Són els nostres veïns, són els nous catalans: argentins, uruguaians, xilesn, equatorians, brasilers, peruans, mexicans, colombians. val al pena aprendre de les seves cuines, sovint molt remarcables.
AMÈRICA, DEL GRAN NORD AL CON SUD
Amèrica, de nord a sud, és un continent que va de les mars glacials als climes subtropicals, al de tipus continental mediterrani i tropical. Al seu torn, doncs, amb l’ anomenat descobriment i l’ afluència dels europeus, va ser un terreny privilegiat pel que fa al introducció dels productes de la resta del món- particularment d’ Europa, Àsia i Àfrica-: de l’ arròs al blat, de les albergínies als espinacs, del bou al porc. Passant per l’ olivera i la vinya- tan típicament mediterrànies-, fins al punt que, actualment, algunes de les primeres zones productores de vins del món –en quantitat i qualitat- són , per exemple, Xile o Califòrnia.Des del punt de vista alhora climàtic, geogràfic i també humà, es divideix en Amèrica del Nord, que abasta el Canadà, els Estats Nits d’ Amèrica i els Estats Units de Mèxic- cosa que a vegades oblidem-. Inclou un territori d’ Oceania, l’ illa d’ Hawaii, que pertany als Estats Units, o Alaska, antiga possessió russa.
De nord a sud
Amèrica central és un estret pont que uneix el nord i el sud d’ Amèrica, amb un conjunt d’illes a l´ est, al mar Carib: hi trobem els estats de Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaràgua, Costa Rica, Panamà, les Bahames, Barbados, Cuba, la República Dominicana i Haití , que ocupen l’ Espanyola, Jamaica i Trinitat i Tobago. Puerto Rico és un Esta Lliure Associat als Estats Units i d’ altres illes són territori europeus d’ origen colonial. Aruba i Antilles són holandeses, Guadeloupe , Martinica, la Guaiana francesa, Saint-Pierre i Miquelon- més al nord- pertanyen a França, Grenada, Anguila, Virgin Islands (Verges britàniques), Turks i Caicos i Montserrat., Bermuda (atlàntic), Caiman.
Amèrica del sud inclou també un nord, un centre i un con sud. El nord d’ Amèrica del sud inclou Veneçuela, Guiana, Surinam, Colòmbia, Equador, Perú i Bolívia. El Brasil, ell sol, desborda els límits, ja va de nord, al centre i fins al sud. El sud de sudamèrica inclou Paraguai, Uruguai, Argentina i Xile. Pel que fa a l’ Antàrtida, se la reparteixen estats com Gran Bretanya, els Estats Units o Noruega.
Culturalment – i culinàriament, no obstant, hom divideix el continent americà entre Nordamèrica pròpiament dita (sense Mèxic, que geogràficament sí que en forma part), de base anglo-saxona i nòrdica, i Llatinoamèrica, Iberoamèrica, Hispanoamèrica, noms diversos per a una Amèrica del sud que no és bàsicament de llengua espanyola, com es tendeix a creure, sinó que el portuguès hi és gairebé tan important, a més de les llengües autòctones, dominants en països com el Paraguai, Bolívia o altres. També podem trobar criolls o dialectes antics- del Canadà a sudamèrica- del francès,l’ alemany, el neerlandès, etc. També és practicat el gaèlic- als estats Units-, mentre que el catalàde Florida o Califòrnia (aportat per menorquins i mallorquins, entre ells el pare fundador Juníper Serra) només ha deixat algunes restes (com a Saint Augustin, on encara fan formatjades menorquines). Naturalment, les llengües pròpies es torben arreu, minoritzades i en general no reconegudes: des dels inuit i els “pells roges” nordamericans als descendents dels antics asteques, maies i inques, que parlen llengües d’ una gran tradició cultural- quítxua, aimara, guaraní-, àmpliament parlades en alguns estats i amb unes cultures culinàries molt important a Mèxic, el Perú, Paraguai, etc. També hi ha l’ aportació negra, a causa de l’ esclavitud, i les successives migraciones europees, àrabs, asiàtiques, etc.
De Mèxic al fast food.-Amèrica dóna al món grans cuines, com la de Mèxic- excel.lent i refinada, malgrat l’ etern picat dels chiles,i les salses de foc-, el Perú, l’ Argentina- famosa a tot el món pels seus asados– i el Brasil- que sedueix amb la caipirinha– així com sistemes alimentaris o dietes anomenades andina, antillana o caribenya, interamericana, californiana (de tipus mediterrani), etc. El Perú i Xile ofereixne també cuines remarcables. Però Amèrica també ens porta el sistema, per desgràcia més conegut al món, que és el menjar ràpid de matriu nord-americana – la tríade de l’ hamburguesa, el quetxup i la cocacola-, els menjars greixosos, salsats i el domini dels esnacs refregits i passats de calories, els gelats i la pastisseria industrial supergreixoses i les begudes superensucrades i supercarbòniques. I, per si no fos poc, a aquest horror s’ hi afegeix el tex-mex, una caricatura en clau nord-americana del menjar mexicà. Hem de dir que molts llatinoamericans també estan adaptats a aquets sistema, i quen emigren a Catalunya és el que solen adoptar, fins i tot abandonant el propi, més tradicional i més sa. Amb tot, actualment, arreu dels Països Catalans hi trobem els productes i begudes autòctons d’ aquests països, a causa de les migracions esmentades: a casa podem cuinar a l´argentina, a la xilena, a l´uruguiana, a l´equatoriana, a la colombiana, a la brasilera, etc.
