“”El bilinguïsme polític de Catalunya ( 1) es el meu dolor de la Transició. Allò que més fondament em dolgué durant els anys de la Transició fou l’acceptació / imposició del castellà com a llegua oficial de Catalunya per la Constitució i per l’Estatut d’Autonomia un cop acabada la Dictadura.Ho vaig percebre i sentir com una acceptació i una legalització de la conseqüència i imposició més anticatalana de la Guerra. (2 )
Havia passat quatre vegades per la comissaria i la presó i encara no havia vist clar el caràcter de conquesta de Catalunya que havia tingut la Guerra Civil a més del de lluita de classes.(3 ) Tota la vida havia estat catalanista primari però no havia arribat a ser nacionalista català. Aquells anys militava en el PTE, el Partit del Treball d’Espanya, comunista, important i qualitativament notable aqueixos anys. En una reunió del Comitè Executiu, a Madrid, durant els debats previs a l’aprovació de la Constitució ( 4 ), el cap i líder del Partit de Catalunya i segon dirigent més carismàtic arreu de l’estat en la construcció del PTE (5 ) exposava la posició de Catalunya sobre la qüestió. Quan digué que els partits polítics catalans acceptaven el bilingüisme, i que ho diria l’Estatut em vaig sentir ferit en allò més íntim. Era legalitzar la imposició del castellà pel franquisme.
Tan sols un altre fet em feu sentir un sensació semblant, i fou quan els diputats catalans no s’oposaren a la divisió entre català i valencià que legalitzava l’Estatut d’Autonomia del País o Regne de València. ( 6 ).
Perdre les eleccions, el 77 i el 79 , quan la gent no tria el teu partit, es un fet normal de la democràcia. Triar entre opcions diferents de model de societat no atempta contra la natura i els drets fonamentals, son opcions democràtiques. Si perds ho has d’acceptar.””
Això no ho hauria esperat mai de la Democràcia i del Socialisme. No em passava pel cap que no s’arreglés. ( 7 ) Com a persona i com a català era i fou el dolor més fort de la Transició; l’única cosa vital. ( 8 ).
Notes.- Aquest escrit fou publicat com a carta als diaris de Girona fa uns 13 anys. Ara l’he trobat guardat i veig interessant publicar-lo al blog amb aquesta sèrie de notes actuals. Les hi aniré escrivint les notes actuals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!