Amb excuses religioses es discriminen les dones o els homosexuals: els drets humans o, simplement, la civilització, hauria d’ arribar també al món de les crences, si s’ escau que justifiquen pràctiques bàrbares i atemptatòries a la dignitat. Els olítics i els “happy-flowers” és clar, atoruguen i consenten callen de forma irresponsable, preparant el camí de Le Pen, com hem vist a França.
UNA BURKA A BANYOLES
Passejant per la ciutat, vaig tenir un esglai: una espècie de fantasma negre, del qual només se li veien els ulls. D’ entrada vaig pensar en aquestes disfresses de comiat de solter, però al revés. Però un cop assegurar que aquella entelèquia caminant semblava un ésser humà, vaig pensar si no seria Michel Jackson d’ incògnit a Banyoles, cosa, afirmaria, del tot improbable. També vaig pensar en una coneguda islamòloga , que hauria sucumbit a la síndrome d’ Estocolm. Finalment, però, en veure que aquella entitat tota negra semblava parlar – en àrab- amb una altra persona-en aquest cas, ja sens dubte del sexe femení, si bé els seus més bonics atributs restaven amagats i asfixiats per un vel que només deixava lliure la seva cara de lluna i una túnica baldera que no deixava feia cap gràcil forma.
El tema de la vestimenta suposadament islàmica- no és solament el vel- ens interpel.la, i ens interpel.larà cada cop més, d’ una forma pertorbadora: més que el vel i la vestimenta- una qüestió formal- és el que hi ha a sota, el que reflecteix. I el que reflecteix no és gens agradable i, per dir-ho ras i curt- sense voler criminalitzar individual cap “víctima” d’ aquesta pràctica, que prou feina té- opino que és una atemptat als drets humans i en concret als de les dones. Perquè darrera del vel hi ha un marit, un pare, un germà, un cosí, un imam- sempre un home- que l´imposa de forma coercitiva. I això vol dir que aquells dona ja no és lliure, perquè el vel vol dir altres coses: adéu a parlar amb homes, a la música, a la imatge, i, en definitiva, a l´autonomia com a persona. I, em sap greu dir-ho, això no és cap demagògia. Sóc testimoni d’antigues coneixences- catalanes o marroquines- amb les que parlàvem amistosament que, un cop feta la “conversió” o la vinguda de l’imam zelós-, deixen de parlar-nos i esdevenen éssers invisibles.
Baldament, com afirma Dolors Bramon- islamòloga reconeguda- el vel no és una imposició religiosa, sinó un costum. Amb més motiu, doncs, no caldria ser benevolents en aquest tema: tampoc, és clar, si la religió ho imposés. Però és clar que no és ben bé això: si fos veritat, els marits, germans, cosins, etc, de les dones velades també irien agençats a al manera islàmica- amb barba de boc, una túnica baldera i, per demostrar pietat, un bony al front, símbol de l´afany en l´oració: i més aviat vaig que van , justament, elegantment a la moda. I l’ altra qüestió. Donat que en l’íslam tot és qüestió d’ interpretació, qualsevol imam, o qualsevol marit, pot interpretat, pietosament, que el millor de tots els vels és la burka: el vel perfecte pera les creients. No s’ ha de veure res. Ni tan sols les mans- cobertes amb guants, com ja podem veure-, ni els ulls tapats amb un model exprés de’ ulleres de cul de got, com es pot veure també a Londonistan.
Nota; si interpretéssim Sant Pau al peu de la lletra, les dones cristianes haurien d’anar amb vel i amb els ulls baixos; també hi ha d’ anar les ultraortodoxes jueves. Però, sortosament, hi ha religions que es civilitzen- o societats que diexen de ser tan terriblement patriarcals i sexistes- i abandonen aquetes pràctiques discriminatòries.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hem tingut la desgrácia de pertanya a un país de mitjaníes polítiques, de polítics amants de la progresía, empastifats de teoríes caduques i nivell humá calificat de mediocra si volem ser generosos. Devant tanta por a cagar-se les calces, tant mateix perdre vots en llenguatge pervers, la clase política dominant – ara mateix toca apuntar-se a les esquerres – acabará per enfosar la terra amb un maniqueísme propi de la Roma decadent. La idelogía progre evoluciona a tanta velocitat, que quan vols entrendre-la, ja ha mutat i no saps si cap endevant ó cap enrera, peró els que ens quedem ferms, amb una mica de seny i sentit comú, ens dona la sensació de que en Marx era de Camprodón, un mestre en fer voltar el món per finalment tornar a la vila de l’Albéniz. El més preocupant és que l’evolució que porten alguns, própia de infinita estupidesa humana, acabarán per imposar models que el segle passat eren própis de la dreta més corcada,.. peró s’ha d’entendre, la manca de capacitat intelectual dels que porten el timó (no valen per cap altre feina) no els permet anar cap a altre destí. Pobres de nosaltres !!!…. ah !, el burka,… era un governant que no volía ser reconegut i fins i tot passar inadvertit. Salud.