Oli de romaní
Conte publicat al llibre col·lectiu Els camins escrits del Pirineu. Associació Llibre del Pirineu - Edicions Salòria - Garsineu Edicions, 2022.
Il·lustració: B:K
Arribes a Tuixent a les cinc de la tarda, una hora més tard del previst, amb els peus magolats. Trobes la Mercè enfeinada darrere el taulell d’una petita botiga de comestibles. És una dona d’una cinquantena d’anys ben portats. Et rep amb un lleu somriure, et fa passar al menjador de la casa, que comunica amb la botiga per una porta lateral, i et convida a berenar. Ha tancat la porta de la botiga per dins, amb balda, perquè no us molesti cap clienta. Li demanes que t’expliqui anècdotes de tots els viatges que havia fet la seva padrina Ció, que va aprendre l’ofici de trementinaire acompanyant l’Antònia Costa. Mentre anotes tot el que va dient al teu quadern, obre un armari i en treu una capsa de llauna on guarda fotografies seves i altres records. El primer que et crida l’atenció és una pàgina retallada del diari La Publicitat: conté una notícia insòlita, publicada el 28 d’agost de 1935 a la secció «Les comarques catalanes». Li demanes permís per copiar-ne la part que t’interessa al quadern:
Uns integrants del Centre Excursionista de Catalunya van trobar el cadàver d’un home en una alta i apartada coma de la muntanya d’Alinyà. El cos, amortallat amb pells de cèrvids i ornamentat amb plomes d’àliga, estava situat a dos metres i mig de terra sobre una plataforma de branques i fullaraca. En un dels troncs de ginebre que la sostenien, hi penjaven un arc, un buirac amb sis fletxes i un penjoll d’urpes. El jutge de la Seu d’Urgell que va efectuar l’aixecament del cadàver ha determinat que es tracta d’un home de raça ameríndia, d’uns setanta anys, que va morir per causes naturals. L’informe també indica que la disposició del fèretre reprodueix un enterrament segons un dels ritus funeraris de les tribus sioux d’Amèrica del Nord.
La Mercè es va casar a Odèn i al cap de pocs anys va quedar-se vídua: «El meu difunt marit es va estimbar daltabaix d’una cinglera mentre collia te de roca. Com que no tenia pares ni germans vius, després de l’enterrament me’n vaig tornar a Tuixent per cuidar la padrina i ajudar la mare a portar la botiga. Del temps que vaig viure a Odèn, recordo que un diumenge, en el sermó de l’església, el mossèn va fer referència a una història que segurament està relacionada amb aquesta notícia: abans de la guerra, un pastor del Montnou va trobar el cadàver d’una dona a la Cadolla Verda. Tot i que estava mig devorat per les feres, va reconèixer qui era i la va enterrar allí mateix. Quan els veïns van demanar al seu predecessor si podien traslladar-ne els ossos al cementiri del poble, aquest s’hi va negar rotundament al·legant que aquella dona impia, que vivia sola des de feia una vintena d’anys en una cabana a prop de la font dels Orris, mai no havia posat els peus a l’església i ni tan sols sabia si havia estat batejada.»
La capsa encara guarda un altre tresor: una postal amb la inscripció Indian War Dance at Buffalo Bill’s Wild West, que reprodueix un grup de guerrers ballant una dansa de guerra en un campament indi. Et sorprèn la dedicatòria autògrafa que hi ha escrita a la part de darrere: To Seeoh, the woman with sad eyes. La signatura és d’en Buffalo Bill. La Mercè t’explica que el dia de Reis de l’any 1890 la Ció i la seva aprenenta, que havien arribat a Barcelona el dia abans, van anar a veure el seu fabulós espectacle. «La Bel, de la qual només sé el nom i que era uns deu anys més jove que la padrina, va quedar fascinada. L’endemà al matí, quan van emprendre el camí de tornada, les avançà un genet que cavalcava un veloç cavall gris. Era un dels indis que havien vist actuar el dia abans. De sobte, el cavall s’aturà un moment davant seu i aquell home clogué el puny i es donà un cop al pit. Tot seguit feu una reverència des de dalt del cavall estant, s’inclinà cap a la Bel i li oferí la mà. Anava vestit de forma rudimentària i portava els cabells llargs, com una dona, guarnits amb plomes, i també collarets i arracades. Els seus ulls la penetraven fins a l’arrel de l’ànima. Ella deixà caure a terra les coixineres i les llaunes que traginava i, d’una revolada, s’enfilà a la gropa del cavall i s’aferrà amb els braços al seu pit, com si el conegués de tota la vida. Es van esfumar al galop, aixecant darrere seu una gran polseguera. Pobra padrina! Aquest record la turmentà tota la vida. Tot i que no l’havia tornat a veure mai més des d’aquell dia, estava convençuda que la dona morta que va trobar el pastor del Montnou a la Cadolla Verda era la Bel.»
Una alta i apartada coma de la muntanya d'Alinyà Foto: Ernest Costa
Per rememorar les caminades de les trementinaires, has sortit amb la primera claror del matí de Berga i has recorregut tot el camí fins a Tuixent a peu. La pujada de coll de Port se t’ha fet molt feixuga. Els peus encara et fan mal. La Mercè et demana que et descalcis i els posis sobre una cadira. Mentre et preguntes si ho has dit en veu alta o t’ha llegit el pensament, ella surt un moment i torna amb una tovallola, una palangana, que et posa sota els peus, i una llauna que conté —això et diu— oli de romaní. Quan s’inclina, la brusa que porta, lleugerament escotada, deixa entreveure el perfil delicat, turgent, d’un pit. Té el cos esvelt i ben proporcionat: estàs a punt de dir-li que és una dona molt atractiva, però no goses. Aboca un rajolí d’oli sobre un peu i l’escampa fregant suaument la pell de les parts inflades: et fricciona els tendons i et fa carícies al taló, als garrons, als dits, a la planta del peu, al voltant de les butllofes…; ara un peu, ara l’altre… Mai abans no havies experimentat un plaer semblant. Ben aviat el dolor comença a minvar, i en poca estona desapareix. La Mercè et convida a sopar i a dormir, però tu refuses l’oferiment, perquè ja has reservat taula i llit a cal Farragetes.
__________________________* * *
Fa hores que dones voltes al llit sense poder-te treure del pensament el cos de la Mercè. Abans d’adormir-te, fas un últim repàs a totes les incògnites que planteja aquesta història. ¿Va existir, realment, aquest personatge desarrelat de la seva terra, i va viure a la muntanya d’Alinyà, o és una confabulació de la ment turmentada de la Ció per justificar la misteriosa desaparició de la seva aprenenta? L’única resposta plausible que se t’acut és que, si realment va passar per aquí, segurament l’orografia d’aquestes serres li deuria recordar algun indret de les Muntanyes Rocalloses. Per això no pots descartar la possibilitat que s’hi quedés a viure, ni tampoc que a l’hora de morir volgués fer-ho seguint el ritu i les creences dels seus avantpassats. La Bel segurament es devia canviar el nom; ¿però com s’ho va fer, ell, per passar desapercebut fins al moment de la mort? ¿I qui va construir la plataforma de branques i va pujar-hi el seu cadàver? Si ho va fer la Bel, bé la devia ajudar algú… El rigor periodístic t’obliga a ser prudent a l’hora de donar crèdit a aquesta història; tanmateix estàs decidida a incloure-la al reportatge sobre les trementinaires que publicaràs a la revista Presència.
Joan Graell i Piqué