JORDI CARRERA for NuCCs

Les persones fan el que son. I són allò que fan.

Las Democràcia  es un dret dels pobles i una fi en si matexa.

La dictadura personal criminal de Gadaffi. Tota una lliçó de Democràcia i de socialisme d’estat.  ( Nota.- De fet una dictadura no pot ser mai del tot personal. Ha de trnir una part del poble més emenys gran que la vol i manté. )

No ha sigut tan sols una dictadura de cop d’estat, populista, extravagant, d’ideologia o fraseologia canviant a conveniència ( socialista, islamista, arabista, antiamericana, feudalista, …), de molts anys; en un país molt ric, de poca població que vivia bé sense treballar, amb molts treballadors estrangers, sinó que ha arribat a l’estrem  de respondre amb represssió, guerra civil, bombardejos, assassinats, guerra militar i afusellaments dels soldats i militars que no volien disparar contra la gent …., les manifestacions del seu poble, dels que demanen democràcia – l’ordre natural  i de dret  de totes les nacions – . Ara els acusa de seguir el Kaeda. Això no té perdó, dictador ! Un govern  no pot actuar contra el seu poble, i contra els drets dels seu poble. Així ho deu haver fet i  ho ha acabat fent. Quan toca Democràcia ha reaccionat molt diferentment que el dictador d’Egipte. De Dret una dictadura tans sols pot ser circumstancial i la seva finalitat tornar o arribar a la Democràcia.

L’autoritat de les Nacions Unides, el Consell de Seguretat,  hauria d’ordenar l’alto el foc  i el fi de la repressió i hostilitats, i hi haauria  d’enviar la policia internacional per  comprovar els fets, desposseir el dictador i  en el seu cas  sotmetre’l a judici del TPI amb totes les garanties, o no.  
 
Líbia, la Tripolitània i  la Cirenàica eren el graner de Roma ( un altre graner ). 

Libia .- Entre Egipte i Numídia; entre Egipte i Cartago; vegeu el mapa de les províncies de l’imperi Otomà.

Veure a Wikipèdia

Estat de Tripolitana dins el regne de Libia

El març de 1951 es va establir un govern responsable i el 24 de desembre de 1951 es va proclamar el regne federal de Líbia, del que Tripolitana fou membre constituent. El sistema federal fou abolit el 25 d’abril de 1963.

Història contemporània

El 29 de setembre de 1911 Itàlia va declarar la guerra a l’Imperi Otomà i va envair Tripolitana i Cirenaica, però les forces turco-líbies van presentar seriosa resistència i els italians no van passar de la zona costera. El tractat de pau d’Ouchy del 7 d’octubre de 1912 va establir el fi de les hostilitats, però sobre el terreny els libis van mantenir la resistència; aquesta resistència va obtenir el suport de l’Imperi al esclatar la I Guerra Mundial i els italians van quedar assetjats a les seves places fortes a la costa. Els caps principals eren Ahmad al-Sharif (1873-1933), cap de la confraria sanusita, que el novembre de 1915, amb el suport alemany i turc va decidir atacar als britànics a la part occidental d’Egipte, però fou derrotat deixant l’autoritat plena de la Cirenaica al seu cosí Muhammad Idris al-Sanusi de 34 anys.

L’abril de 1917 es van signar els anomenats acords d’Akrama entre Idris d’un costat, i els britànics i els italians de l’altra; l’acord amb els italians va ser substituït per l’acord d’al-Radjima pel qual els italians van reconèixer a Idris com a emir independent dels oasis del interior a Cirenaica. D’altra banda a Tripolitana, els acords de 1917 havien portat a l’establiment d’una república de Tripolitana a Mitsurata, ja aquell mateix any, i a l’enfonsament dels otomans el novembre del 1918, a l’extensió d’aquesta república a la resta de Tripolitana sota control dels nacionalistes, sent acceptada per Ramadan al-Shtaywi o Suwayhili i pel berber ibadita Sulayman al-Baruni; aquesta república fou reconeguda pels italians el 1919 sota la seva sobirania (18 de maig de 1919), però aviat van esclatar lluites entre les faccions nacionalistes. Com a solució de emergència els nacionalistes van oferir a Idris la corona de tota Líbia (1921) el que va posar a l’emir en una situació compromesa després del pacte de l’emir amb els italians. Idris va acceptar però immediatament va fugir a Egipte (1922).

Llavors a Roma va agafar el poder Mussolini, i aquest va ordenar reprendre la guerra a Líbia. A Tripolitana la resistència fou aplanada (1923) però a Cirenaica, mercès al carismàtic representant sanusita Umar al-Mukhtar (Omar Mukhtar), els beduïns van resistir amb èxit durant prop de deu anys fins que el 1931 Mukhtar fou ferit i empresonat, sent finalment executat en públic. El 1 de gener de 1934 els italians van reunir les colònies de Cirenaica, Tripolitana i Fezzan en la colònia de Líbia i van iniciar un programa de colonització agrícola. El 1935 van acabar la carretera estratègica que unia les dues parts principals.

