JORDI CARRERA for NuCCs
Posicions per una Política catalana central amb fonaments.
Des de sota de tot.- Espanya no es ni Castella ni una nació castellana. Considrerar tots els altres Espanya i ?espanyols? es un greu error.
El primer Catalunya, l’eix nacional. Ser amos i no mossos. Es per això que votaré JOAN CARRETERO i RUT CARANDELL.
Des de sota de tot, penso :
La qüestió no es si som Espanya o no, i si som espanyols o no. El primer es el ser i la vida, si som catalans o castellans, i si som Catalunya València, Mallorca o Aragó o som Castella. La idea d’Espanya que coneixem es una mixtificació i una segona marca de Castella però per naturalesa de les nacions i segons la Constitució de 1978 som un conjunt de nacionalitats i regions que formem un estat comú. No val la Constitució ? Històrica i naturalment es evident que Espanya no es ni Castella ni una nació castellana però contra llei ho és per conquesta i imperi. Per altra part, considrerar que més enllà, tots els altres son Espanya i “espanyols” i nosaltres no, i dir i acceptar que el castellà es “l’espanyol” es un greu pecat d’absolutisme.
Nota .- Llegiu resposta de l’autor de 25.05.08 al primer comentari.
Des de sota de tot.- Espanya no es ni Castella ni una nació castellana. Considrerar tots els altres Espanya i “espanyols” es un greu error.
La idea d’“Espanya” que coneixem, i dir i acceptar que el castellà es “l’espanyol” son ideología, doctrina, política i programa nacional de la Falange, del militarisme espanyol, del PP, del PSOE, de l’aznarisme, de la COPE, de Rouco i cia, del nacionalisme d’estat espanyol i de molts colonitzats i conversos. Es l’invent de Castella que dura des Felip I Borbó ( el primer rei d’aquesta Espanya ) per fer desapareixer i integrar a Castella les altres nacionalitats, i molt especialemnt els regnes de la corona d’Aragó que no erom seus i ara ho som per conquesta i reconquesta. Dir-ne Espanya com a sinònim i nom de Castella gran perquè dir-ne Castella hauria estat més clara declarada i combatible la conquesta. Les conquestes faci el temps que faci, son casos pendents de descolonitzar. Reivindicar Espanya en lloc de Castella es negar-ho i tapar-ho tot.
En parlar de la relació Catalunya – Espanya, considerar i atorgar que Espanya es tota la resta, i acceptar que del castellà en diguin “l’espanyol”, es un greu error. Es una mentida oficial, però per part nostra es una renúncia, submissió, acceptació i donar per feta la “castellanitat” d’Espanya. A més, d’aquesta manera nosaltres concedim que una part – Castella i el castellà – siga el tot, i contibuïm, a implantar el totalitarisme espanyol i a imposar i acceptar que això siga “la veritat cultural, històrica i jurídica” que no és. Als primers que en vaig sentir parlar “d’espanyolisme“ com a denúncia i insult era a l’esquerra independentista basca del món d’Eta. Aquesta idea falangista encara que siga per refús, insult i contestació ha estat adoptada i propagada també pels nacionalistes rebotats dels països catalans i d’euskalherria, i recentment ha passat a ser acceptada i emprada en el llenguatge majoritari del mitjans de comunicació i col.loquial a Madrid i d’aquí. Els mèdia no ho diuen pas per nacionalisme català, no, sinó per acatament o submissió en el millor dels casos. Si dir-ho així fos nacionalisme català no podrieu pas imaginar l’allau de crítiques, amenaces i denúncies que rebrien.
Està clar que s’ha de denunciar l’espanyolisme que vol dir conquesta, castellanisme i castellanitzar, però com a estratègia nacionalista és aïllant i paralitzant, defensisme obtús, caure en un cercle viciós, fugir d’estudi, malgastar energies, escarmentar les nostres forces inutilment i cremar generacions, penso. Ideologicament, “Espanya i espanyol” son una mixtificació i de vegades sembla un misteri, però no ve de Deu. L’única que hem conegut la gent d’avui , es política, la de la Guerra, d’Estat, de la supremacia castellana, ideològica, de propaganda, amenaçadora, absolutista, monolíngue, feta d’anticatalanisme i de guerra nacional permanent. Espanyolitzar, alfabetització i escoles nacionals i educació nacional ha volgut dir “castellanitzar”, i encara volem que siga així.
Dir “aquí no som Espanya” o “no som espanyols” es evident que es relatiu però en el vessant que plantejo es confús, no es clarrificador. La qüestió no es si som Espanya o no, i si som espanyols o no. Està clar que en som d’una manera diferent que Castella, com en son els bascs i els nabarreos, o com n’eren Cuba, Puerto Rico, Filipines, el Rif, la Guinea Equatorial, el Sahara , Ifni o Tupac Amaru quan el varen esbocinar. Dir “espanyol” a tots els altres fomenta la mixtificació, la incomprensió, la divisió del poble, l’obscurantisme, l’absolutització de les relacions humanes i la unilateralitat de la idea d’Espanya. Pot servir per insultar però no per descobrir, convencer, unir i avançar. D’aquesta manera sempre juguem en camp contrari. Es una manifestació d’impotència, de desconeixement del Dret i de la força del Dret. Fem com si el 1977 – 78 ( 73- 80 ) no hagués passat res i ignoressim que per la Constitició del 78, art 3, entre altres qüestions es resolgué i acordâ : “ el castellà es la llengua oficial de l’Estat espanyol “ i “les altres llengües espanyoles seran oficials als seus respectius territoris “ .
