Aquesta setmana s’ha recordat el 100 aniversari de la Setmana Tràgica. Dissabte de la setmana passada, a Ulldeter, també es va celebrar el centenari de la inauguració del refugi vell. Els primers decennis del segle XX van ser agitats, resultat del canvi social que es va derivar de la revolució industrial de la meitat del segle anterior. Per un costat, la reivindicació d’una massa obrera que no parava de créixer. Per l’altre, el descobriment d’una identitat pròpia que esperonà la societat civil catalana.
Un d’aquests moviments fou el moviment excursionista entès des d’una vessant científica, de descobriment del territori i des del costat romàntic, ressaltant la natura que es descobria, donant-la a conèixer a la resta de la societat.
A la Vall de Camprodon, aquest moviment fou clau. Ho va ser gràcies a l’arribada de dues personalitats. Una d’elles fou el Doctor Robert, alcalde de Barcelona i metge, que recomanava als seus clients anar a Camprodon a fer salut. L’altre fou Cèsar August Torras, excursionista notable que va viure a la vall almenys un any sencer descobrint el territori. El resultat fou la publicació a l’any 1902 de Pirineu català, primer llibre d’excursions sobre la vall.
Cèsar August Torras fou el president de la Associació Catalanista d’Excursions Científiques que promogué el primer moviment excursionista. Dins aquesta societat, precursora del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), l’any 1907 impulsà la construcció del xalet d’Ulldeter.
S’encarregà el projecte a l’arquitecte Jeroni Martorell, s’establí un pressupost de 20.000 pessetes que acabaria amb més del doble i es començà a demanar fons per la construcció. Aquests vingueren de l’Ajuntament de Barcelona, de particulars i també de Camprodon.
Durant dos estius, concretament durant 7 mesos, es va construir el refugi, que finalment es va inaugurar el 25 de juliol de 1909. El refugi es va emplaçar als peus del coll de la Marrana, entre el coll i el Gra de Fajol. És un lloc completament inhòspit, amb vents huracanats a vegades de 200 km/h i amb temperatures mínimes que fàcilment arriben a -25ºC. Hi ha l’aigua del naixement del Ter, però no hi ha llenya.
La construcció era d’estil modernista, amb voltes gòtiques. El resultat va ser la ruïna en pocs anys. La coberta exterior no era prou impermeable per evitar l’entrada d’aigua i evitar l’efecte del glaç que obria les parets. Al cap de poc es va impermeabilitzar amb quitrà. Per les fotos sospitem que el material, el ciment i la sorra, tampoc devien ser els més adients. El refugi es va anar degradant fins quedar destruït. Mala fi pel primer refugi de muntanya de la Península Ibèrica i segon dels Pirineus després del de Cortalets al Canigó.
Va passar la guerra civil i el CEC va tornar a pensar en el refugi. A finals dels anys 40 es va començar a treballar en el projecte, ara situat 150 metres més avall, enmig del bosc i protegit de la força del vent. Durant 6 anys, des de l’any 1953 fins el 1959, es va anar construint el refugi, aquesta vegada amb materials convencionals, amb coberta de pissarra, amb barbacanes i amb un estil més propi del país. El 29 de juny de 1959 es va inaugurar. Enguany, doncs, celebrem l’estrena dels dos refugis.
Dissabte passat, el dia que feia els 100 anys, es van fer una sèrie d’actes a la Vall de Camprodon. Es va inaugurar una exposició del CEC a Setcases, es va fer un dinar de germanor al refugi, es van fer excursions per l’àrea i, finalment, a la tarda es va inaugurar una exposició al casal de Camprodon.
Nosaltres vam fer una excursió per l’olla d’Ulldeter, pujant per la Portella de Mantet, Pic de la Dona, Esquena d’Ase, Pas del Bou, Coll de la Marrana i Xalet vell. Mentre érem per dalt la carena parlàvem del poc lluïment de l’acte per part d’una entitat tan important com el CEC. Dèiem que és una entitat que es deu morir, plena de gent gran, que no ha sabut donar el relleu als joves.
Vam arribar a l’Esquena d’Ase, on ens vam aturar per esmorzar. Allà vam poder veure amb detall el final de la glacera qui hi havia hagut al circ d’Ulldeter. La primera arribava just fins on hi van posar el refugi vell. La segona, més petita, acaba a l’alçada on hi ha el final de les pistes d’esquí. Els rocs arrossegats per la llengua de la glacera estan posats com si hi fossin plegats, en petites muntanyes. Llàstima que la glacera només ens ha deixat el naixement del riu Ter, sense el llac que tenen altres.
