompre en la Glasnost.
Escrit d’en Llibert Ferri a l’ARA
http://www.ara.cat/premium/politica/Via-Baltica-guanyar-Revolucio Cantada_0_979702064.html
La Revolució Cantada
La Via Bàltica va fer guanyar la revolució cantada
LLIBERT FERRI
PERIODISTA ARA 23.08.13
La idea la van promoure els activistes que entre el 1987 i el 1991 –anys culminants de la perestroika– van muntar concerts en què es corejaven cançons populars oblidades o himnes prohibits barrejant-los amb un repertori de rock,ara més dur ara més tou, inspirat en Metallica, Supertramp, Dire Straits, AC/DC i Iron Maiden.
Darrere els concerts–uns ben organitzats i altres d’improvisats– es movia i esmobilitzava una societat civil disposada a aprofitar la descomposició de l’URSS per frenar la russificació imposada des del 1945 i recuperar les independències arrabassades pel pacte de Stalin i Hitler.
Els activistes calia localitzar-los entre allò que, encara ara, en el món postsoviètic, es coneix com la intel ·liguèntsia. Gent amb formació – membres d’unions d’escriptors, músics o artistes – i compromesa amb els drets humans. Els que des del 1975 desafiaven el poder soviètic i gosaven acollir-se a la Carta d’Hèlsinki, signada i publicada a contracor pel Kremlin el 1975.
Les reformes democràtiques de Gorbatxov entre el 1987 i el 1988, especialment la glasnost (transparència informativa), van fer sorgir al Bàltic centenars dels anomenats grups informals de discussió i debat. Nuclis cívics que anirien coordinant-se fins a crear un ens organitzatiu, el front popular,al qual acabarien afegint-se els sectors més reformistes i intel·ligents del Partit Comunista, conscients que eren davant d’una sacsejada històrica imparable.
Front Popular a Letònia i a Estònia, i Sajudis (moviment) a Lituània.
Tots tres van incubar la fornada de nous líders socials i polítics – una barreja de nacionalistes, liberals i socialdemòcrates – que van aprofitar les eleccions del març del 1989, les primeres que secelebraven a l’URSS amb pluralitat de candidats des del 1917, per ocupar un grapat d’escons al Congrés soviètic.
Unamobilització que crea líders
A diferència del que ha passat a casa nostra, enel cas bàltic la societat civil no es veu obligada a empènyer la classe política perquè és precisament la mobilització social la que genera lideratges. De la força bàltica representada a Moscou n’emergirien noms com Egdar Savisaar, Vytautas Landsbergis, Algirdas Brazauskas i IvarsGodmanis. Arribarien a presidir governs, però abans van organitzar la Via Bàltica d’aquell 23 d’agost del 1989. I, al cap d’uns mesos, el març del 1990, aconseguirien majories més que absolutes a les eleccions legislatives de les tres repúbliques.
Immeditament els Parlaments autònoms van fer declaracions de sobirania, proclamant-se subjecte jurídic i polític, i posant data als re-ferèndums d’autodeterminació: Lituània el faria el 9 de febrer del 1991 i Letònia i Estònia el 3 de març del mateixany.
Unes setmanes abans – a partir del 13 de gener del 1991– paracaigudistes i blindats soviètics que actuaven al marge del comandament de Gorbatxov van intentar estroncar el procés ocupant la televisió autònoma lituana i el departament de l’Interior letó, amb un balanç de catorze activistes civils morts.
La intervenció militar fallida no va ajornar les consultes, en què el sí va guanyar amb un 76% a Lituània, un74% a Letònia i un 78% a Estònia.
El recompte posava fi als quatre anys de la Revolució Cantada.
Al cap de sis mesos, l’agost del 1991, fracassat el cop d’estat militar contra Gorbatxov, les tres Repúbliques bàltiques feien declaracions unilaterals d’independència acollint- se al lleis internacionals. Tres mesos després l’URSS deixava d’existir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!