Comencem a tenir clar que l’economia que ve és l’economia del coneixement i de la tecnologia, lluny de l’economia del treball manual. La percepció ens ve de veure que el treball manual se n’ha anat a països en desenvolupament. Aquesta sensació, però, xoca contra la realitat. En els darrers anys, fruit del procés constructor, hem carregat el sistema laboral de treballadors manuals, tant dels que han vingut de fora com de noves fornades que han sortit de l’escola sense cap altra possibilitat. Ara veiem amb sorpresa que molts d’aquest col·lectiu castigat, potser un milió, no podran ser reconduïts a feines laborals més complexes.
Per tant tenim dos problemes. No n’hi ha prou de dissenyar una nova economia sostenible. També s’ha de pensar a desenvolupar feines manuals lligades al bosc, al camp, a l’artesania, a l’atenció de persones i, per què no, a la construcció si això es fa de manera assenyada.
Ens hem de desenganyar, doncs, de la possibilitat de reinserir aquest col·lectiu manual cap a feines més mentals i sofisticades. La formació no és una tasca que es pugui fer a discreció, quan un vol, com diuen els sindicats. La formació d’una persona va lligada al seu desenvolupament. És evident que es pot ensenyar a llegir a 60 anys, però el resultat no serà el mateix que haver-ho fet a 6 anys. Podem aprendre una llengua en edat adulta, però no serà el mateix que haver-ho fet a 5 anys. A cada etapa del desenvolupament el cervell és receptiu a un ensenyament determinat. Pretendre ensenyar certes aptituds quan el desenvolupament ja s’ha acabat és circular per un camí difícil i amb poques possibilitats. He vist alguna imatge de formació a treballadors immigrants d’una certa edat davant un ordinador i m’ha semblat captar la seva impotència.
L’altre punt flac el tenim en el mateix sistema educatiu. El fracàs escolar i el deficient funcionament del sistema educatiu neix del baix valor que la societat ha donat a l’ensenyament. Durant més de deu anys ha estat més fàcil trobar una feina manual que cap altra. Quants pares no he sentit dir que si el seu fill no estudiava podria fer com ell, que prou bé li havia anat! De la mateixa manera l’administració no ha col·locat els recursos adients a l’educació perquè al sistema li convenia més fer carreteres, autopistes, edificarÉ crear llocs de treball manuals. Sóc dels pocs que defensen construir menys estructures físiques i més de mentals.
Ho tenim molt malament per fer el canvi. La societat s’ha viciat en tots aquests anys i ara costa molt veure-hi clar.
Tinc un fill estudiant de tercer d’ESO. És un bon estudiant. Fa dos anys que a l’estiu repassem el temari de mates. Li vaig preguntar com era que feien tan poc temari, dient-me que només hi havia 3 hores de matemàtiques a la setmana, 10 al mes descomptant les proves, 8 al mes si tenim en compte que les hores són de tres quarts.
Un país que a l’institut ensenya només 72 hores de matemàtiques a l’any és un país que no pot anar enlloc. Les matemàtiques són bàsiques en el desenvolupament de la lògica, aquesta aptitud que no sembla que tinguin els que ens manen. Costa respondre el perquè de la disfunció. Potser la resposta cal trobar-la en el fet que es vol ensenyar de tot de forma enciclopèdica, no ensenyant res a la fi, i en el fet que la programació la fan els pedagogs, gent de lletres. Estic tant en contra que no s’ensenyin prou matemàtiques com que a batxillerat n’hi hagi que no vulguin impartir filosofia. Les matemàtiques són la lògica i la filosofia el pensament. Estic en contra de tenir programes plens d’assignatures que només aporten informació i no ensenyen mètode. Estic en contra del pensament que les escoles no han de formar treballadors, que només han de formar persones. La formació completa de l’individu ha de tenir en compte ensenyar a pensar, a ser crític, però també ha de donar les aptituds adients per sobreviure en una societat cada vegada més complexa. Ho tinc clar. Si n’hi ha que creuen que no s’han d’ensenyar tècniques i coneixements que serveixin pel treball futur de l’alumne, que siguin ells els que creïn la feina. A veure si d’una vegada acabem amb aquestes discussions.
La distància entre el que volem fer i el que fem és abismal. Ara el Govern de Madrid vol escurçar el camí posant a corre-cuita ordinadors portàtils a les classes. Fa temps que clamem per transformar l’ensenyament en digital. Però el que es fa porta al fracàs. Donar (?) un ordinador portàtil a cada alumne és posar-se en un munt de problemes quan encara no hem desenvolupat la digitalització. L’alumne s’ha de fer responsable de no perdre’l quan vagi a jugar un partit a la sortida del cole, que no li caigui a terra, que no vessi la llet a sobre, que no deixi descarregar la bateria fins a esgotar-la, que no li entrin virus, que el seu pare no el vengui al carrer el primer dia… No veig el paper dels mestres i professors a les aules intentant resoldre tots aquests problemes. Ni veig què faran amb el poc i ridícul programari disponible fins avui.
Digitalitzar l’escola demanava fer un camí progressiu, traslladant primer l’aula d’informàtica a cada aula, de forma que cada dia els ordinadors es tornessin a posar en el seu estat inicial de forma automàtica, eliminant virus, programes no desitjats i maldecaps excessius per als professors. En lloc de fer un recorregut planificat en el temps s’ha triat un camí precipitat i ple de problemes.
Definitivament la societat de la tecnologia no es fa dedicant els recursos en la direcció contrària. Es fa insistint en la formació científica i tecnològica. Lògic, no?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!