TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
Per Jordi Carbonell Segura
Es veia venir, el “Tots som un” es un bon lema publicitari però utòpic en qualsevol altre àmbit i més en el de les revolucions. El no-lideratge com a lideratge d’una Revolució et portar a un atzucac, la no acceptació de reconèixer l’autoritat d’un o uns líders ,porta implícit el fracàs de la Revolució ja que s’esbravara a traves d’escissions, i en els moments de dificultat que travessa tota Revolució.
Tota Revolució que vulgui triomfar necessita d’uns líders, i més si aquesta pretén ser pacifica. Uns líders que aglutinin els esforços per aconseguir l’objectiu comú. Uns líders que entusiasmin en moments de defalliment, que donin exemple de sacrifici, que en definitiva, facin de guia a la resta per tal d’evitar les distraccions i que la massa es dispersi dels objectius primigenis que varen provoca la Revolució.
Gandhi, Martin Luther King i més recentment Nelson Mandela, son els exemples de lideratge de Revolucions pacifiques exitoses, i on s’hauria d’emmirallar el moviment dels Indignats, i no en l’anarquisme i la seva visió sui generis del que entén com a democràcia – una societat que visqui sense governs ni jerarquies que posin unes persones – els líders- damunt d’unes altres-.
Els fets d’avui, emprà la violència contra els representants escollits pel poble, es conseqüència directa d’aquesta falta de lideratge que ha provocat aquest brot de violència.
La Democràcia Real que ells demanen es tot el contrari del que ha succeït avui en el Parlament de Catalunya. La Democràcia Real, es la d’acceptar que les teves idees no les accepti una majoria. La Democràcia Real es aconseguir que aquesta majoria se la convenci amb la paraula i la força de la raó, i no amb la força dels punys.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquests autoanomenats “indignats” són un moviment tan infiltrat per l’ultradreta, que més val no acostar-s’hi.
Exemples:
Lorenzo Abadía (PP), Ricardo Sáenz de Ynestrillas (Falange), Francisco Garrobo (UPyD)…
I a més els policies…
La democràcia és el govern del poble (per i pel poble). Això de “jerarquies que posin unes persones – els líders- damunt d’unes altres” té més a veure amb els feixismes i totalitarismes del segle XX, que no pas amb la democràcia.
Déu-nos-en-guard que surti un lider entre els “indignats” de la Spanish revolution, secció catalana! Deixaria en rídicul al mateix Cojo Manteca (o com carai es diguès…). Posats a fer, jo posaria al Joan Herrera. O millor: al Joan Boada, que -pel què es veu- li deu “posar” aixo del bondage cutre i garul·lo.
Dels tres personatges, a qui no li donaria l’esquena és al Mandela: Encara recordo que el primer que va fer, desprès de sortir de la pressó, va ser repudiar a la seva dóna (pel que es veu, ja no duria fer massa servei a la causa). A part que en Mandela i el seu CNA, de pacífics en tenien ben poc.
Atentament