Un divendres
La patrona Banaula té ales en els peus. Com si fos la germana d’Hermes, deixa els cendres vidriosos damunt les taules netes. Xapa les barres de txapata i les farceix dels aliments més variats, mentre els clients parlen del cap de setmana. Els plats peguen damunt les taules de marbre i fan un renou estrident. La patrona surt del bar i mira l’horitzó, ple de blau i de sal. Li passa per davant una persona de pell fosca que canta i balla el Love for sale. Davant el pas de zebra una al·lota amb texans espera que el semàfor es posi verd i pugui passar amb la seva bicicleta, el selló de la qual li frega una mica l’equador de les anques. Hi ha més dones amb riure d’home que homes amb riure de dona. Madò Banaula es mira les mans. Seria bell que li cresqués un gerani a cada dit. Les escultures que miren cap a la mar ja no tenen nas. A la patrona li pica el nas i se’l grata. Si els dits fossin geranis, tendria un nas ple de gardènies. La patrona duu unes sabates de taló blanc. Avui s’ha posat un vestit que sembla una capa terrosa. No té pàtria, és una apàtrida del sentiment. Casa seva és curulla de butllofes. Mira sense pensaments, encara que no desitjaria res més que tenir un pensament entre les genives. Camina cap a la dreta, camina cap a l’esquerra. Probablement prendrà tot dret i no s’aturarà fins que arribi a l’horitzó. La soledat s’ha arribat a convertir en una rutina, i una mar immensa l’espera, amb tresors amagats darrere les algues. Ensuma, i en pot sentir el mestall de perfums que exhala com una respiració cada ona que banya l’arena blanca. Una arena que canvia de color segons els ulls que la miren. Això no ho sabia, madò Banaula, però avui se n’ha temut. Avui es sent diferent i ha vist els granets de sorra d’un altre color.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!