Els coptes no són una dada arqeològica: són els veritables egipcis, molts d’ ells en la diàspora, perseguits i miniritzats pels àrabo-islámics.
EL MEU AMIC AHMED, ENYORAT
El mes de desembre de l´any 1991 em trobava a Egipte a la recerca de material per a un llibre de cuina mediterrània (després publicat l´any 1997 en tres volums enciclopèdics sota el títol de La cuina mediterrània) i en el qual hi havia de tenir en compte les nacions sense estat i les minories nacionals. Malgrat les meves recerques sobre els coptes d’ Egipte, fonts del propi govern o d’ algun guia m’ asseguraven que a la República Àrab Unida només hi havia “egipcis”- i amb això entenien, exclusivament, musulmans-. Cruel paradoxa: el nom de copte, justament ve del gres aegyiptoe, que vol dir egipci!. Els veritables egipcis- com passa també amb els berbers i amazigs al Magrib- varen ser soterrats i minoritzats sota l´allau àrabo-islàmica. Els coptes, doncs, en molts casos esdevingueren no solament minoritaris, sinó també perseguits, massacrats i invisibles culturalment, religiosament i lingüísticament. Així la venerable llengua copta- hereva de l´antic egipci- es pot donar per desapareguda, ja que nomé sobreviu en algun ús religiosos (al costat del grec), en aquests meravellosos cants de la litúrgia copta. L´Ahmed, és clar, no el parlava, si bé coneixia el significat d’ algun terme religiós. Oblidats de Roma i d’ Occident, els coptes, a més han tramès el més emotiu llegat cristià primitiu, almenys des del s. V, si bé ja aquesta església greco-egípcia es troba consolidada a Alexandria, segons la tradició, des de l´evangelista Sant Marc. Als coptes els devem la invenció del monaquisme, que es va estendre per tot Occident. Amb la invasió àrabo-islàmica del 640 s’ acaba una civilització i un país: és imposat l’ àrab, les esglésies cristianes són profanades i destruïdes, els coptes perseguits o obligats o convertir-se i són sotmesos, pràcticament fins avui, a l´estat de dhimmi– ciutadans sense drets-. I tot a la seva importantíssima contribució a la independència del país el 1922, varen ser exclosos de la vida política.Vaig entrar a la botiga de l´Ahmed perquè al fons hi vaig veure un arbre de Nadal, cosa que em va fer tenir el pressentiment de què es podria tractar d’ un copte: i ell i la seva família ho eren, en efecte. Amb el somriure de bat a bat em va ensenyar la típica creu greco-copta d’ ales amples, i em va dir que no se sentien perseguits. Fins i tot em va dir que per Nadal- el 6 de gener, segons l´antic calendari- menjarien un porcell, que uns amics criaven a prop d’ Assuan. Dos símbols maleïts a l´Egipte islàmic, és clar. De fet , des de la dècada dels 70, l´integrisme ja es començava a notar, tot i que sembla que els coptes no ho volien veure. L´any 94 em va telefonar la germana de l´Ahmed: havia estat assassinat per la seva cultura i la seva religió. Cada Nadal el recordo, i recordo aquells meravellosos plats compartits a la taula familiar i, sobretot, l´acolliment i l´amistat: “E agapi”.I espero que Eipte, poble meravellós i de gent acollidora es pugui sostreure de l´horror de l´integrisme islàmic i accepti la pluralitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!