Antoni Soy

Eunomia

7 d'octubre de 2006
0 comentaris

L’Estatut segons en Joan Ridao.

He acabat de llegir el llibre de Joan Ridao, “Així es va fer l’Estatut”. És un text imprescindible pels que vulguin una anàlisi política profunda, juntament amb les bases tècnico-jurídiques del que va ser l’elaboració de l’Estatut del Parlament, de l’Estatut del 30 de setembre. Tot plegat fet per la persona que, sens dubte, va tenir un paper més important en els aspectes jurídics de l’Estatut del Parlament, i un dels rols més importants també des del punt de vista polític.

Que ningú hi busqui xafarderies o anècdotes sobre el procés. Joan Ridao no fa ni una concessió en aquest sentit, crec que encertadament, tot el contrari que Sánchez Llibre, el llibre del qual ja vaig comentar en el seu dia. Com deia, en el llibre de Joan Ridao hi trobem anàlisi política argumentada i fonamentada, i que jo personalment comparteixo en un percentage molt elevat.

El llibre té dues parts clarament diferenciades però complementàries. A la primera, “La Catalunya del passat o la Catalunya per inventar”, es fa una anàlisi del context en el que es va fer l’Estatut, a partir del canvi de cicle polític que suposen les eleccions del 2003 i el Pacte del Tinell. A la segona part, “De l’Estatut del Parlament a l’Estatut de la Moncloa”, s’entra directament en el procés d’elaboració de l’Estatut del Parlament, en el seu significat polític i com a instrument per a avançar realment en el autogovern i en un nou model de finançament que Catalunya vol i necessita. També s’endinsa en la traïció a Catalunya que va suposar el pacte Mas-Zapatero, i que va acabar amb el retallat Estatut de la Moncloa, que actualment ja s’ha vist que no serveix, tal com comentàvem fa poc.

 

Com dèia, comparteixo pràcticament tot l’anàlisi política que fa Joan Ridao en el llibre. Tanmateix, sempre he tingut el dubte -que ja mai podré aclarir- de si, des d’Esquerra, no haviem d’haver fet alguna cosa més desprès de la manifestació del 18 de febrer sobre el dret a decidir. Estic d’acord amb Joan Ridao que “la manifestació donà força i suport social a la posició d’Esquerra: no al pacte Mas-Zapatero, sí a la defensa parlamentària fins al final de l’Estatut aprovat pel Parlament, compatible amb la continuïtat del govern catalanista i d’esquerres”. Com també que “sense la plantada d’Esquerra i sense la gran mobilització social del 18-F, les coses haurien pogut ser pitjors. La posició d’Esquerra de defensa fins al final de l’Estatut aprovat pel Parlament no solament era coherent des del punt de vista dels principis, sinó que era una actitud útil”.

Hi estic d’acord, però em pregunto -a pilota passada que sempre és molt fàcil i sabent que mai podré tenir la resposta- que hauria passat si, a més de fer tot això que, com Joan Ridao, crec que Esquerra va fer bé, també:

  • primer, haguéssim reconegut que les coses ja anaven definitivament de mal borràs i que, per tant, haviem de deixar enrera la ingenuïtat i la bona fe excessiva,
  • segon, per si calia, háguessim recollit i esperonat, juntament amb totes les entitats que convocaven la manifestació, la riuada sobiranista del 18-F per a superar el pacte Mas-Zapatero o/i per a aconseguir una gran mobilització posteriorment contra l’Estatut de la Moncloa.

Com hauria acabat definitivament l’Estatut a Madrid??. Quin hauria estat en aquest cas el resultat del referèndum??. Són preguntes fàcils de fer ara, però són molt difícils de respondre en el moment concret en el que passen les coses i s’han de prendre les decisions. Per sort o per desgràcia la història no va enrera i, per tant, ja no ho podrem saber mai.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!