Finalment vam baixar fins el refugi vell on encara hi ha una part de la torre central. Darrera seu, sobre l’estació meteorològica, s’hi poden trobar unes quantes bigues cargolades. En Siscu m’explica que la majoria de bigues van ser enviades a Barcelona per recuperar part del cost perdut.
Històries del refugi
Vam baixar pel camí que passa per darrera del refugi i cau directament al torrent i d’aquí al refugi nou. Allà ens vam reunir una colla de Camprodon. Com que l’altra gent no arribava, ens vam dedicar a recordar històries dels refugis. En una d’elles, s’explica que una vegada en el refugi nou hi havia un guarda de Setcases molt corpulent. Diu que un dia que hi havia gent en el refugi, a la nit, després de beure, el guarda i un altre de Camprodon, tots dos amb uns cossos enormes, se’n van anar al costat del llit d’un hoste, es van despullar de pèl a pèl ensenyant allò gros que penja, i van despertar a l’excursionista que dormia. Una vegada desvetllat, al veure aquell panorama, es pensà que el volien violar,… i encara corre.
En una altra expliquen que per Setmana Santa quan arribaren al refugi lliure, van deixar els bistecs amagats sota la neu. L’endemà no en trobaren cap, doncs la guilla se’ls havia menjat.
La mateixa cosa expliquen d’una de les excursions de Setmana Santa a la barraca dels Alemanys a la vall de Mentet. En Toni, que durant la seva adolescència havia treballat en la construcció del refugi nou (el seu pare n’era el constructor), explica que una vegada el guarda havia comprat 3 xais per uns excursionistes que finalment no van arribar. Per poder conservar la carn la van posar en una petita clapa de neu que aguanta sense fondre enmig d’una canal del Gra de Fajol. Explica que varen menjar xai per esmorzar, per dinar i per sopar durant tota la setmana i que al final allò no es podia aguantar de la pudor que feia.
En una altra història expliquen que, una Setmana Santa que van anar a Coma de Vaca, el grup se’n va anar d’excursió menys un que es va quedar sol amb les ampolles de licor. Quan arribaren es van trobar amb el licor buit i amb el solitari ben col·locat. Anaren al riu per veure si el refrescaven, mentre ell deia, “mayordomo, traigame la toalla,… caliente el agua”. Fins que el glaç va cedir i va caure dintre el riu. Amb prou feines el van poder portar a la barraca i amb dificultat el van poder despullar per escalfar-lo, mentre repetia que ningú gosés tocar-lo.
Una altra anècdota passa a la cabana de plàstic del Ras de Carançà. L’anada era amb esquís de muntanya, baixant per la Vall de Carançà. Tot era nevat, creuant els llacs pel mig. Una vegada dins la cabana, de sota el terra sortiren gran quantitat de ratolins. Van començar a tallar botifarra per atipar-los bé. Així van poder dormir sense estar pendents que una rata es mengés una orella.
La mateixa inauguració
A la tarda vam anar a la inauguració de l’exposició del Grup de Muntanya de la Vall de Camprodon. Enmig de fotos i maquetes, va cantar la Coral Camprodon, talment com ho havia fet cent anys enrere per la inauguració.
La coral va cantar Muntanyes del Canigó i Camí d’Ull de Ter, de Pere Quer i Valentí Planesas. Em vaig emocionar, tant per la repetició dels cent anys de l’acte de la coral com per lligar aquella música amb les nostres muntanyes.
Quan es va acabar vaig veure que en Toni també s’havia emocionat. Li vaig comentar que no entenia com es podia anar per la muntanya sense obrir els porus de les emocions talment com una esponja, sense estimar-la; com es pot anar a muntanya i no sentir plaer observant les flors, les valls, les canals, les carenes, les coves, els rocs, els cants dels ocells, les papallones, les mosques emprenyadores, les vaques, els cavalls, els isards, les marmotes, els cabirols, els muflons, els núvols, la boira, les tronades, la neu, la rufa, els llacs, els torrents, el pi negre, el faig, el roure, l’alzina, el grèvol, els nerets, els nabius, els bolets, les perdius blanques, les àligues, els voltors, els trencalossos, l’olor de les flors, del terra humit o la pudor d’un animal mort. Anar a muntanya significa carregar-se d’emocions que omplen el dipòsit dels sentiments fins la setmana vinent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I jo m’he emocionat llegint aquestes ratlles. Gràcies per la ressenya.