TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

Des de fa més de quinze anys em llevo a la mateixa hora, em dutxo, m’afaito, em rento la boca, em vesteixo, surto de casa, m’en vaig al quiosc compro els diaris, i enfilo cap al bar on esmorzo. Aquesta rutina diària, només s’ha vist alterada pels naixements dels meus fills i el fet de portar-los a l’escola abans d’anar el quiosc i enfilar cap al bar. Pel demes tot igual, obro els diaris i quant arribo a la secció de política em trobo sempre les mateixes noticies, només canvien els protagonistes…

Els anys 80 va néixer la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació catalanes, va començar amb força amb un acte massiu al Camp Nou on s’aplegaren el 24 de Juny de 1981 100.000 persones. A partir d’aquell moment va començar la diàspora independentista, uns anant cap a Ciu, altres cap a IU, altres varen constituir altres associacions, i els líders més importants cap a ERC. El seu desacord va arribar fins al punt que el que quedava de la Crida no va pogué arribar a cap acord amb els d’ERC paradoxalment dirigits per antics membres de la organització.

També estaven els del PSAN, els Nacionalistes d’Esquerra, el BEAN,etc… Tots tenien en comú només una cosa: el trencament del marc estatutari espanyol, el reconeixement del dret a
l’autodeterminació i el dret a la federació dels diferents Països
Catalans, abolició de les províncies, el català única llengua oficial i
competències plenes al Parlament de Catalunya i a les noves institucions catalanes.
No us sona?. Varen ser incapaços d’arribar a un acord encara que fos de mínims per tal d’aconseguir aquells objectius. En fi, la rutina de sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!