La II Guerra Mundial va aturar els projectes italians. Després de durs combats entre alemanys i britànics aquestos van ocupar Líbia (desembre 1942-gener 1943) amb suport de forces franceses lliures que van ocupar Fezzan. El domini italià va acabar finalment el 13 de maig de 1943. Idirs al-Sanusi, que era al Caire, va donar suport als britànics durant la lluita i forces que li eren lleials van participar a l’alliberament de la Cirenaica sota la seva bandera negra.

El 10 de febrer de 1947 Itàlia va cedir formalment Líbia a Gran Bretanya i França. L’abril de 1948 la sort de Líbia fou consultada a les Nacions Unides; l’Assemblea General havia de decidir la sort del país i el 21 de novembre de 1949 va proclamar que seria un estat independent abans del 1 de gener de 1952 i mentre estaria sota supervisió de l’ONU, amb l’administració exercida per administradors o residents britànics i francesos als territoris i amb un comissionat general, que fou el holandès Adrian Pelt nomenat el 10 de desembre de 1949, que va arribar a Trípoli el 18 de gener de 1950. Es van formar dues tendències: els caps tribals i religiosos, generalment d’edat avançada i de Cirenaica i el Fezzan, que volien un estat federal amb Idris al-Sanusi com a sobirà, i una generació jove urbana, que volia una república unitària (que implicava un predomini de la Tripolitana, menys poblada però més desenvolupada) i desconfiava dels lligams d’Idris amb els britànics. Aquestos havien proclamat a Idris com a emir de la Cirenaica el 1946 i el van reconèixer independent a la Cirenaica des de 1949 conservant el control dels afers exteriors i la defensa. Si els tripolitans volien unitat estaven obligats a acceptar a Idris com a rei.

La independència de Líbia fou proclamada el 24 de desembre de 1951 com a Regne Unit de Líbia, federació dels tres territoris amb les seves assembles legislatives i governs federals. Era cap d’estat l’emir Muhammad Idris al-Sanusi amb títol de rei. Fins el 1955 no fou admesa a l’ONU. El govern sota la monarquia hereditària dels Sanusites, establia un un govern federal amb un parlament amb dos cambres, senat i cambra de representants, amb grans poders pel rei incloent el nomenament d’un primer ministre de la seva elecció i la seva revocació, el nomenament de la meitat del senat i el dret de dissolució del parlament elegit. La constitució de fet mai va ser aplicada; a les primeres eleccions el 19 de febrer de 1952 els candidats del govern van aconseguir majoria però l’oposició va impugnar els resultats, es van produir manifestacions i la policia va intervenir amb violència i finalment es van suprimir tots els partits i el rei va passar a governar sol.

En els anys següents l’explotació del petroli, descobert el 1955, va portar la riquesa al país. El 1962 va ingressar a l’OPEP. El 25 d’abril de 1963 l’acord federal fou abolit i substituït per la monarquia unitària (Regne de Líbia). El 1969 Líbia era el quart productor de petroli del món i l’estat no necessitava l’ajut econòmic exterior. Havia sorgit una classe social de tècnics i prestadors de serveis relacionats amb el petroli i el desenvolupament, enginyers, comerciants, obrers del petroli i els ports, que van organitzar sindicats. Però la política restava prohibida. La política estrangera de la monarquia tampoc agradava al país; el 1967 amb la Guerra dels Sis Dies es van fer manifestacions anti-israelianes i anti-occidentals, de marcat caràcter nacionalista àrab. El país tenia bases militars britàniques i americanes i estava lligat per diversos acords amb Occident i encara que es va unir a l’embargament de petroli dels països àrabs productors no va poder contrarestar el suport popular a Líbia de la política de Gamal Abdel Nasser a Egipte.

Tot el descontentament fou recollit per un grup de joves oficials ingressats a l’exèrcit amb la finalitat d’enderrocar la monarquia des d’un punt de vista nacionalista àrab i socialista seguint el model dels “Oficials LLiures” egipcis. El 1 de setembre de 1969 el cop d’estat deposava al rei en mig de l’entusiasme popular. Un Consell de Comandament Revolucionari va agafar el poder; estava format per 12 oficials entre els quals el principal era el coronel Muammar al-Gaddafi i el segon el comandant Abdesalam Jallud. Els partits van restar prohibits. Les bases estrangeres van haver de ser retirades i el petroli fou nacionalitzat.

El 1972 es va crear la Unió Socialista Àrab que pretenia ampliar la base política del règim, però la manca de quadres i la hostilitat dels caps tribals no van permetre el seu desenvolupament. El 1973 Gaddafi va fer pública la seva teoria de la revolució popular en el seu “Llibre Verd”. Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular (Mutamarat Shabiya) i Comitès Populars (Lidjan Shabiya) en cada camp i sector social. El 2 de març de 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat república de les masses (Djamahiriyya). Gaddafi restava com a guia de la revolució i fins 1979 com a secretari general del Congrés Popular (equivalent a cap d’estat). Gaddafi va fer diversos intents d’unificar el país amb els seus veïns: amb Egipte, Sudan, Tunísia i Marroc. Per un temps va dominar el Txad i el 28 de novembre de 1972 va ocupar la franja d’Aozou al nord d’aquest país, que va annexionar oficialment el 1975 però va evacuar el 30 de maig de 1994. Cap dels intents unitaris va fructificar. L’abril de 1986 Líbia va esdevenir Gran República Àrab Popular i Socialista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!