El missatge que voldria contagiar és tan pregó i sentit que només m’atrevesc a proclamar-lo en paràboles. No n’estic avergonyit, de les meves limitacions, perquè el mestre creuclavat va triar aquesta figura literària per proclamar el seu evangeli.
Des de sempre, les aus de corral han estat les meves catedràtiques. La lliçó de l’aviram del meu poemari “Nissaga de sen” em guarda de mentir.
Mallorca és un antic i bell galliner enmig del mar. Dins el nostre corral, els galls ens barallam per un forc de poder; els paons reials ens tapen el sol amb les seves coes de plomes tan vistoses com inútils: els quics s’enfilen per escaïnar els seus complexos; les faraones ensordeixen l’aire amb llur xerrameca imbècil; les ànneres ens embruten l’aigua dels abeuradors. Fins i tot, darrerament ens han envaït, de lluny i des d’enfora, un esbart depredador de gavines carronyaires. El nostre galliner és un guirigall de l’hòstia.
Però vet ací que a mitjanit ens ha entrat la geneta. No ha hagut de fer forats ni espenyar barreres. Nosaltres li lliuràrem la clau de la nostra vida. Quan ens hem despertat del bàmbol somni, l’assassina depredadora ja havia escardat tots els ponadors i destruït els nostres nius. Per res ni en cap moment ha amagat les seves intencions arrasadores. Vol eliminar d’arrel la nostra nissaga catalana i construir una immensa granja on les gallines engabiades facin ous perquè tots els espanyols puguin viure de les nostres truites. Mentre ell, petrificat, vol substuir les lleones de l’entrada del Congrés dels Diputats de Madrid.
Ha arribat l’hora decisiva. Hem d’oblidar les nostres enveges, els nostres retrets, les nostres diferències, les nostres batalletes… Tots junts hem d’envestir a mort la geneta assassina. Tots de cop. Tots a l’hora. No podem perdre temps.
No podem errar ni un sol moviment. No podem perdre l’energia per les bardisses. L’enemic té cara i ulls, i nom, i llinatges. La geneta nom José Ramón Bauzá, president amb majoria absoluta del nostre corral.
El combat és a vida o mort. Junts podem. Els de bec afilat li han de treure els ulls. Els d’esperons d’acer li han de rebentar la ronyonada. Els caganers de la merda més pudenta li han de robar l’alè… Per a mi, deixau-me, per favor, els collonets. Vull sanar-lo amb dues pedres planes.
No em faig il·lusions. Sé que si aconseguim abatre’l, ens tornarem a barallar a l’hora de rapar les seves vísceres.
JAUME SANTANDREU
http://jsantandreuisureda.blogspot.com.es/2014/05/la-revolucio-del-galliner.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!