Ser català es sobretot un acte de voluntat personal de cada persona que se’n i se’n manté, i de voluntat col.lectiva del nostre poble.
Catalunya es un fet liberal.
Hi ha formacions socials liberals i formacions socials absolutistes.
Catalunya nació existeix contra les lleis i els poders imperials. Som i existim únicament gràcies als propis esforç i voluntat col.lectius, i a l’ Economia.
La Renaixençaa es basà en una industrializació liberal – i no pas d’estat -, i en l’autoreconeixement i l’autoproclamació com a poble, i com a nació.
Ser català és i ha estat un acte de voluntat personal. Ho som i ens en fem lliurement sense que cap llei o poder ens ho imposi, o que cap escola ens ho ensenyi. Durant aquests segles, deixar de ser català i castellanitzar-se ha estat afavorit i premiat per l’estat de coses i el poder polític . Dir-se’n o conservar-se’n encara està penalitzat. Plantejar la igualtat, la llibertat i la sobirania, era prohibit i perseguit . Des del Tractat d’Utrecht som fora del mapa dels estats, regnes i nacions, però encara som una nacionalitat i una nació. Gairebé? 300 anys fa que dura aquesta situació de catalanitat i aragonesitat conquerida. ( 1 ).
Catalunya es un fet liberal indiscutible. En som per activa i per passiva. Qualsevol persona que ha vingut a viure al país – als nostres països i societats – ha tingut les portes obertes per fer-se’n. I així tanta i tanta gent hi ha arrelat i s’ha fet catalana, valenciana, mallorquina, o aragonesa catalana. Aquesta ha estat la seva amèrica i l’amèrica nostre i de tots; dels vells catalans i dels nous. Tot hi estar condemnats a viure en situació de defensiva nacional, amb contínues enrabiades, trampejant la situació, i havent de demanar sempre perdó, Catalunya es una societat liberal, oberta i cosmopolita. Els drets humans, el mercat comú ( i la unió europea ), la supressió de les fronteres, la llibertat, la igualtat, la religió, la solidaritat i respecte que els altres ens han de tenir; el Dret i l’Economia, el dret a la pau, i la Constitució del 78 jurídicament ben entesa, ens donen la raó.
Tot això ho haurien d’explicar els llibres i els programes escolars. Els historiadors ho haurien de descobrir en lloc d’amagar-ho. L’Espanya liberal si existís, que al meu entendre no pot ser ni l’Espanya – nació castellana ni un imperi, n’hauria d’estar orgullosa de Catalunya i de la nacionalitat catalana.
Aquest criteri d’anàlisi, – veure si les societats humanes son de formacions liberal o de formacions d? estatal absolutista o imperials -, permet esclarir moltes coses, i ajuda a entendre les mentalitats nacionals.
Bescanó, 20 de gener de 1997.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!