Recentment, la fracassada Constitució de la UE ha estat una prova del fet que Castella i el nacionalisme espanyol no van acceptar, i no han acceptat mai, la Constitució del 78, encara que la brandin i facin servir com arma acusadora. Hi varen fer posar 3espanyol” en lloc de “castellà” i ningú no digué res quan era un precepte 100% incosntitucional. Per què no fou impugnat per ningú? Resposta: o per por i submissió a la bèstia grossa, o per aquest radicalisme ideològic d’esquerres.
Espanya no es un misteri. Més enllà de Catalunya, la resta de l’estat no es “Espanya”. Es València + Múrcia + Mallorca+Aragó+Euskadi+l’antic regne de Nabarra i la Rioja, + les Astúries i Lleó + Galícia, + Canàries i les dues ciutats del Rif; com tampoc no ho som els cinc països catalans per exemple quan parlen els basco-nabarresos. Tan sols la resta es Castella. Per altra part Espanya som tots, les nacionalitats no castellanes per Dret som sobiranes de casa nostra i cosobiranes de l’estat comú ( art 2 ). No podem renunciar cap dret ni cap títol, ni regalar cap bandera a Castella i al seu estat il.legal.
Les nacionalitats i regionalitats, en gran part son subtitutòries i representatives de les nacionalitats que porten a sota, i son molt fortes històriques i identitàries. Son la nostra Natura humana.Tots som d’una regionalitats i nacionalitats o altra. De les nacionalitats hispàniques tans sols una es castellana, per història, per llengua pròpia i per idiosincràcia. La galaico portuguesa, l’asturiano lleonesa, la basco nabarresa, la murciana, l’occitano catalana aragonesa, l’andalusa, la canària, i l’amaziga ( rifenya ) i gitana no en son. Igual si ho fem per províncies.
Aquestes regions son el que s’ensenyava a l’escola i al batxillerat i la gent som i sabem el que ens ensenyen a l’escola i de petits, i el que son els nostres pares i el que som o erem naltres abans de canviar de terra. Canviar les mentalitats costa molt i per fer-ho es necessita cultura, confiança i un descobriment; i no odis i divisions absolutistes. La mentalitat i consciència regional i de nacioalitat es molt forta i arrelada. Històricament es més fonda i identitària que el nacionalisme espanyol. Aquest es més polític i del segle XX. Si aCastella pregunteu si son andalusos o gallegs us daran un no rodò. I no cal dir quin no rebreu – escandalitzats per la pregunta – si els demaneu si son catalans. Si als castellans els pregunteu si son lleonesos us diran que no i consideran que els lleonesos son castellans.
Si el racisme en certes parts del món es perversió de les persones i garantia de la divisió del poble, aquí l’espanyolisme i la guerra nacional espanyola també ho son de la perpetuació de l’Imperi, de l’ascens al poder de l’aznarisme de dretes o de l’aznarisme d’esquerres, de la corrupció, de les privatitzacions a la russa del capital públic, de la depauperació dels serveis públics; de l’explotació financera i indefensió de l’economia i de la societat, i dels accionistes, industrials, fabricants, comerciants, consumidors, treballadors, noves generacions i del poble. Es la forma d’impedir la realització dels principis fonamentals – preferents – de la Constitució del 78 continguts en el preàmbul i als articles 1,2,3 i 10 i dels drets humans universals. Per altra part la gent democràtica i culta encara en diu castellà tan aquí i com a Centramèrica i Sudamèrica, i la gent es fa catalana i catalanista pel que passa, per la injustícia present i latent, pel descobriment de Catalunya i d’Espanya, pel maltracte segregació i malgovern discriminatori que patim, per tot el que va passar amb la reforma de l’Estatut i la opa d’Endesa; se’n fan per fruit dels temps, i no pel mèrit dels partits.
Els nacionalismes espanyols tenen el seu fonaments en les llengues i nacionalitats i antics regnes i el lògic i normal es que a Catalunya siguem nacionalistes i regionalistes catalans, a València de valencians, com a Castella ho son de castellans o a Andalusia d’andalusos. El que es antinatura i contra Dret es el nacionalisme castella espanyol que per realitzar-se ha de prohibir, negar, perseguir i fer morir els altres.
Bescanó, 20 de maig de 2008.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espanya va deixar de ser-ho quan s’imposaren les lleis castellanes i s’aboliren els furs per dret de conquesta.
Quan el consejo de Castilla amb el seu braç executiu de l’Inquisició espanyola va posar les bases des dels primers reis castellans amb l’aragones d’origes castellà Fernando i la regna de Castella Isabel la catòlica per convertir-se en el Consejo de Estado actual amb majòria castellana que fa passar per la pedra les altres nacionalitats de l’Estat.