Des de les comarques de Girona

Diumenge passat Jordi Xargayó es queixava que la pèrdua de capacitat innovadora de Catalunya no origina cap reacció política. Deia que estem en el lloc 66è de les regions europees, mentre que Madrid està en el lloc 28è i el País Basc en el 51è. Fa temps que aquest tema em té amb la mosca pujada al nas. La mosca ha començat a rondar quan hem plantejat nous projectes d´inversió de l´empresa a l´administració.
Sabíem històricament que davant noves inversions no servia de res anar a demanar ajudes a la Generalitat. El govern Pujol havia instaurat un sistema de repartidora; el resultat era que amb un pressupost de misèria es concedien subvencions per a projectes de 1, 2, 5 milions de pessetes, de manera que no servien absolutament per a res la majoria de projectes industrials. Era conegut. Costava més la preparació de la documentació que la subvenció obtinguda. Sovint era superior l´import de la propaganda per fer conèixer la subvenció que el pressupost assignat. En canvi les subvencions que venien de Madrid i de Brussel·les es consideraven oportunes i estratègiques, i ajudaven molts projectes a anar endavant.
Van arribar anys difícils per la indústria i res no va canviar. Explica un membre de Pimec a Girona que un conseller d´indústria va decidir en aquells anys que no calia fer res per salvar la indústria tèxtil perquè no hi havia res a fer.
Va venir el canvi de govern. Vàrem escoltar el conseller Antoni Castells i el mateix president de la Generalitat Pasqual Maragall que era irremeiable perdre pes industrial per créixer en el sector serveis. No he estat conscient de la barbaritat del raonament fins que vaig escriure el discurs sobre la història de la nostra empresa. Com pot ser que un empresari sigui valent, inverteixi en nous projectes industrials, tingui il·lusió, imaginació, trobi el capital adient, si continuadament se li va repetint que és inevitable que la indústria perdi pes irremeiablement per l´entrada de productes xinesos o indis? Penseu per un moment en la cara d´imbècil que se´ns posa quan veiem la facilitat de fer beneficis dels empresaris immobiliaris quan nosaltres fem equilibris per sobreviure.
És doncs un despropòsit insistir en el pessimisme de la indústria si el que volem és fomentar-la. Cal un canvi d´argument per afavorir la millora. La moral no és una cosa que es genera espontàniament, es fomenta.
Tota la classe política sense excepció està d´acord que la nostra societat ha de tenir llocs de treball fixes, de qualitat, avançats i amb formació; si pot ser, de sectors punters. Aquest argument es troba en tots els programes polítics.
A Catalunya el pes industrial ha anat baixant des del 27,7% de l´any 2000 fins al 24,3% del 2004. Encara continua baixant. Al País Basc, el pes de la indústria ha baixat des del 29% de l´any 2000 fins al 27,6% de l´any 2004. També baixa, té una dinàmica semblant.
El que ens diferencia, però, és la consciència del fet, la resistència a acceptar-ho i l´esforç que es fa per evitar-ho. Ho explico.
A Catalunya es va fer un Acord per la millora de la competitivitat i la internacionalització de l´economia catalana. Un pacte que jo vaig aplaudir fins fer-me mal a les mans. Tota la documentació generada per la Generalitat diu que l´objectiu és arribar al 2% d´inversió en R+D (recerca més desenvolupament) i el 5% de la inversió en R+D+i (més innovació) sobre el PIB l´any 2008. Diu la memòria dels 1.000 dies de govern «d´aquesta manera es dóna continuïtat i es reforça el suport als projectes de R+D+i que es va iniciar el 2004. Aquest esforç en el foment a la recerca, el desenvolupament tecnològic i la innovació empresarial és fonamental per a millorar la competitivitat i la productivitat a les empreses». Assignació pressupostària per al 2006, 27 milions d´euros. Diu un altre document dels 1.000 dies «…per això ha augmentat exponencialment la dotació econòmica per al finançament de projectes R+D+i; les ajudes sumen més de 100 milions d´euros entre l´any 2004 i 2006.» Exponencialment, diu… és que abans la dotació només donava per editar els fullets; no és una ironia, és veritat.
Imagino que aquestes xifres no els deuen dir res exposades així. Els puc ajudar si els dic que es destinen 10 milions d´euros per posar gespa artificial a uns camps de futbol, o si els dic que es destinen 35 milions d´euros per a un projecte de recuperació de la toponímia de la nostra geografia. Segueixin buscant exemples, com el luxe amb el qual molts ajuntaments han realitzat la nova seu consistorial, o el luxe de molts pavellons o piscines… facin l´exercici, facin. No hi ha pressupost, o és un problema de prioritats?
Ara ho compararem amb el País Basc. Al País Basc, on també s´omplen la boca sobre el foment de la recerca, han realitzat un Pla de Competitivitat i innovació pel qual injectaran 2.041 milions d´euros des de l´any 2005 fins a l´any 2009. Tot plegat amb l´ànim de mantenir el 28% de pes de la indústria dins l´economia. Inverteixen un 1.124% més que nosaltres tot i que la seva economia és unes 5 vegades inferior. Comparativament, a Catalunya, per estar al mateix nivell hauríem de dotar el Cidem amb 2.000 milions cada any, en lloc dels 27 pressupostats enguany.
Ens trobem doncs amb un problema de valoració de prioritats. Anem pregonant arreu que volem una societat industrial moderna i a canvi hi dediquem engrunes.
Durant la precampanya he anat preguntant als que he pogut el per què de tot això. En Joan Boada va respondre que la Generalitat havia de governar per a tothom, no només per a les empreses. Eudald Casadesus em va dir que CiU proposava una nova frase, «l´economia creativa» per definir el nou model, que farien un Institut d´observació de la competència. Pia Bosch va dir que no estava d´acord amb la meva observació pessimista, que l´economia gironina va prou bé.
No hi ha consciència del problema, la classe política és incapaç de veure´l. Uns pel fet que són incapaços d´entendre que, si les empreses no tenen beneficis que puguin reinvertir en elles mateixes, no es crea riquesa, i que sense riquesa no hi ha ingressos pressupostaris per a fer res, ni la gespa del camp de futbol. Altres perquè el cofoisme que les coses van prou bé no els deixa veure el camí correcte. Qui pot dir que la indústria catalana i espanyola va bé quan ens hem convertit en el país del món amb el desequilibri més gran de la balança comercial? El dèficit sobre el PIB arriba al 8,5%, seguit pels EUA amb el 6,5%. Fa falta més per veure que no som competitius?
Però la major discrepància amb la meva anàlisi és el fet que jo comparo Catalunya amb un model industrial existent al nord d´Itàlia i a Alemanya, objectius a assolir, i amb França i Anglaterra, objectius a evitar. I ells no.
Dimecres vaig assistir a Barcelona a l´entrega dels premis a la innovació de Catalunya. Era la 20a edició. El president Maragall ha insistit en la importància estratègica de la innovació en la nostra economia. Poc deu saber el pressupost del Cidem per a R+D+i.
Em queixo que els ministres i consellers d´indústria han de provenir del sector. Però em temo que amb això no n´hi ha prou per convèncer tota la classe política; faria falta que fos el mateix president el que vingués de la indústria. D´aquí a uns anys sentirem com ens assenyalaran amb el dit demanant responsabilitat social per crear llocs de treball qualificats i fixos.
De mica a mica ens anem acostant al model italià, on les empreses han après a sobreviure malgrat els seus polítics. Haurem d´acostumar-nos a allò de «babau l´últim». Ara només es diu «babau el que estigui fora de la construcció».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!