TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
Per Jordi Carbonell Segura
Avui,en Salvador Cardús a publicat un article a l’ARA intitulat Independentisme vs. Independéncia, on ve a dir que l’independentisme express no arribarà mai enlloc, a part de ser el brou d’on surten tota aquesta colla d’arribistes. Bé, això es el que jo he interpretat, o he entés, i si vaig errat m’ha inspirat per fer la meva personal interpretació de la cosa independentista.
Jo veig un paral.lelisme amb la situació que viuen el Barça, i el R.Madrid. Uns creuen que ho guanyaran tot per la via ràpida abocant-hi molts diners i fitxant cracs mediàtics a tort i a dret per acontentar a la massa que esta assedegada de titòls. I any rere any, si foten de lloros, no entenen que primer han de tenir un sistema de joc (Pla de ruta), i per assimilar aquest sistema de joc cal temps, treball, constància, i finalment, paciència. En segon lloc han de fer entendre en els cracs (líders) que la resta no juga només per a ells, han de jugar tots, ells els primers. Han de ser generosos amb l’equip, per que ells sols no poden guanyar els partits, l’equip es el que els guanya amb ells al capdavant. El respecte només te’l guanyes si penques com el que més, el nom no fa la cosa, es la cosa qui fa el nom.
Enfront d’ells tenen un equip que si té un sistema, mamat des de ben petits, tots juguen el mateix, sabedors de que el triomf arriba després de temps, treball, constància, paciència i molta perseverància. Els cracs son generosos amb l’equip, sabedors de que ells sols no poden guanyar els partits. Saben que el respecte de l’equip només se’l guanyaran si donen exemple pencant com el que més, perqué els hi han ensenyat que és la cosa qui fa el nom, no el nom qui fa la cosa.
I aixi els hi va. Uns de decepció en decepció amb cracs que fan catacrac. Els altres d’alegria en alegria, sabedors de que aquest es el camí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser tot és fruit de la impaciència. Els projectes no maduren. I això es deu a que els qui han pogut fer passos endavant no ho han fet.
A banda de la Sindrome de Macià que tan bé vas explicar.
Suposo que amb el temps sortirà gent més assenyada i menys somiatruites. Menys cants a Itaca i més llegir Maquiavel que hem de fer política i no un conte de Disney cony!