Josep M. Cervelló

El conseller Francesc Baltasar ja comença a rumiar en el que s’ha de fer quan no plou: cessar el director general del Servei Meteorològic. Des de la sequera del 2004, i de molt abans,  l’actuació en temes de l’aigua ha estat més aviat la de l’estruç. I ara tot s’hi val:  Cal alguna solució d’urgència i esperem que plogui. Si és així, salvats pel gong i relaxem-nos i deixem per més endavant, per exemple,  el  recuperar els aqüífers malmesos per un ús indegut durant decenis i plantejar seriosament l’aprofitament dels més estratègics als Pirineus, que poden donar recursos valuosíssims sense grans infrastructures;  així els aqüífers càrstics de l’Alt Llobregat i el Bastareny podrien abocar uns 10 hm³ al pantà de la Baells i, a més, són aqüífers que pel seu emplaçament poden tenir condicions de recàrrega més fácil que els més costaners. La captació del Segre és insensata, no hi ha aqüífers aigües amunt del transvasament que puguin garantir regularitat, en canvi molt a prop de la boca sud del túnel del Cadí, a les capçaleres de la conca del Llobregat,  ja hi ha reserves importants immobilitzades. De fet quan el govern de CiU va obrir el túnel del Cadí ja es van captar aigües subterrànies que afloraven a la Cerdanya i es van portar canalitzades cap a la boca sud bergadana, és a dir que ja hi va haver un transvasament Segre-Llobregat, encara que de cabals modestos ( passa un cas similar en un afluent de la capçalera del Segre, el riu Querol que també traspassa aigües al riu Arieja pel túnel de Puimorens).  L’estat actual d’emergència no justifica fer-la més grossa, tot esperant que plogui per a tornar a les males pràctiques anteriors i plantejar noves obres de captació de cabals dels afluents pirinencs de l’Ebre és enfrontar territoris i obrir una nova guerra de la ciutat contra el camp. L’aigua, en un context geogràfic on les irregularitats hidrològiques  són una constant ambiental, no és només un factor climàtic sinó el fruit de la política territorial, del model d’ocupació intensiva del sòl, de l’urbanisme i això sembla ser que és intocable. Com que no s’està disposat a canviar, s’espera que plogui i tenir una treva per a plantejar portar aigua d’on sigui, d’altres conques ibèriques o de les conques alpines. Disimular que el transvasament del Segre és, com la cascada d’Escher, una trampa hidrològica, i demanar comprensió perquè serà excepcional i com a últim recurs, està a la mateixa alçada intel.lectual que treure el cristo gros i surtir de processó. No estem només en estat d’emergència, estem en estat d’inconsciència