Una de les manifestacions més rellevants del canvi d’usos que aporta Internet el trobem en la crisi de la premsa. Els diaris perden lectors de forma alarmant per culpa del fet que n’hi ha molts que troben la informació a través d’Internet. Avui és més fàcil trobar opinió sobre qualsevol cosa a Internet que no pas anant a una biblioteca. La feina feta per cercadors com Google, i l’aparició de quantitats immenses de blocs especialitzats ha posat la informació de forma fàcil i gratuïta a l’usuari.
El resultat del moviment és l’aparició de joves generacions que gairebé no han comprat mai el diari, la pèrdua de lectors i, més greu encara, el canvi de la publicitat cap a Internet. Els diaris tenen a la publicitat com a font principal d’ingressos. L’aparició de www ha arrossegat part de la publicitat del sistema, i l’ha tret dels altres mitjans. El còctel és explosiu del tot, ja que condueix la majoria de diaris a tenir pèrdues importants. El cas és que no és una situació temporal, no, és una situació estructural. Internet i la informació que hi ha no desapareixeran, i l’única cosa que es pot fer és conviure-hi. Com fer-ho per editar el diari imprès en paper i alhora tenir-lo gratuïtament a la xarxa? Hi ha hagut grans diaris que han intentat cobrar per llegir el diari a Internet, però s’han fet enrere per manca d’èxit. És un cas difícil, ja que per una part tothom entén que el que hi ha a Internet és gratis, i per altra part els que produeixen continguts també han de sobreviure.
La paradoxa és que es calcula que el 85% de la informació que circula per Internet surt de la premsa escrita. Així doncs és impensable que la premsa per Internet pugui tenir èxit si un dia la premsa impresa és eliminada completament. D’on sortirà la informació? Qui enviarà reporters a l’Iraq, a l’Iran, a la Xina… per captar sense filtres la realitat del moment? Crear opinió es pot fer des de darrere una taula, com faig jo mateix en aquest moment, però aquesta opinió la basem en informació que ha sortit en mitjans de la premsa escrita.
Ja hem dit per altra part que no es pot negar la realitat, i seria un error no veure Internet. Si alguna cosa pot fer la premsa és conviure amb la xarxa. I per això ha de trobar la fórmula i la filosofia.
Primer de tot cal desfer raonaments desviats. Es diu que no llegir el diari imprès salva arbres i economitza energia. Ja vaig dir fa poc que possiblement el raonament és invers. Gràcies a fabricar paper gestionem arbres que capturen CO2. Un bosc sense explotar té arbres que es moren alliberant CO2 per descomposició. Un bosc gestionat fa créixer amb més velocitat la massa forestal i el resultat és que pren més CO2 de l’atmosfera. Si aquesta massa vegetal s’utilitza per produir energia en una central, el CO2 alliberat s’equilibra amb el que ha pres durant el creixement, i no necessita generar CO2 de combustibles fòssils. Si la massa forestal serveix per fabricar un tauler, un moble, una casa o un full de paper, el que fem és segrestar CO2 en forma de producte. El paper esdevé d’aquesta forma un magatzem de CO2. I això de l’energia també s’ha de revisar. Un diari de 40 pagines com els d’ara pesa 100 g. Per fabricar-lo s’hi ha posat 1 kWh/kg d’electricitat i un altre en forma de calor. Per tant, l’energia intrínseca d’un diari és de 200 Wh. Si estem davant l’ordinador, el consum d’energia durant una hora és entre 200 i 300 Wh, una xifra similar. Us recomano que la propera vegada que escolteu l’argument per part de l’Administració, d’un banc o d’alguna caixa ho poseu en dubte. Sovint és un argument que només serveix a qui el fa per estalviar costos.
Però el que cal és que el diari s’associï a Internet. Ja hem dit que el pagament per subscripció no té èxit. Segurament s’haurà de trobar la fórmula de pagament per notícia o per grup d’aquestes. Però això no serà una realitat si no agilitzem encara més el pagament. Si per pagar s’ha d’escriure el número de la targeta, no reeixirem. Avui he comprat una pàgina en pdf en un diari en el qual hi tinc obert un petit compte que va minvant a cada pàgina que baixo.
La solució crec que l’hem de trobar revisant la història i mirant al futur. La història és que el paper del diari s’imprimeix en un paper de baix cost, el paper premsa. Aquest és un paper que té un rendiment de l’arbre del 80%, amb una blancor de 50 graus i amb un gramatge molt baix, de 42 g/m2. Tot plegat és possible perquè la vida del diari és d’un dia i no passa res si al cap d’una setmana el sol l’ha tornat groc.
Ara anem al futur. Si ens passa pel cap imprimir el diari de 40 pàgines (20 fulls a dues cares) en una impressora de l’ordinador, el cost del paper pot ser de 0,11 euros en format A4 i de 0,22 euros en format A3. Però ho estem fent amb un paper de blancor de 100 graus i amb un gramatge de 80 g/m2, pensat per tenir una vida de més de 100 anys. Crec que la clau pot ser aquí. Si es vol associar el paper amb Internet cal que una part d’aquest pugui ser imprès amb el mateix concepte que el del diari de paper. Això vol dir transformar les impressores per permetre la impressió d’un paper de baix gramatge (50-60 gm2?) i pensat per satisfer una vida d’hores. Amb una sortida així el preu del paper de tot un diari pot ser de 0,07 euros. Cal afegir que segurament no cal imprimir tot el diari, sinó més aviat les notícies que interessin l’individu. Per què no agrupar les notícies interessants per un lector i imprimir-les juntes, incloent-hi l’anunci pertinent? Un esquema així permetria a un lector tenir totes les notícies interessants per a ell, de tots els diaris d’un país, a la meitat del preu d’un diari d’ara.
El que és segur és que no podem negar la realitat. La vida digital és una evidència i hem d’adoptar noves formes de vida per possibilitar que aquesta realitat ens millori. Resoldre-ho requereix talent, imaginació i esforç. Exactament el mateix que es necessita per sortir de la crisi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!