Grans distàncies, contrastos climàtics
Per un europeu, acostumat a les petites distàncies, sorprèn la gran magnitud dels països i espais d’ aquest continent: per exemple el Canadà és el segon país més gran del món (després de Rússia). Texas- un estat o una “regió” d’ estats Units, segons el llenguatge espanyol, és més gran que la Península Ibèrica. I estats com els Estats Units, Mèxic Argentina o Brasil (el quart país més gran d’ Amèrica). A Amèrica hi ha de tot, doncs: contrades de neus i gel perpetus (Alaska, nord del Canadà), zones de clima mediterrani (Califòrnia, Xile, etc.), subtropicals com Cuba o Florida, tòrridament tropicals el Carib i bona part d’ Amèrica del sud, enormes deserts als Estats Units, Xile, algunes de les muntanyes més altes del món- de les Rocalloses als Andes, amb neus perpètues-, el riu més cabalós del món, l’Amazones, contrades humides típicament atlàntiques, d’ est a oest. I oceans: l’ Atlàntic, el Pacífic- atenent a una típica expressió nordamericana, “de costa a costa”, l’ Oceà Glacial Àrtic (o polar) l’ Oceà Glacial Antàrtic i mars o oberts, baldament es diguin golfs: Mar de Labrador, Golf d’ Alaska, badia de Hudson,golf de Sant Llorenç, al nord, Golf de Mèxic, mar del Carib o de les Antilles, Mar de Weddell, al sud, illes o “cayos” (en anglès kay) de referència a tot el món- de Groenlàndia (que pertany a Dinamarca) a les Antilles- tan desitjades-, de les Galàpagos (Equador), Hawaii (nordamericana) les Malvines (de sobirania britànica), Pasqua (de sobirania xilena). Compta també amb estrets i canals estratègics com el de Panamà, el de Bering- que separa els Estats Units de Rússia i per on, segons alguns, haguessin pogut circular alguns aliments abans del Descobriment d’ Amèrica, com les patates- o el de Magallanes, al sud, el de Drake, més sud, entre el cap de Horn (Hornos), la Terra del Foc argentina i l’ Antàrtida.També hi alguns dels llacs i conjunts de llacs més grans i nombrosos – Superior, Michigan, Erie
Les cuines d’ Amèrica fan bo l’ expressió nord-americana de melting pot– que vol dir olla barrejada-.
A part de les cuines dels amerindis, les diverses migracions hi ha donat la marca pròpia: bàsicament anglo-saxona al Canadà i els Estats Untis i espanyola de Mèxic a la resta d’ Amèrica.Arreu hi ha , d’ entrada, la cuina dels autòctons americans- els inuit al Canadà i les diverses nacions índies als Estats Units i a Mèxic. Als Canadà, doncs, hi ha la cuina autòctona, la cuina d’origen francès (Quebec) i la d’ origen britànic (resta del Canadà). Als Estats Units, a les tradicions autòctones s’ hi superposaren les aportacions britàniques, alemanys, holandeses i, més endavant, italianes, xineses, llatinoamericanes, eslaves, etc.
Sistemes autòctons i barrejats
A Amèrica del sud hi ha sistemes culinaris autòctons i d’ origen europeu d’ una gran importància, que ha donat algunes de les primeres cuines del món, com és ara Mèxic o el Perú. Al Brasil, és clar, s’ hi ha ajuntat els productes autòctons amazònics, l’ aportació portuguesa i l’ africana. Argentina és, per la seva cuina, el país més “italià”. Arreu hi podem trobar influències espanyoles- que són la base-, gallegues, basques i, localment, de moltes altres comunitats- xineses, índies, catalanes, franceses,alemanyes, àrabs, jueves askenasites o centroeuropees- importants a Argentina-, eslaves, etc.
El con sud- amb l´Argentina i Xile- ofereixen una de les cuines amb més influències europees, des d’Itàlìa, passant per Espanya o Galicia, fins a Europa central.: carns rostides (“asados”), empanades (de diversos tipus i localitats), “pebres” (guisats), “cazuelas”, “caldillos” (de peix,), els “chupes” de marisc i plats d´origen indígena com l´ajiaco (que retrobem a Cuba), el charquican, els chapales
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!