De res, massa

Aquest apunt és el que fa cent del bloc i, fa uns dies, pensava que seria escaient aprofitar aquesta efemèride per anunciar que em poso a fer endreça i miro de classificar els posts d’alguna manera. Però em veig en la necessitat de celebrar aquest centenar amb la crònica d’un viatge que ha quedat a mitges.

Els que em coneixeu sabeu de la meva afició per la moto i els que m’heu anat llegint també haureu vist alguna anotació de caràcter motorista. Els més propers sabeu que fa uns anys, prèvia presentació de la corresponent instància a la família, rebo autorització per absentar-me uns dies del domicili i posar el manillar de la moto en direcció a Castella, cap a la concentació hivernal dels “Pingüinos”, que se celebra pels volts de Valladolid i és, actualment,  la reunió de motoristes més gran d’Europa.

Ahir vespre vaig tornar-ne. Sa i estalvi, però amb l’espina clavada per no haver pogut arribar a destinació. Havíem muntat una expedició, dos companys de la qual van marxar dijous a primera hora. Van arribar a lloc sense massa contratemps : molt fred, això sí, i una nevada lleugera a l’entrada de Castella. Nosaltres, sis motos més, ens trobàvem a l’àrea de servei de l’AP2 de Maçanet el divendres a les set del matí. Vam enfilar l’autopista amb bon ritme, però a l’alçada de l’Albi i Vinaixa ja començaven a caure volves de neu. Mal presagi. Vam travessar uns Monegros ben nevats i passat Saragossa vam començar a trobar entrebancs en forma de carreteres tallades al trànsit de dues rodes que ens van obligar a recercar itineraris alternatius. La ruta que volíem seguir va haver de ser canviada per una marrada fins a Medinaceli, per després pujar cap a Sòria, per zones ben nevades però amb el ferm en acceptables condicions.

Sempre amatents als consells i informació de la Guàrdia Civil, ens preocupava tot el que ens deien sobre l’estat de les carreteres cap a Madrid i de la formidable tempesta que es preparava sobre totes dues Castelles. Finalment, des de Sòria vam prendre la ruta en direcció a Valladolid. Arribats a l’alçada de San Esteban de Gormaz, on hi ha un petit port que baixa cap a Aranda de Duero, allí ja no es permetia el pas de les motos. Nevava fort, la carretera estava fatal i s’esperava el pas de les màquines llevaneus. En aquell punt vam raure-hi un parell de  centenars de motos, pendents de l’obertura de la carretera.

Obertura que no es va produir : la nevada no feia més que pujar d’intensitat i ens van fer recular a buscar aixopluc fins al  Burgo de Osma. Això va ser fatal : els accessos a la noble vila castellana estaven impracticables, un tram d’autovia era com una pista de patinatge. Va ser com una ratera : les motos queien com mosques. Dels sis que anàvem de colla, tots vam anar per terra, en un moment o altre. Dues de les nostres motos van patir danys que impedien continuar la marxa. Un dels membres de l’expedició, a més, va rebre un cop a l’espatlla que li provocà una dolorosa contractura.

Van haver de venir-nos a treure d’allí amb una grua i vam ser transportats fins al Burgo de Osma on, fins i tot, havíen habilitat el pavelló poliesportiu i l’alberg per donar acollida a tanta i tanta gent en les mateixes condicions. Tot això, en meitat de l’autovia, nevant i fent-se fosc.

Els serveis d’assistència de l’assegurança van funcionar a la perfecció : es van fer càrrec dels nostres casos i ens van oferir ajut en tot moment. Al final, vam poder dormir repartits en dos establiments i amb el lesionat atès perfectament als serveis mèdics del poble. La situació estava –més o menys- sota control. I continuava nevant i nevant …

Dissabte al matí vam llevar-nos amb una capa de neu ho cobria tot. Després de fer els tràmits per “repatriar” les motos malmeses i els motoristes que no podien seguir viatge, vam decidir que l’aventura s’havia acabat. No era aconsellable, en aquell moment, seguir cap a Valladolid : tornava a nevar i motoristes que reculaven havien fet més de cent quilòmetres sota la neu. Els dos avançats de l’expedició també feien cròniques telefòniques poc encoratjadores. Vam creure que allò més prudent seria, doncs, començar el retorn a casa a poc que les condicions de ruta així ho permetéssin. Els accidentats van tornar amb taxi fins a Sòria i en cotxe de lloguer cap a casa. Les motos hauran de ser enviades en camió, a càrrec del servei d’assistència. El centre base del servei de grues era una mena de museu dels horrors : cotxes avariats i accidentats, motos de tota mena recollides de les voreres…Una trencadissa considerable. El dipòsit d’aquest vehicles era a l’agència Citroën del poble. Vaig veure-hi una imatge molt metafòrica : a l’aparador de l’exposició de cotxes, la mestressa desguarnia un arbre de Nadal. La festa s’havia acabat.

Amb prudència, tacte i sort vam poder sortir d’ El Burgo cap a Sòria. Nevava, feia molt fred, però les carreteres estaven en prou bon estat. Vam anar fent voltes per evitar trams tallats i punts conflictius. Fent més quilòmetres que del compte van anar a cercar l’autopista que baixa de Logroño cap a Saragossa. Ja no la vam deixar fins a casa.

Ha estat una llàstima. Sap greu per qui ha pres mal, sap greu per la destrossa mecànica, sap greu per les nostres famílies que han patit d’allò més mentre hem estat fora, sap greu per no haver pogut complertar un repte que tenim cada any i que, en aquesta ocasió, ha estat molt més exigent que mai. Els dos companys que van aconseguir arribar-hi dijous, als quals desitgem un bon viatge de tornada, ens portaran alguna enganxina de record, que penso adherir de cap per avall a la meva moto. I avui, per dinar, encetarem una bona ampolla de negre de la Ribera, per celebrar-ho.  En el fons, podria haver estat pitjor. Hem travessat la península d’anada i tornada sota la neu i el fred i ara gaudim de la satisfacció de ser a casa, amb la família, i de dormir al nostre llit.

No voldria cloure aquest llarg –llarguíssim- apunt escrit a raig, que atempta contra la filosofia fundacional del bloc sense deixar constància del nostre agraïment a la Guàrdia Civil, a un anònim automobilista navarrès que ens anava obrint camí marcant roderes a l’autovia, al servei de grues d’El Burgo de Osma i a tot el personal de l’agència Citroën, a la Creu Roja, metgesses i ATS del Centro de Salud, a la direcció de l’Hotel Virrey Palafox, al meu gran amic “El Mudo” d’Alcalá de Henares, atrapat com nosaltres en algun punt del camí, a les companyies asseguradores pels seus eficients “call centers” d’assistència, als amables ciutadans que ens oferiren ajut i simpatia i a tothom que s’ha interessat –d’una manera o altra- per nosaltres.

Gràcies a tothom i un altre any ja en parlarem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!