Avui és el dia d’anar a votar en el referèndum de l'”Estatutet” de la Moncloa. Jo ja ho he fet i com ja vaig anunciar he votat NO. D’aquí uns dies, quan haguem paït els resultats, serà el moment de fer les reflexions i les anàlisis pertinents. De moment, a l’hora d’analitzar els resultats d’aquest vespre, crec què es bó recordar algunes xifres: al referèndum de l’Estatut de 1979 la participació va ser del 59,9% i l’abstenció, per tant, del 40,1%; el vot positiu va ser del 88,1%, els negatius i els nuls van sumar, doncs, 11,9%. Aquest és el punt de referència més objectiu, crec, especialment si fem cas dels que aquests darrers mesos ens han volgut vendre que aquest “Estatutet” era millor que el de 1979. Alguns d’aquests, però, avui ja ens diuen que el punt de referència ha de ser un altre: les darreres eleccions al Parlament de Catalunya; es a dir, els partits partidaris del SI van sumar el 69,19% dels vots i els que demanen el NO van obtenir-ne el 28,25%. No hi estic d’acord. El vot en un referèndum no té res a veure amb les eleccions amb un Parlament, sigui el català o sigui l’espanyol, en el què es voten líders, partits i programes, per l’ordre que volgueu. En un referèndum no es vota res de tot això: es diu Si, No o en Blanc a una pregunta que, en aquest cas, fa referència a un text; crec què és un vot molt més personal i íntim i que, molta gent, voti a qui voti normalment, ho farà independentment de la consigna de vot del partit al que habitualment vota. I no per això deixarà de votar-lo a les properes eleccions del Parlament.
Amb el màxim respecte per a totes les persones i tots els vots, em sorprenen les raons que donen alguns dels que diuen -explícitament o no- que votaran un “SI crític”. Algunes responen al més pur conformisme pràgmatic: “Ja sé que aquest Estatut no és el que volem ni el que necessitem els catalans i catalanes….” però “…és una petita millora” o “…val més això que res” o “…ja sabíem que no ens donarien el que volíem o el que demanavem”. En altres casos la postura és més aviat de inèrcia fatalista: “Ja sé que aquest Estatut no és el que volem ni el que necessitem els catalans i catalanes….” però “…igualment guanyarà el Si”.
El problema d’aquesta postura és, crec, que amb el SI, encara que sigui crític, no solucionem res, perquè aquest “Estatutet” no és el que volem, però especialment NO ÉS EL QUE NECESSITEM; no és el que necessiten les nostres empreses i la nostra economia per a ser més competitives i més productives, no és el que necessiten les nostres ciutadanes i els nostres ciutadans per a veure com milloren els serveis a les persones -educació, sanitat, habitatge, serveis socials-, no és el que necessita la nostra societat per a poder modernitzar-se. I una cosa semblant podriem dir dels que s’han decidit per fer una “abstenció crítica”.
Em pregunto que diran i que faran aquestes persones quan comencin els problemes degut a que aquest “Estatutet” i aquest model de finançament i d’inversions en infraestructures no és el que necessitem realment. Com assumirem l’estrés i la frustració que això ens produirà??. De fet, destacats partidaris del SI, com ara Jordi Pujol i Arturo Mas ja ens han anunciat, amb un cinisme considerable, que a partir de demà hem de començar a demanar l’Estatut del Parlament, el del 30 de setembre de 2005: com es pot, doncs, votar Si a una cosa que a partir de demà ja no ens semblarà bé??.
D’altra banda, alguns periodistes, opinadors i intel.lectuals es situen en una posició de “pretesa superioritat” respecte a la resta dels mortals i es dediquen a donar la culpa de tota la situació actual a la mala actuació de tots els polítics, pràcticament sense excepció, en tot el procès d’elaboració i d’aprovació de l’Estatut. El que el 30 de setembre i el 2 de novembre de 2005 era una meravella, ara és un desastre. Segurament ni una cosa ni l’altre. No si val a situar-se en aquesta espècie de superioritat intel.lectual, per sobre del bé i del mal, per a dedicar-se a jutjar als altres; això si, molts d’ells desprès es queixen que molta gent tingui aquesta opinió dels polítics que ells mateixos han contribuït a crear. Els polítics han fet coses bé i d’altres malament, i aquestes últimes s’han de criticar per tal que puguin ser millorades. I als que creguin que els polítics tot ho fan malament, un consell: que baixin a l’arena política per un temps a fer de polítics; els hi asseguro que desprès veuran les coses de forma diferent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!