Josep M. Cervelló

En tot el debat sobre l’educació i la informació donada sobre l’informe Pisa  o les anàlisis de la fundació Bofill, hi ha una dada que s’amaga constantment: la baixa despesa pública en educació. Les dades oficials parlen d’un 2,82% del PIB a Catalunya, que incrementarien molt poc les dades del 2000 on es situava en el 2,73%, només 9 centèsimes. Aquestes xifres poden ser encara més petites en la realitat i queden molt lluny de les xifres mitjanes de la UE-25 ( 5,2%), o la de països com Dinamarca (8,5%), Suecia(7,.7%), Noruega (7,6%) o Finlandia (6,4%).De fet es poden fer tres grups de paisos segons la seva despesa en educació respecte el PIB, com a  mesura de la riquesa de cada comunitat: Un primer grup capdavanter amb els països anteriors i altres com Bélgica o Eslovènia, un segon grup dins la mitjana de la UE i un tercer grup per sota d’aquesta mitjana on estarien Espanya, Bulgaria, Turquia o Grècia. Doncs bé, si Catalunya fos un país independent, avui l’hauríem de situar a la cua d’aquest tercer grup.Dins del pressupost consolidat per al 2008, l’àmbit educatiu rep el 16% del total, amb una dotació de 5.770 milions d’euros, dels quals 4.550 milions són per l’educació general ( 2,05% del PIB), 131 milions són per a serveis complementaris ( 0,006% del PIB) i 1038 milions són per a l’educació universitaria ( 0,47% del PIB), amb una suma total del 2,6 % del PIB dedicat a l’educació per al proper 2008.Però, malgrat que el mateix Informe Bofill reclama “un increment presupostari considerable per a fer front al tema de les desigualtats educatives de Catalunya”, aquestes dades no entren en l’anàlisis superficial que fan els mitjans de comunicació o els “experts” de torn. Encara més, hi ha una crítica a l’augment de la despesa pública que es compartida per liberals, conservadors i part de l’esquerra. L’Estat espanyol, amb un PIB per càpita molt similar a la mitjana de la UE-15, té una despesa pública que solament és el 65% de la mitjana de la UE-15…Les bases per a la Llei d ‘Educació de Catalunya, presentades pel conseller Ernest Maragall no parteixen d’aquesta realitat ni representen un compromís en la capitalització del sistema educatiu, només plantegen la privatització de l’escola pública i la gestió dels centres públic per entitats privades, eliminen la gestió democrática, fomenten la desigualtat entre els centres i responsabilitzen el professorat del fracàs escolar. Aquesta política, més a la dreta de la mateixa LOE estatal, està provocant un malestar que portarà al conflicte amb la comunitat educativa.